Tavernes celebra el dilluns, dia 10, el Dia de Sant Llorenç

 

Gràcies, beneït Llorenç,
gran protector de les fruites,
per les tomaques tant bones, 
entre altres moltes collites. 

 

El dia de Sant Llorenç era de gran festa a Tavernes i,  amb el Dia de la Sang i Sant Jaume, formava la tríada festiva popular a l'estiu. La regulació estatal de les festes i amb nou Calendari Laboral deixava de ser festa local, i la devoció secular al sant màrtir ha anat a la baixa. I ací sempre perd el patrimoni cultural pel que implica d’oblit a poc a poc de les nostres tradicions.

La devoció de Tavernes a Sant Llorenç és molt antiga i en tenim constància d’ençà del segle XVI amb una primera ermita a la Valldigna, la nomenada Sant Llorenç d'Alcudiola, bastida al segle XVI en la que avui és partida del terme valler, en l'aleshores l'alqueria de moriscos d'Alcudiola (de l’àrab al-qúdia que significa tossal o pujol, amb el sufix mossàrab –ola per remarcar la poca elevació). Aquest nucli de població va quedar despoblat en l’any 1609 com a conseqüència del decret d’expulsió dels moriscos. 

 

Sant Llorenç d'Alcudiola

 

El temple es va compartir amb Favara, sobretot després que la localitat riberenca es va separar de la parròquia de Cullera i va passar a dependre de la parròquia de l’Alcudiola. el culte a Sant Llorenç, especialment en època medieval i  moderna, anava emparellat amb la religiositat rural, com a sant protector del camp, de les  collites i del terme.

La devoció a Sant Llorenç va romandre molt viva a Tavernes i a Favara després de l’expulsió dels moriscos i el despoblament de l’Alcudiola. Les dues localitats celebraren conjuntament la diada de Sant Llorenç amb processons i romeries per demanar al sant que protegís les collites i els termes, una festa que segurament seria l’origen de l’actual porrat de Sant Llorenç.

Amb el temps, els problemes derivats del manteniment del lloc i l’arranjament de la festa, va dur a una separació entre els pobles i a finals del segle XIX es va decidir que cada poble es bastiria l’ermita pròpia i celebraria el dia del sant pel seu compte. L’ermita d'Alcudiola es va abandonar.

Tavernes va aixecar una nova ermita a un turó de la partida del Teularet, primer molt petita i que després es va ampliar. Una edificació a l'estil de les ermites rurals valencianes, parets blanques de calç i amb coberta de teula àrab. Una ampliació posterior va servir per fondre la campana al taller de Ramón Santos a Albaida: pes de 19 quilos, cost de 136 pessetes i beneïda el dia de Sant Llorenç de l’any 1921. 

Imatge millorada i acolorida del Teularet (l'ermita dalt del turó), potser sobre l'any 40 del segle XX

 

 Durant la guerra del 1936, es va danyar l’ermita i cremar la imatge de fusta del sant. La campana es va salvar gràcies a que uns veïns la van enfonsar al pou de la sènia de Blaio, avui desapareguda, que es trobava al camí Vall, prop de la trilladora de Borderia. L’any 1940 es va reconstruir l’ermita, es va col·locar el panell de ceràmica del sant a la façana i es reprengué la festa i processó per les rodalies amb la benedicció del terme. 

Ací es va celebrar durant dècades la festa i el porrat dedicat a Sant Llorenç. A la dècada del 1970 les obres de l'autopista,  van enderrocar l'ermita. Tavernes va perdre un edifici històric, arrelat a una tradició secular, i ara el lloc és travessat al damunt per l'asfalt de l'AP-7. Només roman en el record de la gent més gran del poble i alguna fotografia. 

 

 

I se'n va bastir una altra al racó Joana i a la nova ermita celebrem el dilluns, 10 d’agost, la diada del Sant, amb missa a les 10'30 hores i processó i benedicció del terme. A la vesprada el porrat, amb algunes paradetes per comprar cacau, tramussos, torró  i el torrat de cigrons, a més d’algunes llepolies per als més menuts. Però ja lluny de la festa d'altres èpoques.

