Celebrem Halloween, que no és valencià, mentre arraconem els nostres monstres tradicionals de Tots Sants

Entrem d''ací poc de ple en la celebració de Halloween, i un any més perdrem una miqueta de les nostres tradicions i costums. Perquè cal dir-ho ben fort: Halloween no es valencià, ni tan sols espanyol. Totalment influïts per l'imaginari i els costums nord-americà de la festa de Halloween, els valencians i valencianes hem oblidat molts dels monstres i personatges desagradables que perviuen en la tradició oral dels nostres majors i que servien per atemorir els nostres iaios i iaies quan eren menuts.

Al País Valencià cada dia més oblidem el Butoni (entra a les cases pel forat del pany); del dimoni Quarantamaula (va saltant per les teulades, a la recerca d'infants descreguts); de les encantades (de llacs i brolladors d'aigua); del Saginer (rapta xiquets per fer sagí amb el seu greix), de la bruixa Pinta; de la Tarasca (semblant a la cuca fera, una horrible serp d'ulls rogencs i alè pútrid), de l'home dels nassos (té tants nassos com dies té l'any i es fa presents en els llocs més insospitats); dels gambosins (homenets que viuen al bosc, semblant als donyets); de la Cuca Fera (un drac monstruós) o del Drac del Patriarca.

Monstres populars, amb més o menys grau de popularitat,  segons siga la comarca on visques, servien per espantar els menuts, per fer-los obeir o simplement per contar contes a la vora del foc en les nits d’hivern quan la televisió, la play o, fins i tot els mòbils i tauletes, no se’ls imaginava ningú.

Aquests personatges servien per fer por els menuts, i eren els protagonistes dels contes a la vora del foc la Nit d'Ànimes i després, a les llargues nits d’hivern. I ara ja ho veieu:  Els valencians vivim una constant pèrdua de les nostres tradicions, colpejat per la propaganda que ens parlen només de tradicions anglosaxons introduïts per televisió majorment, o per les festes que celebren institucions en les pobles... Forasters vindran que de casa ens trauran!.

Halloween s’ha fet l’amo i senyor de les celebracions de Tots Sants.

 

L'origen de Halloween és celta, amb celebracions  assumides i acceptades pel cristianisme a Irlanda, i que va arribar a USA duta pels emigrant d'aquesta nació. I des d'allí a conquerir el Món!

 

També és celta el costum de les disfresses: els celtes encenien fogueres per foragitar els mals esperits (simbolisme de la carabassa amb la llum dins)  perquè estaven convençuts que les ànimes visitaven les cases per trobar un cos on habitar, i en eixe viatge eren acompanyades per bruixes i mals esperits. Per això, la gent es disfressava, per confondre l'ànima interessada en prendre-li el cos.

 

Diputació vol avançar en la transformació en carretera de l'actual via pecuària del Camí Reial entre Tavernes i Xeraco

   

 

L'Ajuntament i la Diputació de València continuen les reunions i treballs iniciats al llarg de les passades legislatures pel govern de Compromís per tal de fer possible que el Camí Reial deixe de ser via pecuària i siga una part real de la CV-605 Natzaret Oliva.

 

 

 

 

Aquest ha estat l'objectiu d'una reunió on han estat presents  el regidor d’Obres, Josep Llàcer; i el regidor de Servei Públics, José Enrique Cuñat, de Compromís, els alcaldes de Tavernes i Xeraco, Lara Romero (PSOE) i Avelino Mascarell (PP) i la diputada de Carreteres i vicepresidenta 2a de la Diputació de València, Reme Mazzolari.

Com informarem el gener del 2022, el DOGV publicava la partió (deslinde) del tram de la carretera Natzaret-Oliva entre la rotonda de la platja i el riu Vaca per avançar en el canvi de via pecuària a carretera “normal”. Eixe tràmit havia de facilitar l'execució del projecte de “Condicionament i millora del Camí Real de Tavernes a Xeraco” contemplat al “Programa de millora de camins d’interés territorial”  per valor de 546.472,08 euros del qual ja no hem sabut res més i que sembla hi ha voluntat ara de remprendre. 

 

 

L'acord assolit després de les reunions Compromís-Diputació en les passades legislatures és que les obres executarien un nou asfaltat del Camí Reial, la millora i neteja de la séquia del costat i la reparació de les eixides d’aigua per evitar inundacions. També la millora del pont sobre el Vaca,  noves baranes i senyalitzar de nou tot el tram.

