Avui eclipsi total de Sol: què cal saber?

 

Ja el tenim ací, l’eclipsi. Ja feia cent vint anys que l’esperàvem i finalment en podrem gaudir al final del dia. El darrer eclipsi total de Sol que poguérem veure al nostre país va ser el 30 d’agost de 1905, i podem dir que un eclipsi total de Sol és, per tant, un fenomen rar i al mateix temps meravellós. L’observació en directe és una experiència extraordinària no tan sols perquè permet de veure les forces còsmiques en directe, sinó, sobretot, per la gran càrrega emocional que comporta i que es recordarà tota la vida. 

 

Què és un eclipsi?

Un eclipsi és l’alineació exacta de tres astres al cel: el Sol, com a objecte brillant, la Lluna i la Terra. Si tenim l’alineació Sol-Lluna-Terra, la Lluna ocultarà la llum del Sol, el Sol deixarà de ser visible i es farà de nit de sobte en algun lloc de la superfície terrestre. Tindrem un eclipsi total de Sol. 

La Lluna passa per davant del Sol i produeix una petita taca d’ombra sobre la superfície de la Terra. Aquesta taca, d’uns 300 km d’amplada, és la zona on el Sol és completament ocult, eclipsat per la Lluna. És la zona de totalitat on es fa de nit mentre la Lluna travessa per davant del Sol. Al voltant de la taca d’ombra lunar hi ha una extensa zona de penombra on el Sol és visible parcialment, perquè la Lluna no hi tapa completament el Sol.

Durant els dos anys vinents, la península ibèrica es trobarà especialment afavorida per la dinàmica celeste, perquè les bandes de totalitat de tres eclipsis solars la travessaran. Dues d’aquestes zones de foscor arribaran al nostre país.

El 2 d’agost de 2027 l’ombra de la Lluna travessarà la zona del sud d’Andalusia i el nord d’Àfrica amb un eclipsi total de Sol d’uns 5 minuts de durada. I el 26 de gener de 2028, amb una Lluna més petita a causa de la posició d’aquesta en l’òrbita lunar, com que no podrà cobrir tot el Sol, podrem veure un eclipsi anular al nostre país.

 

Casualitats còsmiques 

Però com pot ser que un cos celeste tan gran com el Sol siga tapat per la petita Lluna? Realment el Sol és unes 400 vegades més gran que la Lluna, però la Lluna és 400 vegades més a prop de la Terra, de manera que la distància al Sol en compensa la grandària. Per tant, la Lluna pot tapar el Sol. Una casualitat còsmica fa que la Lluna puga ocultar el Sol. A més a més, com que la Lluna gira al voltant de la Terra en una òrbita el·líptica, de vegades és més a prop o més lluny, amb una variació de la grandària aparent de la Terra estant. La grandària lunar en el moment de l’eclipsi determinarà que la totalitat dure més o menys.

Tanmateix, la meravella dels eclipsis solars no durarà per sempre. Des que els astronautes de l’Apollo XI deixaren un espill especial a la superfície de la Lluna, el juliol del 1969, s’hi ha llançat milers de vegades raigs de llum làser per calcular-ne la distància. I s’ha comprovat que s’allunya de la Terra a un ritme d’uns 4 cm/any. Per tant, d’ací a uns quants milions d’anys la Lluna es veurà massa petita per a tapar el Sol i la humanitat, si encara hi som, perdrà la visió dels eclipsis.

Cada any hi ha un mínim de dos eclipsis de sol i un màxim de cinc.Els eclipsis de Sol són, per tant, ben escassos. I la raó d’aquesta estranyesa és que l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra es troba inclinada uns 5º respecte de l’òrbita de la Terra al voltant del Sol. Sembla poc, però, d’aquesta manera, l’ombra de la Lluna en fase de lluna nova no s’escau sempre sobre la Terra, ni la de la Terra s’escau sempre sobre la Lluna quan es troba en fase de lluna plena.