Els goigs de Sant Llorenç

 

 Els goigs de Tavernes dedicats a sant Llorenç constitueixen una composició d'una notable qualitat literària i devocional, estructurada al voltant dels principals episodis de la vida i el martiri del sant. El text original castellà combina la narració històrica amb una profunda lectura teològica dels fets i presenta Sant Llorenç com a model de fidelitat a Crist, de caritat envers els pobres i de victòria espiritual sobre el sofriment i la mort.

El poema original - que hem traduït- està format per una tornada de quatre versos i deu cobles de sis versos. Predomina el vers octosíl·lab, encara que, com és habitual en moltes composicions populars, el còmput no és sempre  regular i admet algunes llicències pròpies de la poesia cantada. L'esquema de rimes de cada cobla és A B B A A C, mentre que el darrer vers de totes elles enllaça amb la tornada, que es repeteix després de cada estrofa, donant unitat i cohesió a tota la composició.

 

L'adaptació que hem fet al valencià ha procurat abans que res, una fidelitat estricta al contingut, al desenvolupament narratiu i, sobretot, al fons teològic del text original. S'han conservat totes les imatges essencials —la palma i els llorers de la victòria, la graella del martiri, el tresor de l'Església repartit als pobres, el consol dels àngels o la flama de l'amor diví— evitant tant la traducció massa literal com la recreació lliure que poguera alterar-ne el sentit.

 

Quan a la forma, s'ha optat conscientment pel vers heptasíl·lab, potser el metre més característic dels goigs tradicionals valencians. L'elecció del vers heptasíl·lab respon a la voluntat d'apropar el text a la nostra tradició poètica i musical, i posar en valor la tradició històrica dels goigs valencians, metre que ha esdevingut una de les formes més característiques de la poesia religiosa popular. Això ha exigit una reelaboració de molts versos per ajustar-los al nou còmput sil·làbic, sense perdre el sentit original ni la fluïdesa expressiva.

 

S'ha mantingut l'esquema de rimes A B B A A C en totes les cobles. El sisé vers de cada cobla manté una rima pròpia de tancament, que en la major part de les estrofes coincideix amb la tornada. No obstant i per fidelitat s'han conservat "els llorers (cobla 1 i 9)", emblema de la victòria martirial de sant Llorenç, cosa que també aconsellava l'original per damunt d'una uniformitat estrictament mètrica.

 

 Tot i la qualitat literària del text original, que hem intentat sempre conservar, l'ús de recursos propis de la poesia tradicional —sinalefes, les sinèresis o l'ordre sintàctic característic dels goigs— amb la selecció d'un lèxic genuïnament valencià pensem ens ha permés obtenir una versió que vol conservar la musicalitat de l'original i integrar-se sense problemes amb la tradició dels goigs valencians. Com a resum,  dir que hem procurat una adaptació fidel, respectuosa amb l'esperit del text original i amb total sensibilitat envers la nostra llengua i la tradició valenciana dels goigs.

 

El text i l'estudi dels goigs a Sant Llorenç (extracte) és un resum del capítol "Els porrats a la Valldigna", del llibre en revisió "Festes i celebracions a la Valldigna" per a edició pròpia de l'autor. 

Cecília Arnau, Primer Premi en el Concurs Internacional de Violin "Georg Philipp Teleman" a Polònia, és rebuda pel president de la Generalitat

El president de la Generalitat, Pérez Llorca, ha rebut avui en audiència a la violinista vallera Cecília Arnau Torán, de 16 anys d'edat, després d'haver guanyat el Primer Premi en el Concurs Internacional de Violin Georg Philipp Teleman a Polònia a més del Premi Especial a la Interpretació Artistica, atorgat per la Fundació Prof. Tadeusz Zgółka (Poznan).          Cecília és alumna de l'Escola Superior de Música Reina Sofia des de 2022 en la Càtedra de Z. Bron i del CSMV "Joaquín Rodrigo" de València El concurs ha arribat a la seua 23a edició i únicament en dues ocasions ha guanyat el primer premi una violinista espanyola, va ser l'any 2017 l'andalusa María Dueñas, i enguany 2026 la valenciana de Tavernes  Cecília Arnau Torán.   El concurs disposa d'un jurat de talla internacional. Els seus membres són destacats violinistes llorejats en els concursos més rellevants com: Bartosz Bryła (Breslavia. president de la Societat Musical Henryk Wieniawski de Poznań.); Karina Gidaszewska; Sławomir Jarmołowicz; Tomasz Król; František Novotný (Concurs Txaikovski de Moscou; Premi Paganini de Gènova; Concurs Internacional de Tòquio). És guanyador del Premi RAI i de la Medalla Henryk Wieniawski; ;Eszter Perényi; Tomasz Tomaszewski (first concertmaster in Deutsche Opera Berlin), .     Remés       .

