I, malgrat tot...
continuem cultivant tomaques
Sant Pere sempre havia estat un dia gran a Tavernes, almenys fins a fa unes dècades. Dia de festa major, amb missa, sermó processó I cantada de goigs. Era, encara que no ho semble una de les festes grans valleres i no tenia res a envejar a altres, com sant Antoni, o el Crist de la Sang.
A Tavernes, i fins a la dècada dels anys 1970, l’estiu començava amb les fogueres que la nostra ciutat dedicava al sant (cal recordar que no cremàvem cap foguera per sant Antoni) que eren bastides I I cremades la nit de la vespra, o siga el 28 de juny.
Eren un homenatge popular al cap d’altar de la que va ser l’única parròquia vallera fins la dècada de 1950 I creada com a segregació de la matriu del Ràfol, en el segle XVI. No sabem l’origen d’aquesta tradició, però els goigs a sant Pere (que expliquem després) narren una llegenda-miracle del sant que podria servir-ne com a explicació.
Els goigs conten que en construir l’altar, els obrers no tenien fusta i
va ser la intervenció d’un vell desconegut qui en va facilitar. I entre
la fusta trobaren una imatge, l’exacta representació de l’home major, i
van reconéixer sant Pere i atribuïren a la seua intervenció el fet de
poder acabar les obres. Completat l‘altar, els obrers muntaren una gran
foguera amb la sobrant que cremaren en honor al sant.
Una tradició
d’anys i anys que va desaparéixer de la ciutat coincidint amb l’asfaltat
dels carrers, amb impediments per al muntatge. Era el temps en
què els cotxes ja començaven a ser els amos dels carrers enfront dels
carros. Era més important conservar íntegra la capa d’asfalt i impedir
que el foc la malmetera, que conservar una tradició de sempre de la
ciutat. Segurament tampoc ningú plantejaria escampar una capa d’arena,
com ara es fa en Falles, com a protecció. Siga com siga una tradició ben
nostra i arrelada, va desaparèixer. Com tantes.
La foguera de sant Pere era
cosa dels xiquets, encara que en la seua construcció col·laboraven els
grans: la foguera era un bon mitjà per a desfer-se de tots els trastos
vells i andròmines inservibles que pul·lulaven pels racons més impensats
i inversemblants de cases i pallisses.
La vesprada de la vespra de
sant Pere, ja acabada l’escola, els xiquets amuntegaven a la cruïlla
dels carrers tot el que fora combustible per a cremar eixa nit: cadires
velles, sacs de guano, papers, roba apedaçada, llenya dels camps veïns
de la població… Tot el que cremara servia. Dins d’aquests «monuments»
arcaics, antecedents de les falles actuals, era molt popular la foguera
que s’alçava en la plaça de l’Església, davant el temple parroquial de
sant Pere, potser la més gran de Tavernes.
Sobre les vuit de la
vesprada (no s’havia imposat el costum de canvi d’hora) , el repic de
campanes després de la missa marcava ja l’inici de la festivitat de Sant
Pere i donava el senyal per a encendre la foguera. El foc calava
ràpidament. En poc més de mitja hora, aquell muntó de material es
convertia en una capa de brases d’on sorgien unes poques flames. Era el
moment esperat i desitjat pels joves. Fent un salt lliure, sense res, o
amb perxes llargues fabricades amb canyes, se saltava desenfrenadament
per damunt de la foguera.
L’endemà, dia 29, festivitat de sant Pere, era dia festiu. De missa major, sermó i processó. I com no, era el moment de cantar els goigs.
Els goigs a sant Pere
Els goigs de Sant Pere han arribat fins a
nosaltres gràcies a una còpia mecanografiada, probablement realitzada en la primera meitat del segle XX i tot fa pensar que és la transcripció d’uns goigs molt
més antics, conservats durant generacions per tradició oral i,
possiblement, també per còpies manuscrites avui desaparegudes.
La
mecanografia presenta una ortografia clarament influïda pel castellà,
pròpia d’una època en què moltes persones escrivien el valencià tal com
el parlaven, sense disposar d’una normativa unificada. D’aquesta manera
apareixen formes com Chesus, chent, sel, selestial, placha, Esprit o
salvasió, que no s’han d’interpretar com a errors, sinó com el reflex
d’una manera popular d’escriure la llengua.
El document conserva
també paraules i expressions pròpies de la parla tradicional de la
Valldigna, algunes encara ben vives entre la gent major, com ara
granisol per a designar la calamarsa o tongà amb el significat de gran
grup o multitud. Aquest lèxic constitueix un valor afegit del text, ja
que preserva una part del patrimoni lingüístic de la comarca.