Cal dir que això no canviava de seguida el caràcter de "pecuària" de la via, però la Diputació podia avançar en la desafectació de tot el tram perquè passara a ser una carretera "normal" i així que la Natzaret-Oliva esdevinguera una gran carretera turística pel costat de la costa.

 

 

 Com explicarem en el seu dia, la proposta de transformació del Camí Reial en carretera convencional anava acompanyada de l'execució d'un carril ciclo-vianant paral·lel i al costat que tindria la qualificació de "via pecuària", perquè per llei s'ha de mantindre la via. Però això permetria desafectar la carretera i la Diputació, titular de la via,  podria actuar i executar les obres de la carretera convencional.

A banda, cal indicar també que totes aquestes millores servirien per donar solució al problema recurrent de les constants inundacions i els consegüents problemes de circulació que pateix el Camí Reial en època de grans pluges.

Gran èxit de la Coral Marinyén en la trobada "Ciutat d'Almansa 2023": els vídeos de l'actuació

 

Anit, de dissabte,  la coral Marinyén es desplaçava a Almansa per participar-hi  a l'Encuentro Coral "Ciudad de Almansa". Aquest aplec de corals se celebra amb molt d'èxit cada any a la ciutat castellana i enguany, junt a la nostra coral, participava el "Cor A Capella" de Polinyà de Xúquer i l'amfitriona,  la "Coral Unión Musical d'Almansa".

Només arribar i com que l'autobús deixà els cantants de la coral i els acompanyants prop de la pujada al castell, pogueren gaudir d'una de les vistes vista més coneguda de la ciutat, i també conéixer l'emplaçament del modern museu que recorda la Batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707, el resultat final de la qual determinà el futur dels valencians. 

 

L'encontre de corals tingué lloc al Teatro Regio, un grandiós i bell auditori construït en 1930 i adquirit i rehabilitat per l'ajuntament el 2003. Actualment consta de 700 localitats amb palcs a dues altures, seients que foren pràcticament tots ocupats pels aficionats a les corals.

La primera coral invitada i a cantar va ser la nostra "Coral Marinyén", que interpretà sis obres del seu extens repertori sota la direcció de Fran Lledó Grau.

 

 

Llistat de les obres:

 

 

 

 

 

Totes les obres foren molt aplaudides però als espectadors els agradà especialment "Oh Happy Day" de Edwin R. Hawkins, actuant com a solistes Marisol Grau i Paqui Navarro que foren ovacionades als crits de Bravo, Bravo.

 

La següent coral va ser la valenciana de la Ribera Baixa, el Cor "A Capella de Polinyà de Xúquer" sota la direcció de Lupe Nogueroles Garcia. 

 

 

Llistat de les obres:

 

 

 

La coral amfitriona Coral Unión Musical tancà l'acte amb un repertori de les seues obres més famoses. Fou especialment aplaudida l'última obra cantada, "Apaga la luz y verás" de Ibon Fernández, acompanyada al piano per Juana Blanco. 

 

Llistat de les obres:

 

 

S'aprofità l'ocasió per presentar al públic el nou director de la coral d'Almansa, Alexis Jornet Valls. Jornet, que és fill de la localitat alacantina de Banyeres de Mariola, ha estudiat al Conservatori Oscar Esplà d'Alacant i és director de la Societat Coral Beneixama. Ara, des de fa uns mesos, també és el director del "Coro de la Unión Musical d'Almansa".

Va dirigir el cant comú "Esta tierra" de Javier Busto 

 

Cal destacar la perfecta dicció de la presentadora de l'acte que pronuncià correctament tots els noms valencians en llegir els currículums de les dues corals valencianes.

En definitiva una nit magnífica on s'ha pogut veure el gran nivell de les tres corals i en la que el públic ha gaudit molt. Mentrestant, tal com vam publicar, la Lluna, que feia parella amb el brillant Júpiter, s'endinsava en l'ombra de la Terra i començava a enfosquir-se: era l'eclipsi de Lluna anunciat, un espectacle aquest del ball dels astres que complementava els cants dels humans.

L'Associació de Veïns lliura el premi "Ciutat de Tavernes" del 2023 al Centre de Salut per la tasca en temps de pandèmia

 

 

L'Associació de Veïns la Valldigna  va homenatjar i expressar el seu agraïment al Centre de Salut de Tavernes pel gran treball desenvolupat en favor dels veïns i veïnes de Tavernes durant el temps de pandèmia del Covid.