Les festes de Santa Anna a Simat: la dansa i els goigs

Santa Anna sou estimada 
i digna de ser pregada: 
la collita de tomaca 
ens has dat esta vegada.
 

 Simat celebra Santa Anna (coneguda amb l’afectuós nom de Santanneta), en una festa que entremescla elements religiosos i populars del veïnat, però sempre al voltant de la devoció a la santa.

Santa Anna era originalment una festa de barri, però ara hi participa tot el poble. El carrer dedicat a la santa es decora i es pinta per a l’ocasió i s’hi instal·len fanalets decoratius fins a les rodalies de la Font Gran. El veïnat ho haurà preparat tot amb la màxima cura per a la festa.

La vesprada del dia d’abans de la festa gran, o siga el dia de Sant Jaume, una romeria porta la imatge fins a la capelleta per a celebrar la missa en honor a la santa. En acabar, en un carro engalanat es du fins a la seua ermita, l’antiga mesquita de la Xara, on Santanneta passa la nit.

Eixa nit de Sant Jaume, els veïns del carrer de Santa Anna i de les rodalies celebren des d’antic un sopar de germanor. Antigament, en acabar el sopar s’organitzava una cercavila popular i els festers, acompanyats pel dolçainer, recorrien els carrers de la barriada i saludaven el veïnat. La passejada era prèvia a la revetlla a la Font Gran que cloïa la vetlada. Temps passats se solien ballar les danses en acabar el sopar al so de la dolçaina i el tabalet.

Fa anys la diada de la santa, 26 de juliol, començava amb una despertada on els festers i els joves feien un tomb per Simat mentre llançaven coets i traques. Actualment aquesta manifestació festiva ha quedat en el record després que, d’ençà dels principis dels anys 2000, la legislació respecte a materials pirotècnics és més restrictiva.

El matí del pròxim diumenge, dia 26, serà el dia de Santa Anna. Una romeria du el guió de la santa a l’ermita (l’antiga mesquita de Xara), on s’hi celebra la missa, i es ballaran les danses. El petit porrat que s’hi muntava ha estat substituït pel repartiment de begudes fresques que els festers ofereixen als participants perquè es defensen de la calor.

Les danses han estat ballades exclusivament per les dones. Modernament s’ha recuperat el vestit de «santannera»: falda de colors foscos decorada amb motius florals, camisa blanca i espardenyes d’espart, amb el complement d’un davantal i un mocador de pit negres vorejats amb puntes blanques. 

També hi ha fixat el moment de la festa quan s’hi ballen: la primera vegada el dia de Sant Jaume en acabar la missa de la capelleta i la segona dansa és el mateix dia de Santa Anna, a l’esplanada de l’ermita en acabar la missa. Després davant la casa del fester i a la porta de l’església parroquial de Sant Miquel abans de la processó.

Els actes del matí acaben amb la romeria que trasllada la imatge a l’església parroquial al so del tabal i la dolçaina, interpretats habitualment pels germans Llorca, dolçainers de Simat, i a qui  deu molt la recuperació de la festa. A la vesprada se celebrarà la missa, el repartiment del pa beneït i posteriorment la processó per tot Simat, amb un total contrast amb la primigènia, quan la imatge era duta a muscles només pels carrers del barri.

Antigament, a la vesprada, hi havia «perols i cassoles», el joc tradicional de trencar-los, al qual acudia tota la xicalla del poble amb la il·lusió de ser un dels elegits per participar en la trencadissa.  El perol de terrissa penjava d’una corda mentre un dels menuts elegits, amb els ulls tapats i un gaiato a les mans, provava una i altra vegada de trencar-lo mentre algun fester empentava la corda que feia pujar, baixar o oscil·lar el perol. Quan després de molts intents infructuosos, el colp del gaiato esclafia el perol, les llepolies queien a terra i tot era un munt de cossos petits per a arreplegar-les. Ara no se’n fan, però s’hi organitzen altres jocs i competicions per als menuts.