Cal
distingir entre la còpia mecanografiada i la composició dels goigs. El
suport és relativament modern, però el contingut és sens dubte molt més
antic. Les referències bíbliques, l’estructura literària i, sobretot,
les tradicions locals que relaten les darreres cobles permeten afirmar
que aquests goigs són hereus d’una devoció arrelada durant segles a
Tavernes.
La transcripció que segueix reprodueix fidelment el text mecanografiat.
Els
goigs de Sant Pere segueixen l’estructura tradicional dels goigs
valencians. El poema s’inicia amb una tornada de quatre versos que es
repeteix després de cadascuna de les cobles, establint un diàleg
constant entre la narració i la pregària.Tenim una estructura
estròfica clàssica: Tornada de 4 versos I cobles de 6 versos, amb
repetició de la tornada després de cada cobla. O siga el model
tradicional valencià.La mètrica és més estable que la rima I els
versos que tendeixen clarament a una mateixa longitud. Hi ha
irregularitats, però potser provenen del mecanografiat o de la llengua
escrita I quan es canten es resolen amb sinalefes, elisions o
allargaments propis de la melodia. És a dir, el ritme és més important
que el recompte matemàtic.
En molts goigs impresos del segle XVIII o
XIX trobem esquemes molt definits: ABBACC, ABABCC, ABCBCC però els de
Tavernes ofereixen una altra realitat. Hi ha cobles on la rima és
clara, i altres on pràcticament desapareix. En canvi, mai no desapareix
la cadència.
Com a hipòtesi direm que els goigs de Sant Pere de
Tavernes semblen haver prioritzat la facilitat del cant i de la
memorització per damunt del rigor mètric i rimat. Aquesta flexibilitat
és característica de composicions que han viscut llargament en la
tradició oral, on la melodia acaba imposant-se sobre l'esquema poètic
estricte, una hipòtesi que pensem és coherent amb el document que
tenim.
Els goigs de Sant Pere no són només una composició religiosa
destinada al cant. Com passa en molts goigs valencians són un resum de
la vida del sant, una professió de fe i un testimoni de les tradicions
pròpies del poble.
Les primeres cobles recorden alguns dels
principals episodis de la vida de l’apòstol narrats en els Evangelis. Es
fa referència a la seua crida per Jesús, al canvi de nom de Simó a Pere
a la predicació des de la seua barca, a la negació durant la passió i
al penediment que li obtingué el perdó.
Altres cobles evoquen la
missió apostòlica de sant Pere després de la Pentecosta. El text recorda
la seua predicació als primers cristians i la conversió de milers de
persones, fet que els Fets dels Apòstols situen immediatament després de
la vinguda de l’Esperit Sant.
A partir de la huitena cobla, els
goigs incorporen una tradició exclusivament vinculada a Tavernes .
Segons aquesta narració, quan els veïns necessitaven fusta per a
construir l’església parroquial, imploraren ajuda del cel. Un vell
desconegut els indicà que anaren a la platja, on trobarien tota la fusta
necessària. Quan intentaren pagar-li aquell servei, el vell havia
desaparegut. Entre la fusta aparegué una imatge de sant Pere, que el
poble interpretà com un senyal providencial i que des d’aleshores fou
venerada com la imatge del seu patró.
Les darreres cobles
reflecteixen la profunda confiança que el poble dipositava en la
intercessió de sant Pere. Segons la tradició, la imatge suava abans de
produir-se desgràcies importants, com ara pestes o altres calamitats.
Quan això ocorria, era portada solemnement en processó fins al portal de
la vila, implorant la protecció divina.
Finalment, els goigs
recorden dos dels mals que més temor inspiraven en una societat
agrícola: el granisol i les plagues de llagosta. La tradició atribuí a
sant Pere la protecció del poble davant aquests perills, motiu pel qual
la seua devoció es mantingué viva durant generacions.
Així, aquests
goigs són una expressió de la pietat popular, però també un valuós
testimoni de la història, la llengua i la memòria col·lectiva de
Tavernes.
Actualment treballem en una transcripció moderna (està pràcticament acabada), que respectant fidelment l’original , pose al dia els goigs segons l'estructura i mètrica tradicional.
(Imatges i text
extracte dels materials de treball usats per al llibre en preparació de
publicació “Festes I celebracions de la Valldigna” de M. Joan).
