L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 807
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 1.470

dimarts, 31 de gener de 2023

Les 2 primeres proves puntuables del Campionat d'Espanya d'Agility 2023 se celebraran a Tavernes amb més de 100 participants

 
 
 
El camp del Vergeret  acollirà el pròxim 11 i 12 de febrer les dues primeres proves puntuables de classificació per al Campionat d’Espanya d’Agility 2023, amb la presència de més de 100 gossos que competiran juntament amb els seus guies arribats des de les diferents autonomies de l’Estat.

La prova, organitzada per la Reial Societat Canina Espanyola (RSCE) i el Club Agility La Jungla de Xàbia, compta amb la col·laboració de la Regidoria de Benestar Animal del consistori valler. L’agility és una modalitat canina competitiva on una persona guia dirigeix al seu gos a través d’una sèrie d’obstacles, els quals ha de superar de forma neta i amb el menor temps possible.
 
La regidora de Compromís Mònica Palomares
 
 
La regidora de Benestar Animal, Mònica Palomares, de Compromís, ha assenyalat que “a Tavernes acollirem durant tot un cap de setmana als millors gossos i guies de les competicions d’agility, els quals ens deixaran bocabadats amb la bonica relació de respecte i obediència que existeix entre ells”
 
 




Durant tot el dissabte 11 i el matí del diumenge 12 es desenvoluparan les dos proves puntuables dividides en 5 categories segons la grandària del gos: XS (fins a 28 cm.), S (fins a 35 cm.), M (fins a 43 cm.), I (fins a 48 cm.) i L (més de 48 cm.); i tres graus, segons la dificultat del recorregut (Grau 1 per als gossos més inexperts, i fins a Grau 3, pels més experts). A més, existeix la modalitat preagility, que serveix com a iniciació als gossets més menuts. 

En cada grau es faran dos recorreguts, també anomenats mànega: un jumping (on únicament hi ha tanques i túnels) i un agility (on hi ha zones de contacte: passarel·la, balancí i palissada).

dilluns, 30 de gener de 2023

Muntanyers del Centre Excurssionista coronen el Mulhacén en una de les setmanes més gelides dels últims anys


El grup integrat per Vicent Tuso, Lluís Ferrando i Paco Cunyat és desplaçaren el cap de setmana a Sierra Nevada per coronar el pic més alt de la Península (3.478 m) i el segon més alt de l’Estat Espanyol

L’ascens el programaren per a dos dies. El primer dia pujaren des del poble de Capileira al refugi de Poqueira a 2.500 m on passaren la nit. Per arribar-hi al refugi, feren un recorregut d'ascens per el sender PR A-23 que arriba fins el Cortijo de las Tomos. Aquest sender va paral·lel al riu i es recorre un total de 11 km en ascensió, amb una durada de 4 hores.


 

 


 

En un principi el que havia de ser una nit de recuperació es va tornar en una nit de patiment, ja que el refugi tenia estropejada la calefacció i hagueren de suportar temperatures extremes, el termòmetre durant la nit va arribar a marcar per davall dels 12 graus negatius.

L'endemà (segon dia) a les 8 del matí i amb una temperatura a la porta del refugi de menys 9 graus començaren l’ascensió per la senda de “la loma". Un itinerari amb un desnivell d'uns 1000 metres que es complicava per les temperatures tan gèlides per davall de zero. A les 3 hores de marxar i un 2.800 metres d’alçada aparegueren les temudes plaques de gel. En eixe moment descansaren uns moments per calçar-se els grampons i així assegurar el pas, amb l'objectiu de qualsevol caiguda amb conseqüències imprevisibles.

 

 

 

 

 

L’últim tram va ser complicat i passaren primer pel pic anomenat "fals Mulhacén", per a desprès coronar el desitjat Mulhacén de 3.478 m. En total 4 hores d’ascens en moments molts complicats sobretot per culpa de les plaques de gel.

La baixada va ser de unes 3’5 hores amb la complicació de les ja anomenades plaques de gel i l'aparició d'una boira de sobte que impossibilitava vore més enllà de 4 o 5 metres.

L'arribada al refugi va ser un esclat d'alegria pel nou repte aconseguit i deixar ben alt el nom de Tavernes i del Centre Excursionista de Tavernes.