Ara, del punt de vista geomètric, és clar que si tenim dos plans que no són paral·lels, en algun lloc de l’espai es tallaran. Per tant, els plans de l’òrbita terrestre i lunar s’han de tallar, i sobre la línia de tall és on es podran alinear el Sol, la Lluna i la Terra si la Lluna es troba en fase de nova!

Aquesta línia de tall rep el nom de línia de nodes i els eclipsis de Sol i de Lluna solament es poden produir en aquesta zona de l’òrbita terrestre. Ara sí que els tres cossos celestes (Sol, Lluna i Terra) es troben sobre el mateix pla i l’ombra de la Lluna nova pot projectar-se sobre la Terra i produir un eclipsi total de Sol. A més, com que l’alineació aproximada continua durant uns quants dies, l’ombra de la Terra cobrirà la Lluna plena 15 dies després (o abans) de l’eclipsi solar i produirà un eclipsi total de Lluna.

L’eclipsi d’avui, 12 d’agost de 2026

L’ombra de la Lluna entrarà per Galícia i Astúries i anirà cobrint Castella-Lleó i l’Aragó i arribarà finalment al sud de Catalunya i al centre i  nord del País Valencià, fins a arribar a la mar Mediterrània, entre Vilanova i la Geltrú al nord i Cullera al sud. La banda de totalitat continuarà per la mar Balear i cobrirà Eivissa i Formentera, Mallorca i Menorca.

Tan sols dins aquesta banda de totalitat la Lluna cobrirà el Sol completament al voltant de les 20.30-20.34 i es farà de nit. Es veurà la corona solar i apareixeran les estrelles i el planeta Venus a l’esquerra del Sol.

Fora de la banda de totalitat, per molt prop que hi sigueu, no es farà de nit ni es veurà la corona solar. Veuran, això sí, un eclipsi parcial de Sol cobert per la Lluna amb més del 99%. L’eclipsi d’avui té una dificultat especial. L’ocultació del Sol per la Lluna ocorrerà una mitja hora abans de la posta de Sol i cal cercar indrets sense obstacles (muntanyes, arbres, edificis) en direcció nord-oest en el moment de la totalitat és essencial i s’hauria d’haver fet amb antelació.

Situats en el lloc adient amb temps suficient, podrem veure amb les ulleres d’eclipsi col·locades, com la Lluna s’endinsa per la dreta sobre el disc solar. A més d’aquests moments crucials de l’eclipsi, ens podem fixar en uns altres moments importants.

Uns dos o tres minuts abans de la totalitat, si mirem el cel llunyà en direcció nord-oest, podrem veure com se’ns acosta una foscor ràpidament. És l’ombra de la Lluna acostant-se a més de 7000 km/h.

Uns quants segons abans de la totalitat podrem veure com just a la vora de la Lluna apareix un punt brillant. Són els darrers raigs del Sol a través de les muntanyes i valls del disc lunar.  S’anomena estructura de l’anell de diamants. Compte amb la vista, que el Sol encara brilla!

El fenomen complet de l’eclipsi total durarà aproximadament una hora i mitja. Llevat de la fase de totalitat, que durarà a tot estirar 1 minut i 40 segons al punt òptim, la fase anterior de l’eclipsi parcial durarà una hora i per a molta gent pot resultar lenta i avorrida. Per això us recomane dues activitats a fer mentre la Lluna va cobrint el Sol.

 

I la seguretat ocular damunt de tot

Acabem amb un advertiment important. Les ulleres d’eclipsi són necessàries per a observar la fase de parcialitat, però s’han de retirar quan la Lluna cobresca completament el Sol, en la fase de totalitat. Aquesta fase és la més important i s’ha de veure a ull nu.

Les ulleres han de ser homologades amb ISO 12312-2 i, són tan fosques que tan sols hi podrem veure el Sol. Si veiem alguna llum intensa o el paisatge no les hem de fer servir.

Evidentment, si voleu fer ús d’una càmera fotogràfica, un mòbil o un telescopi haureu de posar un filtre adequat davant el telescopi, mòbil o instrument òptic. La llum solar intensa no ha d’entrar dins el vostre instrument.

Si porteu ulleres graduades, el filtre solar s’ha de posar sobre les ulleres habituals.

