L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 825
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 20.531

dissabte, 23 de juliol de 2022

Confinament 34: Biblioteques

 Cap a la darreria de la meua vida de pecador, mentre, blancs els cabells, m’envelleixo com el món, tot esperant de perdre’m en l’avenc sense fons de la divinitat silenciosa i deserta, participant de la llum inefable de les intel·ligències angèliques, retingut encara el meu cos feixugós i malalt en aquesta cel·la de l’estimat monestir de Melk, em disposo a deixar testimoniatge, sobre aquest vell pergamí, dels esdeveniments prodigiosos i espaventables que em va tocar de presenciar en la meua joventut...

El nom de la rosa, Umberto Eco

 Biblioteques


Sempre han estat un lloc per a l’humà, segurament l’espai més pròxim a allò que la filosofia de l’ontoteologia ha anomenat el clar del bosc, la ubicació del ser dels ens, allí on és possible l’encontre en la renúncia mútua, l’aproximació al rostre de l’altre, allà on tots es desplacen, humans, coses i útils, del seu centre de gravetat, reclosa singularitat que impedeix el dir, per poder iniciar el diàleg, una temporalitat provisional que exposa la incisió de cadascú, el ver ser de cada ens, la parcel·la de llum que invita a esmorteir l’efecte de les ombres, radiació d’entesa i construcció de la pau anímica, un lloc on no hi tenen cabuda les toxines, si no són les de Jorge de Burgos per protegir la Comèdia d’Aristòtil dels ulls inhàbils dels ansiosos, encenalls que en la penombra enceguen en excés, Borges present. 
 
Biblioteca de Cels, a Efes. Tenia12.000 volums


Eren santuaris del saber i la primera cosa a enderrocar quan canviava el poder, el contingut de les quals es converteix en combustible ideal per revifar la brama que, victoriosa, deixa d’escoltar, i és aleshores quan la plataforma que permet la dialogia entre el món hel·lenístic i grec, rabínic, àdhuc, perd l’horitzontalitat i esdevé mur de contenció enllà del qual queda Pèrsia, Àfrica, Palestina, Índia, l’altre que ja no veiem, aquell a qui convé cancel·lar, l’existència sense valor d’ús, l’ésser sense valor de canvi, i un soroll immens provocat per la caiguda de les paraules perdudes substitueix l’aixopluc de vida per cendra erma, una mena de podadora gegant que ens mena cap a la virtualitat més extrema, on el temps muda d’estructura.
 
La tasca que generalment es feia, aparentment mancada d’importància en el món de la digitalització en què estem inserits, era la de copiar o traduir d’un original, que després es retornava a l’origen, amb les anotacions crítiques escaients, la qual cosa proveïa a la còpia d’un valor afegit, un comentari que eixamplava els marcs inicials i obria el camí, efectivament, dels diàlegs entre cultures diverses, una digressió que compartia alteritat en estat pur i feia de la diferència el lloc on trobar-se, una mena de clarícia en la nit de l’antiguitat, que uns pocs pogueren gaudir, sobretot els directors, bibliotecaris, d’aquelles fàbriques, pròstates, bibliofílax, epistates i tetagmens, en el món grec, però per damunt de tots els cabdills i sàtrapes que cercaven en els textos de tota mena i origen, tauletes de fang, rotlles de papir i de pell, taulers de cera, o pergamins, rituals o encanteris que els mantingueren en el poder, i així unir de bon començament la línia de flotació del vaixell que comanda amb la superfície que el sustenta, el saber reservat a unes minories, a Alexandria, Assurbanipal, Nippur, Cartago, Cels, Liceu, Pèrgam, Agres, però també per beneficiar als matiners, per això la porta d’entrada principal es dirigia cap a l’est, que és per on la instrucció i la propaganda s’enfilen millor. 
 
 
Jorge de Burgos, bibliotecari jubilat entestat a amagar el segon llibre de la "Poètica" d'Aristòtil en la biblioteca de l'abadia de Sant Miquel


Sóc de jubilat el bibliotecari d’Agres del Comtat, com Malaquies de Hildesheim ho fou de la biblioteca de l’Abadia Benedictina de Sant Miquel, en el mont Pirchiriano, a la Vall de Susa, en els contraforts dels Alps italians occidentals, però no del Santuari Diocesà de la Mare de Déu del Castell d’Agres, Convent, Monestir, habitat per franciscans fins a les mitjanies del XIX, sinó de la biblioteca municipal, instal·lada en un petit raconet de l’ajuntament de la vil·la, deliciós, i el meu antecessor tampoc no és cap franciscà, com ara aquell Jorge de Burgos, sinó una dona del poble, i no tinc cap ajudant, l’espai és tan reduït que no hi cabria, ni el necessite, el conjunt de llibres es mostra d’un cop d’ull i no hi ha sales temàtiques ni classificacions extenses, es desconeixen els passadissos i els amagatalls que de segur m’espantarien, per bé que una minúscula eixida a l’exterior s’obri a l’est i deixa veure els finals de la serra de Mariola cada inici del dia, oir els refilets de les aus abundoses ara que la primavera les activa, oldre l’aire net i lliure de toxines i compartir alguna visita esporàdica d’alguna empleada de la neteja o de l’encarregat de correus que de tant en tant pul·lulen per allí a la recerca d’estris que els fan paper o per petar-la una estona, sense altra temàtica en un lloc tan carregat de simbologia, la lletra continua a impressionar la gent, que no siga la d’esmentar l’hora d’esmorzar, el temps quiet,  quasi  de viatge, inexistent,  del  tot  invisible i col·locat  a  l’altra  banda  dels  prestatges,
 
 
Biblioteca d'Agres del Comtat
 
 
llastimer malda perquè el deixe entrar, plorós pretén formar part del quadre, però aquí, com en gairebé totes les biblioteques del món, antic o modern, el temps s’escola marger i no hi forma part de la vida quotidiana, ans de la inclosa en la ficció, biografies, assaigs, obres generals o de filosofia, que li fa de mur de contenció, i és quan compareixen junts tots els qui en alguna ocasió les han fetes servir, les biblioteques, ja siga fent-li la guàrdia, aportant ordre, permetre la pau als lectors o, senzillament, guaites perduts de la gran ciutat que s’han refugiat entre les seues parets i han accedit a gaudir un instant del cúmul infinit d’humà disponible, visitadors, el lloc on és més versemblant l’afirmació aquella de l’erudit de la mariolensis, la ficció és el residu d’allò públic, i, per tant, no poden compartir Euclides, els seus elements, per bé que una concatenació temporal duu des d’allò real freudià que s’ha manifestat en la quotidianitat a resoldre’s en la versemblança d’uns fets, la raó dels quals, ni l’experiència coneguda, no els pot explicar ningú.
 
Josep Franco i Giner