 Remés

diumenge, 29 de gener de 2023

Per si de cas és del vostre interés: III Congrés del Minifundi per parlar dels problemes i futur del món rural

 


El pròxim cap de setmana se celebra al Centre Cultural de Caixa Ontinyent ( Ontinyent) el III Congrés del Minifundi per parlar dels problemes i perspectives del món rural. I per tractar aquesta problemàtica amb detall es compta amb la participació d’un grup multidisciplinari d’experts que exposaran els seus coneixements i experiències sobre la situació actual. L’objectiu és fer front al futur des de la reflexió i autocrítica per a aportar idees, inquietuds i solucions. Una visió transversal del minifundi des de l’esperança.

 

Les sessions programades serviran per a parlar de petits productors que volen romandre al seu ecosistema empresarial rural,  de respecte al paisatge i al medi ambient, de la cadena alimentària artesana, de preus, qualitat, consum, geografia, ètica, salut i educació. I també del problema que representen els  riscos de desaparició dels petits pobles.

En conjunt, una posada sobre la taula de perspectives diferents que puguen ser aplicables a curt, mitjà i llarg termini al món rural .

Si estàs interessat/da la inscripció és gratuïta a: https://congres.elviart.org 

Més informació: 662 12 84 64    congresminifundi@gmail.com

 

Scritti sul linguaggio - Primo Tempo


Scritti sul linguaggio*. Primo Tempo.

 II


 Davant la llengua ens tornem cecs: ho veig; Veig com em mira; sap que el miro. El llenguatge és el panòpticom. Creure que es pot parlar des de la deficiència absoluta és una broma. Això fa mal. Entenc que en el discurs que estem fent aquí primer hem d'aprendre a sumar, descansar (diferències, restes), etc. Però, no ens hem de creure que som els subjectes d'aquesta farsa, d'aquesta representació. Al meu entendre és molt perillós relacionar el llenguatge amb un instrument material que produeix. Si sempre fos així, no podríem dir res que no fos 2 + 2 = 4. I sé que hi ha algunes coses que tenen aquesta cara, i també reconec el valor del marxisme per analitzar aquestes coses, però el llenguatge, certament, no és això. Una anàlisi marxista del llenguatge hauria de ser una altra cosa. Parlem de poder, de saber, tot el temps. També hi ha gaudi, plaer. Però sobretot hi ha la manca de mirada, d'espai, de llenguatge, de mort.

Ens interessa especialment l'efímer, l'alteritat, la diferència, la discreció en el sentit de discontinuïtat irreductible, també per un fet lingüístic i polític: el català al meu petit país és un ésser destinat a morir. Però també com a fet estètic: a fora de es pot pensar millor allò que mai s'ha pensat. La llibertat que ens ofereix aquesta societat és la més gran de les presons.
 
 
 
Professor emèrit de Filosofia i teoria del llenguatge. Università degli Studi di Bari.



3. Vaig aprendre l'idioma al llit d'una dona italiana. Va ser a Florència. Fa vuit anys. Només per això parlaré des de l'altra banda de la pissarra, on hi ha el desig. El meu parlar, el meu escrit, neix, doncs, destinat a morir; seria un petit trosset d'un somni. No diu res, és inútil. Des d'aquest espai en blanc parlarà la meva dissolució, es farà la meva difusió. Vaig aprendre l'idioma al llit d'una dona. Vaig aprendre la llengua. La llengua. Aquesta llengua de gat que Déu em va donar. Aquest gat de la llengua que necessito per interrompre la passió de l'Efímer. 