Extracte de l'article d'Enric Marco, doctor en Física i tècnic superior d'astronomia al departament d'Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Gràcies Enric  (Aquest article en l'original ha estat publicat en Vilaweb)

 

 

Tavernes celebra el dilluns, dia 10, el Dia de Sant Llorenç

 

Gràcies, beneït Llorenç,
gran protector de les fruites,
per les tomaques tant bones, 
entre altres moltes collites. 

 

El dia de Sant Llorenç era de gran festa a Tavernes i,  amb el Dia de la Sang i Sant Jaume, formava la tríada festiva popular a l'estiu. La regulació estatal de les festes i amb nou Calendari Laboral deixava de ser festa local, i la devoció secular al sant màrtir ha anat a la baixa. I ací sempre perd el patrimoni cultural pel que implica d’oblit a poc a poc de les nostres tradicions.

La devoció de Tavernes a Sant Llorenç és molt antiga i en tenim constància d’ençà del segle XVI amb una primera ermita a la Valldigna, la nomenada Sant Llorenç d'Alcudiola, bastida al segle XVI en la que avui és partida del terme valler, en l'aleshores l'alqueria de moriscos d'Alcudiola (de l’àrab al-qúdia que significa tossal o pujol, amb el sufix mossàrab –ola per remarcar la poca elevació). Aquest nucli de població va quedar despoblat en l’any 1609 com a conseqüència del decret d’expulsió dels moriscos. 

 

Sant Llorenç d'Alcudiola

 

El temple es va compartir amb Favara, sobretot després que la localitat riberenca es va separar de la parròquia de Cullera i va passar a dependre de la parròquia de l’Alcudiola. el culte a Sant Llorenç, especialment en època medieval i  moderna, anava emparellat amb la religiositat rural, com a sant protector del camp, de les  collites i del terme.

La devoció a Sant Llorenç va romandre molt viva a Tavernes i a Favara després de l’expulsió dels moriscos i el despoblament de l’Alcudiola. Les dues localitats celebraren conjuntament la diada de Sant Llorenç amb processons i romeries per demanar al sant que protegís les collites i els termes, una festa que segurament seria l’origen de l’actual porrat de Sant Llorenç.

Amb el temps, els problemes derivats del manteniment del lloc i l’arranjament de la festa, va dur a una separació entre els pobles i a finals del segle XIX es va decidir que cada poble es bastiria l’ermita pròpia i celebraria el dia del sant pel seu compte. L’ermita d'Alcudiola es va abandonar.

Tavernes va aixecar una nova ermita a un turó de la partida del Teularet, primer molt petita i que després es va ampliar. Una edificació a l'estil de les ermites rurals valencianes, parets blanques de calç i amb coberta de teula àrab. Una ampliació posterior va servir per fondre la campana al taller de Ramón Santos a Albaida: pes de 19 quilos, cost de 136 pessetes i beneïda el dia de Sant Llorenç de l’any 1921. 

Imatge millorada i acolorida del Teularet (l'ermita dalt del turó), potser sobre l'any 40 del segle XX

 

 Durant la guerra del 1936, es va danyar l’ermita i cremar la imatge de fusta del sant. La campana es va salvar gràcies a que uns veïns la van enfonsar al pou de la sènia de Blaio, avui desapareguda, que es trobava al camí Vall, prop de la trilladora de Borderia. L’any 1940 es va reconstruir l’ermita, es va col·locar el panell de ceràmica del sant a la façana i es reprengué la festa i processó per les rodalies amb la benedicció del terme. 

Ací es va celebrar durant dècades la festa i el porrat dedicat a Sant Llorenç. A la dècada del 1970 les obres de l'autopista,  van enderrocar l'ermita. Tavernes va perdre un edifici històric, arrelat a una tradició secular, i ara el lloc és travessat al damunt per l'asfalt de l'AP-7. Només roman en el record de la gent més gran del poble i alguna fotografia. 

