Avui hem
entrat oficialment en una nova estació de l’any: ha estat exactament a les 8’50
hores i durarà oficialment fins el 22 de desembre, quan entrarem a l’hivern. Un total de 89 dies
i 21 hores. En astronomia és el moment en que la Terra passa per un punt de la
seua òrbita on el centre del Sol creua just l'equador del cel en el seu
"moviment" cap al sud. És l'anomenat equinocci de tardor (del llatí aequinoctium (aequus nocte) la nit igual), i el dia i
la nit duren pràcticament el mateix. A
l'hemisferi sud és al revés: els hi arriba la primavera.
És temps de pluges, de grans pluges al nostres territori, d'abaixades de temperatura, de dies que es van escurçant i de nit més llargues, de grans canvis en els arbres, sobre tot els caducifolis, que perden la clorofil·la i les fulles guanyen colors gros, taronges i rojos, abans de la caiguda. També és el temps d'arreplegada de fruits, molts d'ells secs.
Usem actualment la paraula “tardor” (del
llatí tardatio: acció de tardar) i cap altra llengua romànica no la fa servir ni
un mot semblant. Llevat del nostre idioma, en totes les seues variants
dialectals, les altres empren un mot derivat de la forma llatina “autumnu”. El
portuguès, outono; el castellà, otoño; el francès, automne; l’italià, autunno;
el romanès, toamnă. Amb tot, en català medieval la forma corrent era autumne (o
autumpne).
L’ús de “tardor” és recent, abans
es parlava de la primavera d’hivern. “Tardor” va començar a emprar-se en el
català parlat a principis del segle XX, es va difondre ràpid empès per la
literatura i es va consolidar a tot el domini lingüístic i en tots els
registres. Antoni M. Alcover i Francesc
de Borja Moll, amb la col·laboració de Sanchis Guarner, van elaborar el “Diccionari
català-valencià-balear” i van constatar que el mot “tardor” només era present
en la la parla de la gent de pocs indrets, tots del nord, a un costat i l’altre del Pirineu.
Tot i això,
en poc de temps, durant el segle XX s’escampa per totes les comarques, fins i
tot al País Valencià i a les Balears, tot i que el nom popular d’aquesta
estació de l’any és primavera d’hivern (en valencià) o primavera de s’hivern
(balears.), no cal dir que són noms l'ús dels quals hem de reivindicar.
La locució primavera d’hivern la podem
trobar també en molts texts del segle XX, i és molt popular aquest vers de la segona estrofa del poema
“Res no és mesquí” de Joan Salvat-Papasseit, i que han musicat molts cantautors:
“Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern – Primavera d’estiu.
I tot és Primavera,
i tota fulla verda eternament.”
L’eminent filòleg Germà Colon (Castelló
de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020) va dir que en arribar a Barcelona s’havia
enamorat de “tardor”, un mot que al País Valencià no feia servir ningú, i confirmava
que, estudiant-lo, va descobrir que a Barcelona la gent normal i corrent
l’havia començat a emprar pocs anys de la seua arribada. Ell comentava que al País Valencià es parlava
de "les dues primaveres", la primavera i la primavera de l’hivern.
El catedràtic de Meteorologia de la
Universitat de Barcelona, Eduard Fontserè, en una carta de l’any 1982, escriu G.
Colon que “el mot tardor s’usava poc quan jo era noi; tots dèiem aleshores
primavera d’hivern; el català literari l’introduí al llenguatge usual, ara
ningú no diu altra cosa que tardor”. D’altres mots locals per designar aquesta estació
“darrevera” i “tardavera” o “rerevera”,
un mot empordanès, ens parla també Fontserè, però com a localismes i sense difusió.
