 |
| El perizoni o drap de puresa (part anterior) |
Una prova concloent: el perizoni o
drap de la puresa
El perizoni o drap de la puresa - el tros de
tela que tapa la nuesa de Jesucrist en la creu -presenta uns plecs tallats amb destresa. El plec superior és molt marcat en la diagonal que creua els malucs
(zona coxal) de manera asimètrica, formant una caiguda de roba
pesant. El nus es desplaça cap al costat esquerre del Crist. L’asimetria
trenca el rigor neoclàssic i ens connecta amb el dramatisme del barroc tardà del segle XVIII o
el realisme de principis del XIX.
El perizoni és un indici ferm i incontestable que la
troballa no correspon al cos perdut del Crist de la Sang: la llaçada
cau al costat esquerre del Crist, mentre que en les fotografies del Crist
del Calvari anteriors a 1936 el nus i la llaçada cauen cap a l'altre costat, a la dreta com en la imatge actual.
 |
| Part posterior del perizoni on s'observa l'encaix d'una creu de pal rodó |
Només amb aquesta realitat ja es podria assegurar
sense dubte que estem parlant d’imatges totalment distintes.
El tors trobat ha perdut el remat inferior del
nus. Això fa pensar que l'extrem volat de la llaçada no formaria part del bloc
de fusta primigeni i, com era bastant comú, estaria encolada. Aquests afegits són fràgils i solen desprendre's en patir impactes o caigudes.
 |
| La llaçada a la part esquerra ha perdut l'extrem volat |
La prova
fotogràfica
L'anàlisi de fotografies anteriors a 1936
tanca la possibilitat que el tors trobat pertanyés al patró valler. En
acarar les imatges antigues amb les fotografies del bust trobat, les
diferències visuals són evidents i incontestables:
1. La caiguda del nus del perizoni
• A les fotos antigues (d'abans de 1936): El drap de
puresa està nuat a l'esquerra del Crist i de la llaçada penja un llarg
floc de tela vertical que cau molt visible en eixe costat esquerre.
• Al bust trobat: El nus es troba al costat contrari, és a dir, a la banda dreta de la imatge.
2. La morfologia i els eixos de la creu
• A la foto antiga: L'estípit (el pal vertical
de la creu) és de secció rectangular, i l'encontre amb el cos del Crist es fa
sobre la superfície plana i llisa del pal.
• Al bust trobat: La rebaixada a la zona
lumbar és còncava i arrodonida, dissenyada exclusivament per a encaixar en una
creu de tronc cilíndric.
3. La inclinació i fisonomia del cap
• A la foto antiga: El cap del Crist de la
Sang té una inclinació lleu, en visió frontal, amb una caiguda de cabells
simètrica sobre els muscles.
• Al bust trobat: Destaca una torsió acadèmica acusada cap a la dreta que força la musculatura de l'espatlla d'una manera
classicista, diferent de la tipologia de la imatge de l'ermita del Calvari.
Són trets que donen més confirmació de que es tracta de dues obres diferents.
 |
1a imatge: Estampeta devocional d'abans de guerra, en no massa bon estat, del Crist en l'ermita del Calvari. 2a imatge: El Crist en la parròquia de Sant Pere, possiblement després de la Baixà. Aquesta fotografia d'abans del 1936 deixa vore a l'esquerra la balustrada i una part de la làmpada que penjava del sostre. Per realçar el Crist es va col·locar una cortina o tapís darrere. La fotografia es va recuperar emmarcada entre els enderrocs d'una casa antiga del poble. |
Una hipòtesis de treball sobre l'origen del tors trobat
A finals del segle XVIII s’imposa la
substitució dels antics retaules barrocs salomònics per estructures severes,
simètriques i d'ordre clàssic. Com a una hipòtesi plantegem que aquest Crist
podria haver coronat el retaule major de Sant Pere, construït a finals d'aquest segle XVIII quan es va acabar la construcció del temple actual.
Això donaria una explicació a l'estil híbrid
de la peça: un cos d'anatomia classicista i acadèmica, combinat amb un perizoni
de plecs asimètrics i dinàmics propis del barroc tardà o realisme primerenc.
L'àtic és la part superior del retaule i era prou comú trobar un Crist
crucificat per a coronar-lo, una imatge molt adequada en un temple parroquial.
Si fos així, i pensant en els fets del 1936, podem suposar que la imatge - i fins i tot el retaule - podria haver estat tombada a
terra mitjançant cordes. Des de l'altura, el colp violent contra el terra hauria estat suficient
per a trencar les cames i les clavilles d’unió dels braços. Sense oblidar que el tors trobat també podria correspondre a una imatge venerada en una capella o fins i tot en la pròpia sagristia.
Una troballa que també enriqueix el
nostre patrimoni
Tothom hauria volgut que la troballa formara part
de la imatge original del nostre patró. Hauríem
recuperat un fragment i alhora la memòria d'una imatge que forma part de la nostra
identitat col·lectiva, de tot Tavernes.
Cal parar esment i deixar-ho clar: que no siga el cos del nostre Crist no li
resta importància a la troballa. Al contrari, ens trobem davant d'una peça
escultòrica que, per característiques, qualitat de la talla i vestigis de la
policromia, presenta un notable interés històric i artístic.
La
seua aparició representa, per tant, una incorporació important al patrimoni de
Tavernes. Ara caldria possibilitar investigacions i estudis més especialitzats: una
anàlisi de la fusta, de la tècnica de la talla, dels materials emprats, proves de datació, un
examen de la policromia... i posar en valor aquesta troballa dins del patrimoni local.
Nota: Aquest informe és extracte d'un estudi inicial realitzat per Salvador Ripoll amb la col·laboració de M. Joan.
© Permesa la reproducció citant l'autoria © Fotografies 2026 M.Joan. Permesa la reproducció citant l'autoria
%20copia.jpg)