Les danses de Santa Anna de Simat

Segons les explicacions del dolçainer Pau Llorca, el mestre de ball Xavier Raussell data les danses en el segle XVIII i van tindre vigència plena a Simat fins als anys 30 del segle passat. En els anys foscos de la postguerra les danses patiren una degradació i arribaren a l'extrem d'estar a punt de desaparèixer, tal que a principis dels anys 80 les danses eren un fet anecdòtic. És aleshores quan Maria la Cacauera va transmetre la melodia principal al dolçainer Ernest Llorca.

En aquell moment, dècada dels anys 1980, es ballaven de forma esporàdica: el dolçainer tocava i algunes dones es posaven a ballar. No hi havia cap ritual preestablert i les balladores es movien de forma anàrquica fent passos de dansa, passos de jota, passos inventats, ballant en parella però també soles... I així va ser fins l’any 1997.

Eixe any, Maria Josep Escrihuela, jove amb vincles familiars a Simat i que formava part de l’escola del Grup de Danses Alimara de València, va iniciar una tasca d’investigació per tal de recuperar les danses populars que romanien en la memòria de les dones més majors del poble. Va comptar amb l’ajut de Xavier Raussell i alguns companys de l’escola d’Alimara, a més d’Ernesto Llorca, per la part musical, i algunes dones del poble com Maria la Cacauera, Luisa Toledo i la tia Aurora Mansanet per a la part del ball.

El treball - que se n’ix d’aquest article resum- ha permés la seua recuperació i que la «Dansà a Santa Anna» haja arribat en el 2026 a la seua vint-i-huitena edició. 

 

 

Els goigs de Santa Anna

Cantar goigs és una de les tradicions més arrelades i emotives de la devoció popular valenciana. Aquestes composicions poètiques i musicals, nascudes per a lloar els moments de joia de la Mare de Déu i dels sants, han esdevingut al llarg dels segles un autèntic tresor del nostre patrimoni cultural.

Els “Goigs de Santa Anna” pateixen de l'absència històrica d'una versió cantada en la nostra llengua i això quasi demanava a crits una tasca de restitució literària que retornara a Simat el pols valencià d'aquesta devoció secular.

Simat canta els goigs a santa Anna durant les celebracions d’aquests dies, un text que probablement es fixaria en castellà fa més d’un segle, en el temps que l’Ésglesia no permetia les expressions litúrgiques en la nostra llengua.

Hem traduït els goigs a la nostra llengua a partir de la versió en castellà amb l'objectiu principal d’oferir un text lingüísticament genuí sense alterar la memòria musical ni l'estructura de cant que el poble ha mantingut viva de manera consuetudinària.

Durant el procés ens vam plantejar el dilema de si calia readaptar els goigs a l'esquema clàssic de la mètrica valenciana (combinació ABBACC en les cobles de sis versos) on els versos 5 i 6 formen un parell acoblat que enllaça amb els dos versos finals de la trobada), però finalment vam optar no seguir el classicisme valencià estricte per les següents raons tècniques:

1. 1.Respectar l'estructura original, perquè el text en castellà presenta un esquema molt lligat a una melodia concreta on la rima del darrer vers de cada cobla (el sisè) fa de nexe acústic fix amb el segon vers de la tornada.

2.  2.Facilitat per al cant popular, perquè l'objectiu era que els goigs foren cantats amb la mateixa música. Mantindre l'esquema original evitava qualsevol desquadre melòdic. El darrer vers actua com un "avís" sonor intuïtiu per als cantors, permetent una transició neta i natural des del primer vers.

El text està adaptat de manera estricta a la normativa de l'AVL amb respecte a la mètrica tradicional valenciana dels heptasíl·labs i les estructures de rima que demana el cant coral litúrgic. Al text del llibre original, del qual hem extret aquest article, hi ha una explicació més detallada del procés de traducció així com del significat de cada cobla. 

Extracte-resum de dos capítols: el primer dedicat a la festa de Santa Anna i el segon als goigs de la Valldigna, del llibre en preparació d'edició "Festes i celebracions de la Valldigna" de Miquel Joan. Les imatges i l'orla dels goigs són també del llibre 

Sant Jaume en el record

Qui em compra una barraca, que la tinc a vora mar (disseny M.J.)