 

 

I se'n va bastir una altra al racó Joana i a la nova ermita celebrem el dilluns, 10 d’agost, la diada del Sant, amb missa a les 10'30 hores i processó i benedicció del terme. A la vesprada el porrat, amb algunes paradetes per comprar cacau, tramussos, torró  i el torrat de cigrons, a més d’algunes llepolies per als més menuts. Però ja lluny de la festa d'altres èpoques.

Els goigs de Sant Llorenç

 

 Els goigs de Tavernes dedicats a sant Llorenç constitueixen una composició d'una notable qualitat literària i devocional, estructurada al voltant dels principals episodis de la vida i el martiri del sant. El text original castellà combina la narració històrica amb una profunda lectura teològica dels fets i presenta Sant Llorenç com a model de fidelitat a Crist, de caritat envers els pobres i de victòria espiritual sobre el sofriment i la mort.

El poema original - que hem traduït- està format per una tornada de quatre versos i deu cobles de sis versos. Predomina el vers octosíl·lab, encara que, com és habitual en moltes composicions populars, el còmput no és sempre  regular i admet algunes llicències pròpies de la poesia cantada. L'esquema de rimes de cada cobla és A B B A A C, mentre que el darrer vers de totes elles enllaça amb la tornada, que es repeteix després de cada estrofa, donant unitat i cohesió a tota la composició.

 

L'adaptació que hem fet al valencià ha procurat abans que res, una fidelitat estricta al contingut, al desenvolupament narratiu i, sobretot, al fons teològic del text original. S'han conservat totes les imatges essencials —la palma i els llorers de la victòria, la graella del martiri, el tresor de l'Església repartit als pobres, el consol dels àngels o la flama de l'amor diví— evitant tant la traducció massa literal com la recreació lliure que poguera alterar-ne el sentit.

 

Quan a la forma, s'ha optat conscientment pel vers heptasíl·lab, potser el metre més característic dels goigs tradicionals valencians. L'elecció del vers heptasíl·lab respon a la voluntat d'apropar el text a la nostra tradició poètica i musical, i posar en valor la tradició històrica dels goigs valencians, metre que ha esdevingut una de les formes més característiques de la poesia religiosa popular. Això ha exigit una reelaboració de molts versos per ajustar-los al nou còmput sil·làbic, sense perdre el sentit original ni la fluïdesa expressiva.

 

S'ha mantingut l'esquema de rimes A B B A A C en totes les cobles. El sisé vers de cada cobla manté una rima pròpia de tancament, que en la major part de les estrofes coincideix amb la tornada. No obstant i per fidelitat s'han conservat "els llorers (cobla 1 i 9)", emblema de la victòria martirial de sant Llorenç, cosa que també aconsellava l'original per damunt d'una uniformitat estrictament mètrica.

 

 Tot i la qualitat literària del text original, que hem intentat sempre conservar, l'ús de recursos propis de la poesia tradicional —sinalefes, les sinèresis o l'ordre sintàctic característic dels goigs— amb la selecció d'un lèxic genuïnament valencià pensem ens ha permés obtenir una versió que vol conservar la musicalitat de l'original i integrar-se sense problemes amb la tradició dels goigs valencians. Com a resum,  dir que hem procurat una adaptació fidel, respectuosa amb l'esperit del text original i amb total sensibilitat envers la nostra llengua i la tradició valenciana dels goigs.

 

El text i l'estudi dels goigs a Sant Llorenç (extracte) és un resum del capítol "Els porrats a la Valldigna", del llibre en revisió "Festes i celebracions a la Valldigna" per a edició pròpia de l'autor. 