 

L'associació veïnal, que presideix  Maria Luisa Grau, va aprofitar la celebració del Día del Veí per lliurar el premi anual "Ciutat de Tavernes" al Centre de Salut, distinció que va arreplegar Francisco Lluch, coordinador mèdic del centre.

 

La celebració va comptar amb l'actuació del cantant local José David i la interpretació de l'himne de Tavernes.

 

La casa natal de Dalí, museu & la casa natal de Chirbes, centre cultural "La Llar de la bona lletra"

 

 

L'Ajuntament de Figueres (Girona) ha obert al públic la casa natal de Dalí com a espai museïtzat després de vora 30 anys de tràmits i treballs. Al llarg d'eixos anys hi ha hagut dificultats per comprar tot l'edifici (planta baixa, entresòl i dos pisos)  de diferents propietaris fins aconseguir el que és una realitat: un ús públic, per a tota la ciutat en memòria i lloança del geni local, el pintor Salvador Dalí. 

Una història que ens du a l'adquisició per l'Ajuntament de la casa natal de Rafael Chirbes, fill predilecte de Tavernes, guanyador del Premi Nacional de Narrativa en el 2014 i, en dos ocasions, Premi Nacional de la Crítica.  L'immoble està situat al Carrer Lepant número 31, front la Casa de la Cultura.

 

 

 

 

L'adquisició de la casa natalícia de Rafel Chirbes tenia un objectiu lloable i positiu: convertir-la en un centre cultural, "La llar de la bona lletra" i divulgar la història i l’obra de Rafael Chirbes, i altres grans escriptors de Tavernes: José Monleón, també fill predilecte,  Joan Vicent Clar,  i  ara caldrà sumar Sico Fons,  mort el passat dia 6 d'octubre.

 

Figures importants valleres, de vegades desconegudes: José Monleón Bennacer (1927-2016), Premi Nacional de Teatre (2004) i Max de Honor de las Artes Escénicas (2011),  director del Festival de Teatro Clásico de Mérida (1984-1989) i fundador del Instituto Internacional del Teatro del Mediterráneo (IITM). Reconegut internacionalment, és Premio de Teatro Comunidad de Madrid (2000), Premio Nacional de Periodismo Teatral (1959), Premio Internacional España pel seu "América está cerca" (RNE 1985), el Premio Ollantay (1986) por la divulgación del Teatro Latinoamericano i  "Orde de les Arts i les Lletres" de França (1990).

 

Josep Monleón Bennacer

 

Joan Vicent Clar (1962-1990), el malaurat poeta, ha estat l’escriptor més jove a aconseguir el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre (1984), amb el seu poemari "Le sucrier velours" que va suposar un trencament amb la poesia del moment. A semblança de Joan Salvat Papasseit i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, va morir jove, als 28 anys.

 

 

L'any 1993 l'editorial "Amós Belinchon" amb el suport de l'Ajuntament de Tavernes va editar "Infinitud de Paisatge", amb les obres completes de Joan Vicent Clar

 
 

I Sico Fons (1963-2023),  mort el passat dia 6 d'octubre i amb novel·les, entre moltes altres, com “Històries de la Vall”, “L’udol de la sirena”,  “La mort de la sirena”, “Els crits de la follia”, “Infants adormits”, “Portes tancades”, o “El desfici dels herois”...  fins arribar a “La mel de la vida”,  el darrer volum publicat. 

 

 

 

 "La llar de la bona lletra" és un bon projecte

 

En quin estat es troba actualment? No voldríem pas que tardara 30 anys. Ni tan sols 10. "La llar de la bona lletra", si va endavant, és un bon projecte cultural per a Tavernes. Cal anar endavant, possibilitar allò que diu el nostre  himne: "Que l'opressora incultura muira baix les nostres mans...". Però cal engegar el projecte, implicar institucions autonòmiques i estatals.

 

Un projecte així, si el volem d'àmbit general valencià, farà plantejar un Pla Director general (reforma i rehabilitació de la casa, el projecte cultural, seccions, programació cultural a desenvolupar, etc i etc). Tot plegat, no serà cosa de dos/tres anys. I sí, calen diners i és l'Ajuntament qui haurà de consignar les partides en el pressupost, el del 2024 i/o anys següents si realment es vol dur a bon port el projecte. 

 

Caldrà esperar ajuda externa? Quan es va comprar la casa, en la reunió amb membres del Consell Valencià de Cultura, van expressar el recolzament al projecte i el qualificaren com a una iniciativa potent i un projecte molt interessant. Sobre tot per l'enfocament, dedicar als autors vallers.