 

Temps d'estiu. 
De collir tomaques després de cultivar-les.
Seguim.   

La festivitat de sant Jaume (25 de juliol) era/és una de les celebracions més arrelades a la Valldigna, però ha perdut protagonisme per diversos motius, entre els quals hi ha els nous costums a l’hora d’organitzar les vacances i en el cas de Tavernes, els temps a passar a la platja.

A Tavernes i fins a ben avançat el segle XX (anys 50 a 70) sant Jaume marcava l'inici de la temporada estiuenca i del bany a la mar. Era «anar a la mar», com diem a Tavernes. Ara parlar-ne de la celebració és tornar enrere en el temps, i recordar que l’habitual era passar només uns dies, entre sant Jaume i sant Llorenç. Romandre més d’una setmana «als Marenys» era una cosa extraordinària, excepte per a les famílies benestants propietàries dels primers xalets. 

L’estada a la platja era molt diferent a l’estiueig modern. Els preparatius per a només uns dies començaven amb l’atrafegament general de tota la família: calia posar a punt el menjar, les mantes, els animals vius que serien sacrificats per a la paella i un etcètera llarg: la carnera on penjar la carn i l'embotit, les gerres del frito, les verdures, el meló d'Alger si no tenies cap mata plantada a l'hort on estaven els barracons de dormir i per altra banda el carburer per a la llum de nit, les piles de petaca o algun fanal de petroli...

  

Camí de la mar (cedida per I. Chover. Millorada)

 

Tot  ben amanit i arranjat damunt del carro que, acaramullat i amb la família dalt, i amb una sorra ben repleta,  iniciava el camí d’anada a la mar. El trajecte pel camí de la séquia de la Bova, o per «la Calçà», segons la part del terme on anares, sempre es feia interminable. Colps i recolps produïts pels constants clots i pedres del camí, de terra,  tot adobat per una munió de mosquits, mosques i tabals que s’entestaven a posar-se damunt de persones i animals.

A vora mar, la gent feia l’estada en barraques, troncs, puntals i parets fetes de canyes, amb dormitoris amb parets folrades amb llençols i, de vegades, mantes i sacs de guano. Altres anaven a l'hort, prop del muntanyar, i muntaven els barracons a la vora de l'hort i un ombratge, prop del lloc on posar el carro i l'haca, servia de cuina i menjador. No importava la falta de comoditats i l’única preocupació era dormir a l’aixopluc i evitar l’entrada dels mosquits als habitacles. Records que reviuen ara entre l'olor a pitera del muntanyar, l'aigua salobrenca de la "bomba" i llençol per a la migdiada, tot entre canyes i algun sostre d'uralita, qui podia.

 

Ple migjorn  (fotografia anys 40 de A. Chover millorada i coloritzada)

I no podem oblidar que hi havia família qui feia el camí d’anada de bon matí, inclús abans de fer-se de dia, i tornava a Tavernes en fer-se fosc. El sacrifici valia la pena: de sant Jaume només n’hi havia un a l’any.

El dia de sant Jaume la vida girava al voltant de la paella i els menjars familiars, llargues vetllades il·luminades pel «carburer» o algun fanal de petroli i la gatzara d’uns dies de festa, de descans de la tasca agrícola. Tot adobat amb cançons «a cappella»:  «Pepe Tono», «Baix del pont de Cullera», «Fum», «Xiula» i la que ha esdevingut  un segon himne valler, «La barraca», arreplegades pel musicòleg Antonio Chover.

Els xiquets ocupaven una part del dia fabricant el fanal de meló d’Alger que passejaven a la nit per les rodalies de l’improvisat campament familiar. La corfa verda era decorada amb dibuixos al·lusius a les cançons cantades en les passejades nocturnes: la lluna, el sol, l’escala, les estrelles... Els dibuixos es foradaven  amb una agulla grossa o una tatxa perquè deixaren passar la llum que desprenia el ciri encès al seu interior.

 

Passejant el fanal de meló d'Alger (disseny M.J.)