Cecília Arnau, Primer Premi en el Concurs Internacional de Violin "Georg Philipp Teleman" a Polònia, és rebuda pel president de la Generalitat

El president de la Generalitat, Pérez Llorca, ha rebut avui en audiència a la violinista vallera Cecília Arnau Torán, de 16 anys d'edat, després d'haver guanyat el Primer Premi en el Concurs Internacional de Violin Georg Philipp Teleman a Polònia a més del Premi Especial a la Interpretació Artistica, atorgat per la Fundació Prof. Tadeusz Zgółka (Poznan).          Cecília és alumna de l'Escola Superior de Música Reina Sofia des de 2022 en la Càtedra de Z. Bron i del CSMV "Joaquín Rodrigo" de València El concurs ha arribat a la seua 23a edició i únicament en dues ocasions ha guanyat el primer premi una violinista espanyola, va ser l'any 2017 l'andalusa María Dueñas, i enguany 2026 la valenciana de Tavernes  Cecília Arnau Torán.   El concurs disposa d'un jurat de talla internacional. Els seus membres són destacats violinistes llorejats en els concursos més rellevants com: Bartosz Bryła (Breslavia. president de la Societat Musical Henryk Wieniawski de Poznań.); Karina Gidaszewska; Sławomir Jarmołowicz; Tomasz Król; František Novotný (Concurs Txaikovski de Moscou; Premi Paganini de Gènova; Concurs Internacional de Tòquio). És guanyador del Premi RAI i de la Medalla Henryk Wieniawski; ;Eszter Perényi; Tomasz Tomaszewski (first concertmaster in Deutsche Opera Berlin), .     Remés       .

Les festes de Santa Anna a Simat: la dansa i els goigs

Santa Anna sou estimada 
i digna de ser pregada: 
la collita de tomaca 
ens has dat esta vegada.
 

 Simat celebra Santa Anna (coneguda amb l’afectuós nom de Santanneta), en una festa que entremescla elements religiosos i populars del veïnat, però sempre al voltant de la devoció a la santa.

Santa Anna era originalment una festa de barri, però ara hi participa tot el poble. El carrer dedicat a la santa es decora i es pinta per a l’ocasió i s’hi instal·len fanalets decoratius fins a les rodalies de la Font Gran. El veïnat ho haurà preparat tot amb la màxima cura per a la festa.

La vesprada del dia d’abans de la festa gran, o siga el dia de Sant Jaume, una romeria porta la imatge fins a la capelleta per a celebrar la missa en honor a la santa. En acabar, en un carro engalanat es du fins a la seua ermita, l’antiga mesquita de la Xara, on Santanneta passa la nit.

Eixa nit de Sant Jaume, els veïns del carrer de Santa Anna i de les rodalies celebren des d’antic un sopar de germanor. Antigament, en acabar el sopar s’organitzava una cercavila popular i els festers, acompanyats pel dolçainer, recorrien els carrers de la barriada i saludaven el veïnat. La passejada era prèvia a la revetlla a la Font Gran que cloïa la vetlada. Temps passats se solien ballar les danses en acabar el sopar al so de la dolçaina i el tabalet.

Fa anys la diada de la santa, 26 de juliol, començava amb una despertada on els festers i els joves feien un tomb per Simat mentre llançaven coets i traques. Actualment aquesta manifestació festiva ha quedat en el record després que, d’ençà dels principis dels anys 2000, la legislació respecte a materials pirotècnics és més restrictiva.

El matí del pròxim diumenge, dia 26, serà el dia de Santa Anna. Una romeria du el guió de la santa a l’ermita (l’antiga mesquita de Xara), on s’hi celebra la missa, i es ballaran les danses. El petit porrat que s’hi muntava ha estat substituït pel repartiment de begudes fresques que els festers ofereixen als participants perquè es defensen de la calor.

Les danses han estat ballades exclusivament per les dones. Modernament s’ha recuperat el vestit de «santannera»: falda de colors foscos decorada amb motius florals, camisa blanca i espardenyes d’espart, amb el complement d’un davantal i un mocador de pit negres vorejats amb puntes blanques. 

També hi ha fixat el moment de la festa quan s’hi ballen: la primera vegada el dia de Sant Jaume en acabar la missa de la capelleta i la segona dansa és el mateix dia de Santa Anna, a l’esplanada de l’ermita en acabar la missa. Després davant la casa del fester i a la porta de l’església parroquial de Sant Miquel abans de la processó.

