EL RELAT ORIGINAL DE LA TRIBU ESPANYOLA A TRAVÉS DE CIFESA
I
Entendre o no un fet diferencial cultural sense caure en els tòpics de sempre, seculars, no ha estat mai una tasca fàcil. mirar l'altre en la seva alteritat, recórrer el seu cos respectant les irregularitats que es podria esperar de qualsevol sèrie, escoltar el seu dir d'orella sense acotar el seu alè cansat, reconèixer en els seus silencis la posició del genitiu passiu
V Simposi Internacional de l´Associació Andalusa de Semiòtica. Almeria, 16, 17 i 18 de desembre de 1993, dins la secció Semiòtica, Cultura i Ideologies i Reunió Internacional In Memoriam Iuri M. Lotman, Universitat de Granada, Granada 26-28 d'octubre de 1995
Aquí i ara voldríem ser l'estranger per reconèixer-nos en aquells que des d'aquest País clamen per la seva diferència, estrangers alhora de casa seva. No trucarem, doncs, a la porta de la raó, com algú va imaginar Lévinas (cf. Laruelle, 1980: 7), per despertar-la del somni autista, ebrietat de l'autoconsciència i de l'Ontologia, sinó que compartirem la festa dels qui encara no són, situats a la carena de l'ètica. A Lévinas algú el va imaginar, també, encara europeu (Dussel, 1974), i des d'on ho va dir potser té raó. Aquí i ara serem l’estranger de la raó espanyola, no per reclamar res, sinó per subvertir l’ordre de les seves arrels. Per desemmascarar en les seves pròpies representacions les reduccions dutes a terme amb els sanglots per la Decadència d'Espanya. Reduccions quotidianes de l'altre i de l'altre al mateix relat original d'una tribu, considerat aquest, això sí, com un acte polític, perfectament arrelat a una voluntat de poder i una violència dialèctica a les quals no cal respondre, contràriament a l'opinió de Lévinas, sinó amb una estratègia radicalment política, perquè no creiem que sigui lícit l'oblit ni que mai no siguem tractats com una cosa diferent del pharmakos grec, perquè la nostra pertinença a la comunitat espanyola, com la de l'estranger, no és integrable (vid. Girard, 1982 i 1983; Serres, 1983).
 |
L'aldea Maldita (1930) de Florián Rey
|
L'altre funciona en la posada en forma de Cifesa com allò per eliminar, condició necessària perquè el nosaltres espanyol allà narrat, la seva Decadència, pugui rescabalar-se de tant de mal i constituir-se en comunitat política, encara que només hagi arribat, en aquestes representacions, a ser plor tribal. La culpa, doncs, de tal Decadència, la té l'altre, unes vegades en forma d'honra èpica (La Aldea maldita, 1930, de Florián Rey, que encara que no és de Cifesa està considerada el millor de qui serà després un dels seus màxims representants) o honra lírica (Morena Clara, 1936, del mateix Florián Rey), perdudes ambdues honres; la una tràgicament, transsumpte de la modernitat que arriba, representada per l'èxode a la ciutat, que impedirà definitivament la contenció de la raça hidalga en les seves pròpies trinxeres i, com a correlat, desfarà la cohesió interna del grup, familiar i social, el primer en la figura d'una dona (figura que al cinema de Rey no s'acaba mai d'integrar, com a tal, en la comunitat, si no és a cop de martell, peatge que ha de pagar per la seva pertinença encara a la terra maternal, a la qual pot infectar, com passa aquí), i el segon, grup social, a la fam de tot un poble. L'altra honra, la lírica, ja superat el trauma del desplaçament i situats en un lloc modern, burgès, transsumpte de la incapacitat racial de la raça altra a produir honestament, enemic real o imaginari que cal inventar-se ràpidament, representada, una altra vegada, en la figura d'una dona a qui cal reduir i portar cap al mateix, encara que aquesta vegada sense capacitat, per raó de la seva pròpia condició de gitana, d'infectar la terra generosa del paio. Per a Rey, doncs, la dona és l'enemic, entre d'altres, capaç de provocar una plaga de dimensions bíbliques i trencar la família. L'home deshonest, com a molt, serà un lladre (com passa amb l'home gitano de la Morena Clara del '36).