Llegim dins “Scrittura letteratura gioco" in "Il viaggio Sterne Foscolo" in Il filosofo e la tartaruga, d'Augusto Ponzio, Longo Editore Ravenna, 1990, pàgina 68, "però aquesta interrupció està prevista en l'escriptura, és essencial: l'escriptura a partir de l'indiferent, que té l'indiferent com a origen i com a objecte és una anticipació de la mort» (ma questa interruzione è prevista nella scrittura, è essenziale: la scrittura a partire dell'indifferente, che ha l'indifferente come origine e come oggetto è anticipazione della morte). Així m'agradaria la meva escriptura, com la del Foucault que parla d'espai, llenguatge, mort, mirada. Del mateix llibre, pàgina 85, «I una vegada més escriure explicant una història (es refereix a "La literarietat dels Promessi Sposi" d'Alessandro Manzoni) en què no hi ha desenvolupament, en què no hi ha creixement, no hi ha productivitat, no hi ha projecte, objectiu, ni tendència a una conclusió, diu de si mateix, de la seva improductivitat, de la seva no funcionalitat, diu que és un gest inútil que no tolera ni principi ni final. S'estableix, doncs, una relació sòlida entre l'escriptura i la mort, però no la mort com a fi, com a conclusió, sinó com a punt de vista respecte al qual els esdeveniments humans es redimensionen, es resolen en el sentit que es dissolen. La mort com a fonament infundat de l'escriptura, com a perspectiva des de la qual sorgeix, com a sensació de repetició i retorn sense tenir-hi mai res de nou, fa que l'escriptura, ja que no pot tenir un inici que no sigui un inici diferit, no pot tenir una conclusió que no siga reenviada, ajornada i, per tant, buida i cancel·lada com a conclusió» 
 
 
"I promessi Sposi" (Els promesos) d'Alessandro Manzoni

 
(E ancora una volta la scrittura raccontando una storia (si riferisce a "La letterarietà dei Promessi Sposi" di Alessandro Manzoni) in cui non c'è sviluppo, in cui non c'è crescita, non c'è arricchimento, non c'è progetto, obiettivo, né un tendere a una conclusione, dice di se stessa, della sua improduttività, della sua infunzionalità, dice del suo essere un gesto inutile che non tollera né inizio né fine. Un rapporto saldo viene dunque a stabilirsi fra scrittura e morte, ma non la morte come fine, come conclusione, ma come punto di vista rispetto al quale si ridimensionano le vicende umane, si risolvono nel senso che si dissolvono. La morte come infondato fondamento della scrittura, come l'ottica dalla quale essa si pone, come senso della ripetizione e del ritorno senza che ci sia in esso mai niente di nuovo, fa sí che la scrittura, come non può avere un inizio che non sia un inizio differito, così non può avere una conclusione che non sia rinviata, rimandata, e così svuotata e annullata come conclusione). 
 
 
"La parabola dels cecs" de Peter Brueghel. Museu Capodimonte de Nàpols
 
Escriure és un verb intransitiu, que diria Barthes. Aquí, doncs, no sóc jo qui parlo. Jo ja no existeixo. Només hem deixat la seva llengua de gat. Exotopia argumental del desig. Joc sense sentit. Clausura que no tanca. Mirall buit que només em mira a mi, o millor dit, a l'altre que sóc jo en l'acte d'escriure, o millor encara, aquella multiplicitat d'altres que em miren entre ells: l'esquizofrènia del plaer. Així l'escriptura. Aquest color blanc que fa mal, que mata, com la vida mateixa, l'absència de vida, una repetició que em colpeja violentament a les orelles en la foscor de la nit, en el crit desesperat de la manca, en el viatge de no retorn que és l’escriptura. La mirada cega dels cecs de Brueghel, la solitud de gaudir, la Z seguida de zeros, el final suau de Blue Nile, el guapo Antonio i el seu amic Jean Pierre. L'estimada se n'ha anat. A partir d'ara deixaré de viure en la seva dolça mirada, la construcció del sentit que era la seva presència. El fet d'enamorar-se també és un fet econòmic (de malbaratament), d'autocura "Le souci de soi même", que deia Foucault. El vermell brillant de les mans que cremen el cos cobert de res. El contrallum de la cara que parla i no escoltem.

Sabem que no estem fent un discurs provinent del tedi, el neutral o el brunzit. El nostre discurs vol inserir-se en la productivitat de les coses per aturar la màquina. Volem introduir els nostres impulsos en aquest espai de saviesa per fer-lo saltar. No som innocents de res, volem ser terroristes. Volem creuar la pissarra amb les mans i pintar els rastres de la nostra veu en la superfície aquosa d'aquesta, esborrar els límits del quadre.

*Escrits de Bari. Estada a la Università degli Studi di Bari. Lettere e Filosofia / Centro Internazionale di Scienze Semiotiche. Univerità degli Studi di Urbino. Gener-Juliol 1993. Dins del programa doctoral “Postestructuralisme i crisi de la Modernitat”. Erasmus naixent.
 
Josep Franco i Giner