Els actes del matí acaben amb la romeria que trasllada la imatge a l’església parroquial al so del tabal i la dolçaina, interpretats habitualment pels germans Llorca, dolçainers de Simat, i a qui  deu molt la recuperació de la festa. A la vesprada se celebrarà la missa, el repartiment del pa beneït i posteriorment la processó per tot Simat, amb un total contrast amb la primigènia, quan la imatge era duta a muscles només pels carrers del barri.

Antigament, a la vesprada, hi havia «perols i cassoles», el joc tradicional de trencar-los, al qual acudia tota la xicalla del poble amb la il·lusió de ser un dels elegits per participar en la trencadissa.  El perol de terrissa penjava d’una corda mentre un dels menuts elegits, amb els ulls tapats i un gaiato a les mans, provava una i altra vegada de trencar-lo mentre algun fester empentava la corda que feia pujar, baixar o oscil·lar el perol. Quan després de molts intents infructuosos, el colp del gaiato esclafia el perol, les llepolies queien a terra i tot era un munt de cossos petits per a arreplegar-les. Ara no se’n fan, però s’hi organitzen altres jocs i competicions per als menuts.

Les danses de Santa Anna de Simat

Segons les explicacions del dolçainer Pau Llorca, el mestre de ball Xavier Raussell data les danses en el segle XVIII i van tindre vigència plena a Simat fins als anys 30 del segle passat. En els anys foscos de la postguerra les danses patiren una degradació i arribaren a l'extrem d'estar a punt de desaparèixer, tal que a principis dels anys 80 les danses eren un fet anecdòtic. És aleshores quan Maria la Cacauera va transmetre la melodia principal al dolçainer Ernest Llorca.

En aquell moment, dècada dels anys 1980, es ballaven de forma esporàdica: el dolçainer tocava i algunes dones es posaven a ballar. No hi havia cap ritual preestablert i les balladores es movien de forma anàrquica fent passos de dansa, passos de jota, passos inventats, ballant en parella però també soles... I així va ser fins l’any 1997.

Eixe any, Maria Josep Escrihuela, jove amb vincles familiars a Simat i que formava part de l’escola del Grup de Danses Alimara de València, va iniciar una tasca d’investigació per tal de recuperar les danses populars que romanien en la memòria de les dones més majors del poble. Va comptar amb l’ajut de Xavier Raussell i alguns companys de l’escola d’Alimara, a més d’Ernesto Llorca, per la part musical, i algunes dones del poble com Maria la Cacauera, Luisa Toledo i la tia Aurora Mansanet per a la part del ball.

El treball - que se n’ix d’aquest article resum- ha permés la seua recuperació i que la «Dansà a Santa Anna» haja arribat en el 2026 a la seua vint-i-huitena edició. 

 

 

Els goigs de Santa Anna

Cantar goigs és una de les tradicions més arrelades i emotives de la devoció popular valenciana. Aquestes composicions poètiques i musicals, nascudes per a lloar els moments de joia de la Mare de Déu i dels sants, han esdevingut al llarg dels segles un autèntic tresor del nostre patrimoni cultural.

Els “Goigs de Santa Anna” pateixen de l'absència històrica d'una versió cantada en la nostra llengua i això quasi demanava a crits una tasca de restitució literària que retornara a Simat el pols valencià d'aquesta devoció secular.

Simat canta els goigs a santa Anna durant les celebracions d’aquests dies, un text que probablement es fixaria en castellà fa més d’un segle, en el temps que l’Ésglesia no permetia les expressions litúrgiques en la nostra llengua.

Hem traduït els goigs a la nostra llengua a partir de la versió en castellà amb l'objectiu principal d’oferir un text lingüísticament genuí sense alterar la memòria musical ni l'estructura de cant que el poble ha mantingut viva de manera consuetudinària.

Durant el procés ens vam plantejar el dilema de si calia readaptar els goigs a l'esquema clàssic de la mètrica valenciana (combinació ABBACC en les cobles de sis versos) on els versos 5 i 6 formen un parell acoblat que enllaça amb els dos versos finals de la trobada), però finalment vam optar no seguir el classicisme valencià estricte per les següents raons tècniques:

1. 1.Respectar l'estructura original, perquè el text en castellà presenta un esquema molt lligat a una melodia concreta on la rima del darrer vers de cada cobla (el sisè) fa de nexe acústic fix amb el segon vers de la tornada.