 |
Morena Clara (1936) de Florián Rey
|
Segons alguns (Arendt, 1974) l'essència del totalitarisme cal cercar-la en aquesta pràctica ritual del nosaltres que força l'altre a assimilar-se o eliminar-lo. Així funcionen els models de representació de Cifesa, i tota la filosofia occidental, ara posada de manifest a Europa. Però aquest altre és molt més perillós si el tenim dins com a apàtrida perquè la seva presència ens qüestiona contínuament la nostra pertinença al mateix lloc. Aquesta és la gran esquizofrènia de qui vol construir el cercle, la Història del cine Español, per exemple, ignorant l'exclusió d’aquells que la representació ha fet gala envers els propers gairebé iguals. La llei de l'economia, llei de la casa (nomos oikos), fa més fàcil tenir l'altre com a absolutament estranger. Morar (Lévinas, 1977) és condició prèvia de la representació del món, per això és necessari assimilar o eliminar qui, proper, no en fa ús per posar en pràctica una tecnologia de reducció objectual, ni tan sols per satisfer les pròpies necessitats materials, com el gitano. Ja en temps d'obertura política del règim de Franco, més aviat de demanda externa, l'any 1954, Luís Lucía, dirigia un remake de Morena Clara. L'imaginari espanyol, que no volia, ni potser ho podia permetre, reduir tan a les braves a un estranger que ocupa el mateix lloc que el jo que redueix, s'inventa l'arribada d'aquest altre des d'Egipte per fer-lo parlar fins i tot d'una altra manera, usant així de l'economia de la reducció d'una manera delirant però eficaç, per fer més sobirana aquesta raça hidalga espanyola que se sap perduda.
 |
Morena Clara (1954) de Luís Lucía
|
Referències bibliogràfiques ARENDT, H. (1974). Los orígenes del totalitarismo. Madrid: Taurus.
DUSSEL, E. (1974). Método para una filosofía de la liberación. Salamanca: Sígueme.
FANÉS, F. (1989). El cas Cifesa: vint anys de cine espanyol (1932-1951). València: Filmoteca.
FRANCO, J. (1997). «Apuntes para una Semiótica de la Deconstrucción seguidos de una aplicación práctica sobre el cine de cifesa: entre el mito y el onanistrón cyburgués» En Signa 6, Revista de la Asociación Española de Semiótica, 239-258. Madrid: UNED.
GIRARD, R. (1982). El misterio de nuestro mundo: claves para una interpretación antropológica. Salamanca: Sígueme.
___(1983). La violencia y lo sagrado. Barcelona: Anagrama.
LARUELLE, F. (1980). «Irrécusable, irrecevable». En Textes pour Emmanuel Lévinas, F. Laurelle (ed.). París: Jean-Michel.
___(1980). «Au-delà du pouvoir: Le concept transcendental de la diaspora». En Textes pour Emmanuel Lévinas, F. Laurelle (ed.). París: Jean-Michel.
LÉVINAS, E. (1976). Noms propes. Montpellier: Fata Morgana.
___(1977). Totalidad e infinito: ensayo sobre la exterioridad. Salamanca: Sígueme.
SÁNCHEZ MECA, D. (1989). En torno al superhombre: Nietzsche y la crisis de la modernidad. Barcelona: Anthropos.
___(1996). «Del egoísmo a la hospitalidad: Lévinas o la intempestividad de un pensador judío». En Signa 5. Revista de la Asociación Española de Semiótica, 61-80. Madrid: UNED.
SÁNCHEZ-VIDAL, A. (1991). El cine de Florián Rey. Zaragoza: Caja de Ahorros de la Inmaculada.
SCHMITT (1958). «Nehmen, Teilen, Weiden». Verfassungslehre. Berlín: Duncker und Humblot.
SERRES, M. (1983). Rome: le livre des fondations. París: Grasset.