 

 

Reunió a la Casa de la Cultura amb membres del CVC

 

I ajuda institucional? No esperem massa si pensen en la resposta del 2022,  quan Compromís va presentar una esmena als Pressupostos Generals de l'Estat per valor 1'2 milions d'euros per a dedicar a rehabilitació i reforma integral, a més d'adequar als usos culturals de la casa de Chirbes.

 

L'esmena-petició de Compromís va quedar en no res: tant PP com PSOE votaren en contra, inclosos els diputats valencians. Molestava Chirbes? Tothom coneix el seu posicionament polític i la critica social de les seues obres o la sexualitat, palesa en els seus escrits i obres.

Tecnologia i cinema III

 

 

Tecnologia i Cinema

III

El tecnològic és el fil que cus les convencions. En tots els casos, en tots els temps fílmics, el tecnològic estableix els límits de la comprensió, les condicions de possibilitat de la interacció entre el mitjà, la producció i la percepció: ja es tracti del cinema dominant de l’escriptura, o la seva varietat resistent, el primer amb la seva mirada excloent que aparta de si el que és divers, i el segon amb la seva voluntat integradora de l’altre, ambdós amb la referència externa com a nord per a construir la seua ‘veritat’, sempre amb un ús del tecnològic adequat per a convèncer, de vegades incoherent amb el pretès contingut, a l’espectador en el seu lloc.

La diferència d’ambdós cinemes, el clàssic i el de la resistència, els dos de l’escriptura de grans relats, un centrípet i l’altre centrífug, radica, potser, en l’ús limitat del tecnològic en el segon model. Si el primer basa el seu desenvolupament i la seva capacitat de convicció en una manera de producció industrial i de consum massiu, on els límits del possible tècnic s’allarguen tant com la mirada fascinada de l’espectador permet, en el segon cas, en l’anomenat cinema de la resistència, aquesta mateixa tecnologia limita l’alteritat del que ocupa el seient en la sala, fins el punt que la identificació entre ficció i espectador es produeix en plànols distints. En el primer cas com resultat d’un desig satisfet; en el segon com diferit al lloc del quotidià. En el primer cas, com dèiem, en el clàssic, subjecte i relat coincideixen en fer-se transparent el tecnològic de la seva forma fílmica. En el segon cas, no. 

 

Funny Games (2007) de Michael Haneke

Els cinemes hereus d’aquests models, respectivament, el conegut com a cinema de l’audiovisual i l’anomenat contemporani, el primer inserit en l’àmbit de la imatge, i el segon encara com a supervivent de l’altre de l’escriptura, usen en tots els casos el tecnològic en la seva màxima expressió. El primer amb una mirada globalitzadora i de referències internes, on el ‘veritable’ ja no és funció de l’experiència de món que pugui tenir l’espectador, és el cinema de Màtrix, sinó dels propis límits que imposa el tecnològic com a factible avenir; i el segon, el contemporani, com mirada deconstructora que pretén recuperar la memòria del temps de l’escriptura, sense expectatives, no obstant això, de relat purificador, però encara de referències externes, com Funny Games o pràcticament tot Angelopoulos, per exemple.

 

 

La mirada de Ulises (1995) de Theo Angelopoulos

 

La metàfora de l’ús de la tecnologia com intermediari que modifica la meva relació amb el món, que dirigeix la meva mirada i que és capaç d’establir els límits entre el desig satisfet (cinema clàssic) i el seu diferiment cap al quotidià, la podem observar gairebé al final de la pel·lícula Funny Games, quan un dels protagonistes agafa el comandament del vídeo i rebobina la imatge, la qual estem veient, per a tornar a un punt de l’acció des d’on poder manipular, canviar, els esdeveniments. El film ha estat tot el temps jugant amb la nostra mirada d’una manera explícita per l’elecció del que no devem veure, que és precisament el que aportaria satisfacció al nostre desig, però és en aquesta seqüència quan se’ns diu d’una manera potser brutal que allò que se’ns mostra, allò amb el que pretenem identificar-nos no és altra cosa que una posada en escena que reprodueix fragments d’un constructo que es pot parar, rebobinar, repetir, fer una pausa, esborrar… Els nostres ulls convertits en lloc de reeducació, com aquells del protagonista de La Taronja mecànica per a deixar de matar.

 

Josep Franco i Giner