2.  2.Facilitat per al cant popular, perquè l'objectiu era que els goigs foren cantats amb la mateixa música. Mantindre l'esquema original evitava qualsevol desquadre melòdic. El darrer vers actua com un "avís" sonor intuïtiu per als cantors, permetent una transició neta i natural des del primer vers.

El text està adaptat de manera estricta a la normativa de l'AVL amb respecte a la mètrica tradicional valenciana dels heptasíl·labs i les estructures de rima que demana el cant coral litúrgic. Al text del llibre original, del qual hem extret aquest article, hi ha una explicació més detallada del procés de traducció així com del significat de cada cobla. 

Extracte-resum de dos capítols: el primer dedicat a la festa de Santa Anna i el segon als goigs de la Valldigna, del llibre en preparació d'edició "Festes i celebracions de la Valldigna" de Miquel Joan. Les imatges i l'orla dels goigs són també del llibre 

Sant Jaume en el record

Qui em compra una barraca, que la tinc a vora mar (disseny M.J.)

 

Temps d'estiu. 
De collir tomaques després de cultivar-les.
Seguim.   

La festivitat de sant Jaume (25 de juliol) era/és una de les celebracions més arrelades a la Valldigna, però ha perdut protagonisme per diversos motius, entre els quals hi ha els nous costums a l’hora d’organitzar les vacances i en el cas de Tavernes, els temps a passar a la platja.

A Tavernes i fins a ben avançat el segle XX (anys 50 a 70) sant Jaume marcava l'inici de la temporada estiuenca i del bany a la mar. Era «anar a la mar», com diem a Tavernes. Ara parlar-ne de la celebració és tornar enrere en el temps, i recordar que l’habitual era passar només uns dies, entre sant Jaume i sant Llorenç. Romandre més d’una setmana «als Marenys» era una cosa extraordinària, excepte per a les famílies benestants propietàries dels primers xalets. 

L’estada a la platja era molt diferent a l’estiueig modern. Els preparatius per a només uns dies començaven amb l’atrafegament general de tota la família: calia posar a punt el menjar, les mantes, els animals vius que serien sacrificats per a la paella i un etcètera llarg: la carnera on penjar la carn i l'embotit, les gerres del frito, les verdures, el meló d'Alger si no tenies cap mata plantada a l'hort on estaven els barracons de dormir i per altra banda el carburer per a la llum de nit, les piles de petaca o algun fanal de petroli...

  

Camí de la mar (cedida per I. Chover. Millorada)

 

Tot  ben amanit i arranjat damunt del carro que, acaramullat i amb la família dalt, i amb una sorra ben repleta,  iniciava el camí d’anada a la mar. El trajecte pel camí de la séquia de la Bova, o per «la Calçà», segons la part del terme on anares, sempre es feia interminable. Colps i recolps produïts pels constants clots i pedres del camí, de terra,  tot adobat per una munió de mosquits, mosques i tabals que s’entestaven a posar-se damunt de persones i animals.

A vora mar, la gent feia l’estada en barraques, troncs, puntals i parets fetes de canyes, amb dormitoris amb parets folrades amb llençols i, de vegades, mantes i sacs de guano. Altres anaven a l'hort, prop del muntanyar, i muntaven els barracons a la vora de l'hort i un ombratge, prop del lloc on posar el carro i l'haca, servia de cuina i menjador. No importava la falta de comoditats i l’única preocupació era dormir a l’aixopluc i evitar l’entrada dels mosquits als habitacles. Records que reviuen ara entre l'olor a pitera del muntanyar, l'aigua salobrenca de la "bomba" i llençol per a la migdiada, tot entre canyes i algun sostre d'uralita, qui podia.

 

Ple migjorn  (fotografia anys 40 de A. Chover millorada i coloritzada)

I no podem oblidar que hi havia família qui feia el camí d’anada de bon matí, inclús abans de fer-se de dia, i tornava a Tavernes en fer-se fosc. El sacrifici valia la pena: de sant Jaume només n’hi havia un a l’any.