 

Sant Jaume compartia la concepció vital i el mode de viure d’aleshores, però tot això s’ha esvaït i fins i tot ara els xiquets desconeixen l’art de fabricar un senzill fanalet d'un menut meló d'Alger i no en parlem de la pèrdua de les cançons tradicionals, aquelles que cantaven els majors i els mateixos xiquets mentre passejaven els fanals. Ara les melodies resten mudes i si les coneixem és gràcies a les recopilacions d’estudiosos com A. Chover, que a més inclou algunes fotografies de la manera de viure d'aquesta època en el seu llibre de cançons, danses i pregons de Tavernes.

Per explicar com Tavernes celebrava sant Jaume hem de caure en el parany que sempre són els records. Sant Jaume ha esdevingut a Tavernes un dia més de l’estiu, un dia qualsevol on per faltar, hi manca també la consideració de festa, i de festa gran que va tindre antigament.

 

Anys 60: primers xalets a la platja

 

Sant Jaume era festa  assenyalada  a tota la Valldigna. 

A Barx la celebració era de les més populars de l’estiu. Els barxers acudien en massa a la font de la Puigmola i la Catalina, la muntanya que domina la font, s’omplia de gom a gom durant tota la jornada, car allí es dinava, es berenava i fins i tot es sopava. En aquesta festa s’encetaven els primers melons d’Alger de l’estiu, refredats prèviament en l’aigua fresca de la pica de la font de la Puigmola. Després del dinar, amb uns quants músics s’organitzava una orquestra i ball a la vesprada.

A Benifairó, les famílies solien anar de paella a qualsevol hort o propietat del terme, i sempre millor si hi ha alguna bassa de reg pròxima per prendre el bany. El dinar acaba obligatòriament amb el meló d’Alger, la fruita estiuenca per excel·lència dels pobles de la comarca. I tornar al poble, car era hora de pensar en les festes patronals que celebraven en uns dies.

 

El ball a Santa Anna el dia sant Jaume per la vesprada

 

A Simat el dia de sant Jaume té uns trets especials perquè el veïnat el celebra com l’anticipi de les festes dedicades el 26 a santa Anna. Eixe dia, a la vesprada, una romeria du la seua imatge fins a la capelleta on se celebra missa en honor a la santa. En acabar, hi ha les danses de Sant Anna i la imatge es porta en romeria i damunt d'un carro engalanat fins a l'ermita, l'antiga mesquita de la Xara, on Santanneta passa la nit.

A la nit, els veïns del carrer de Santa Anna i de les rodalies celebren un sopar de germanor. Taules i més taules parades en la via pública i sopar d’entrepà per a acabar encetant el meló d’Alger, el primer de la collita pròpia, per a les postres.

El text és un resum-extracte del capítol dedicat al dia de sant Jaume a la Valldigna, del llibre en preparació d'edició "Festes i celebracions de la Valldigna" de Miquel Joan. Les fotografies són algunes de les que il·lustren eixe capítol. 

El 17 de juliol la Banda Municipal de Barcelona oferirà un concert extraordinari en la Casa de la Cultura

 

La Societat Instructiva Unió Musical de Tavernes de la Valldigna (SIUM), en  col·laboració amb l'Ajuntament de Tavernes, oferirà el pròxim divendres 17 de juliol, a les 19.30 hores, un dels concerts més destacats de la programació cultural de l'estiu amb l'actuació de la Banda Municipal de Barcelona. Aquesta banda està considerada una de les formacions simfòniques de vent més prestigioses d'Europa i estarà dirigida per José Rafael Pascual-Vilaplana, 

L'actuació a la Casa de la Cultura de la nostra ciutat s'emmarca dins de la seua gira amb motiu de la participació en el Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València, una circumstància que ha permés que Tavernes forme part del reduït grup de municipis que acolliran aquesta banda durant la seua estada a la Comunitat Valenciana. 

Per a la SIUM, aquest concert representa un pas important dins de la seua aposta per acostar al públic de la Valldigna grans formacions del panorama musical internacional i consolidar Tavernes com un municipi capaç d'acollir esdeveniments musicals d'alt nivell. 

El concert estarà dirigit pel mestre José Rafael Pascual-Vilaplana, director titular de la Banda Municipal de Barcelona des de 2025 i una de les figures més reconegudes de la direcció bandística internacional. 

El programa, sota el títol "Des de Barcelona...", combinarà estrenes i grans obres del repertori simfònic per a banda, amb música dels compositors Eduardo Betes, Joaquín Zamacois, Marc Timón, Rafael Martínez Valls i Amando Blanquer, oferint un recorregut per la tradició i la creació contemporània vinculada a Catalunya i a la música per a banda. 