El dia de sant Jaume la vida girava al voltant de la paella i els menjars familiars, llargues vetllades il·luminades pel «carburer» o algun fanal de petroli i la gatzara d’uns dies de festa, de descans de la tasca agrícola. Tot adobat amb cançons «a cappella»:  «Pepe Tono», «Baix del pont de Cullera», «Fum», «Xiula» i la que ha esdevingut  un segon himne valler, «La barraca», arreplegades pel musicòleg Antonio Chover.

Els xiquets ocupaven una part del dia fabricant el fanal de meló d’Alger que passejaven a la nit per les rodalies de l’improvisat campament familiar. La corfa verda era decorada amb dibuixos al·lusius a les cançons cantades en les passejades nocturnes: la lluna, el sol, l’escala, les estrelles... Els dibuixos es foradaven  amb una agulla grossa o una tatxa perquè deixaren passar la llum que desprenia el ciri encès al seu interior.

 

Passejant el fanal de meló d'Alger (disseny M.J.)

 

Sant Jaume compartia la concepció vital i el mode de viure d’aleshores, però tot això s’ha esvaït i fins i tot ara els xiquets desconeixen l’art de fabricar un senzill fanalet d'un menut meló d'Alger i no en parlem de la pèrdua de les cançons tradicionals, aquelles que cantaven els majors i els mateixos xiquets mentre passejaven els fanals. Ara les melodies resten mudes i si les coneixem és gràcies a les recopilacions d’estudiosos com A. Chover, que a més inclou algunes fotografies de la manera de viure d'aquesta època en el seu llibre de cançons, danses i pregons de Tavernes.

Per explicar com Tavernes celebrava sant Jaume hem de caure en el parany que sempre són els records. Sant Jaume ha esdevingut a Tavernes un dia més de l’estiu, un dia qualsevol on per faltar, hi manca també la consideració de festa, i de festa gran que va tindre antigament.

 

Anys 60: primers xalets a la platja

 

Sant Jaume era festa  assenyalada  a tota la Valldigna. 

A Barx la celebració era de les més populars de l’estiu. Els barxers acudien en massa a la font de la Puigmola i la Catalina, la muntanya que domina la font, s’omplia de gom a gom durant tota la jornada, car allí es dinava, es berenava i fins i tot es sopava. En aquesta festa s’encetaven els primers melons d’Alger de l’estiu, refredats prèviament en l’aigua fresca de la pica de la font de la Puigmola. Després del dinar, amb uns quants músics s’organitzava una orquestra i ball a la vesprada.

A Benifairó, les famílies solien anar de paella a qualsevol hort o propietat del terme, i sempre millor si hi ha alguna bassa de reg pròxima per prendre el bany. El dinar acaba obligatòriament amb el meló d’Alger, la fruita estiuenca per excel·lència dels pobles de la comarca. I tornar al poble, car era hora de pensar en les festes patronals que celebraven en uns dies.

 

El ball a Santa Anna el dia sant Jaume per la vesprada

 

A Simat el dia de sant Jaume té uns trets especials perquè el veïnat el celebra com l’anticipi de les festes dedicades el 26 a santa Anna. Eixe dia, a la vesprada, una romeria du la seua imatge fins a la capelleta on se celebra missa en honor a la santa. En acabar, hi ha les danses de Sant Anna i la imatge es porta en romeria i damunt d'un carro engalanat fins a l'ermita, l'antiga mesquita de la Xara, on Santanneta passa la nit.

A la nit, els veïns del carrer de Santa Anna i de les rodalies celebren un sopar de germanor. Taules i més taules parades en la via pública i sopar d’entrepà per a acabar encetant el meló d’Alger, el primer de la collita pròpia, per a les postres.

El text és un resum-extracte del capítol dedicat al dia de sant Jaume a la Valldigna, del llibre en preparació d'edició "Festes i celebracions de la Valldigna" de Miquel Joan. Les fotografies són algunes de les que il·lustren eixe capítol.