Les entrades ja es troben a la venda a l'Escola de Música de la SIUM, de dilluns a divendres, de 10.00 a 13.00 hores, amb un preu de 5 euros (3 euros per als socis de la SIUM). També es podran adquirir el mateix dia del concert a la taquilla de la Casa de la Cultura, a partir de les 18.30 hores, fins a completar l'aforament. 
 

PROGRAMA 

Eduardo Betes
 Winds of Glory (2026) — Estrena absoluta

Joaquín Zamacois
 La sega. Quadre simfònic 

Marc Timón
 Lux Ex Machina

 Rafael Martínez Valls
 Cançó d'amor i de guerra (Suite de la sarsuela) 

Amando Blanquer
 El somni (Marxa mora) 

 

Banda Municipal de Barcelona: Concert 💯 Gaudí

Els Valentons, el grup d'atletes del CETV, participa en el UTMB Vall d'Aran Trail 2026

Aquesta setmana "Els Valentos", un grup d'atletes del C.E.T.V. han participat en diferents carreres d'un dels trails més importants d'Espanya, l' anomenat "UTMB Vall d'Aran Trail 2026". En aquesta edició, han participat 7.500 corredors de 91 països.

Els Valentons van travessar la Val d’Aran entre llibertat, aigua i alta muntanya

La muntanya no és un escenari. És una memòria. I a la Vall d’Aran, cada sender guarda històries de frontera, d’aigua i de silenci. El "Val d’Aran by UTMB" no és només una cursa. És un viatge per l’alta muntanya en estat pur.

Allí van ser els Valentons del Centre Excursionista de Tavernes. I allí van resistir. 

 

TDL – Termières dera Libertat

75 km / +5.100 m

Edu, Mario i Ximo van entrar en un recorregut nascut de la memòria. Un sender de llibertat

La TDL recorre antics camins d’evasió utilitzats durant anys per creuar fronteres en temps de guerra i persecució. Avui, convertits en escenari de trail, però amb el mateix esperit: avançar quan la muntanya es tanca.

El recorregut va guanyar altura cap a Montcorbison, travessant espais oberts com Pomaròla i Val de Horno, on el bosc i el fred marquen el ritme.U n terreny exigent. Continu. Sense treva.

Després, el camí es va tornar més tècnic fins endinsar-se cap a Bassa d’Oles, abans d’afrontar els últims sectors cap a Escunhau i Santet, on cada pas ja és una decisió.

PDA – Peades d’Aigua

55 km / +3.300 m / -3.700 m

Adrià va entrar en la “carrera dels llacs”. Un món d’aigua i roca.

 

 

 

CDH – Camins d’Hèr

110 km / +6.400 m

Jero va afrontar la distància llarga. La de les hores. La del cap.

La CDH recorre la Val d’Aran més salvatge. Des de Les, la cursa avança entre senders ràpids, boscos tancats i crestes obertes, en un territori on la muntanya canvia a cada quilòmetre.

Als peus del Mauberme, la història minera es barreja amb el paisatge: túnels, aigua i roca en un entorn dur i profund. Una travessia de contrastos. I de resistència mental. 

 

 

 
EXP – Experiència d’Aran

32 km / +2.100 m

Vicent va afrontar una prova d’alta exigència, marcada pel desnivell i el terreny d’alta muntanya de principi a fi.

La EXP concentra en un recorregut compacte bona part de l’essència del trail de la Vall d’Aran.

Un itinerari que s’enfila ràpidament sobre Vielha, alternant trams corribles amb pujades sostingudes que obliguen a mantindre el ritme des del primer moment. Els 2.100 metres de desnivell positiu es reparteixen en un traçat exigent i continu, que defineix el caràcter de la prova des del principi fins al final. Un esforç sostingut. Sense treva real.

Més enllà de la duresa del recorregut i dels resultats, la participació dels Valentons va ser el reflex de mesos d’entrenament pels senders i muntanyes de la Valldigna. Una preparació constant que va permetre al grup viure una experiència d’alta muntanya completa, compartint esforç, estratègia i emoció en un dels esdeveniments més prestigiosos del trail mundial.

La Val d’Aran no es corre. Es travessa. I els Valentons la van travessar.