 |
| El perizoni o drap de puresa (part anterior) |
Una prova concloent: el perizoni o drap de la puresa
El perizoni o drap de la puresa - el tros de tela que tapa la nuesa de Jesucrist en la creu -presenta uns plecs tallats amb destresa. El plec superior és molt marcat en la diagonal que creua els malucs (zona coxal) de manera asimètrica, formant una caiguda de roba pesant. El nus es desplaça cap al costat esquerre del Crist. L’asimetria trenca el rigor neoclàssic i ens connecta amb el dramatisme del barroc tardà del segle XVIII o el realisme de principis del XIX.
El perizoni és un indici ferm i incontestable que la troballa no correspon al cos perdut del Crist de la Sang: la llaçada cau al costat esquerre del Crist, mentre que en les fotografies del Crist del Calvari anteriors a 1936 el nus i la llaçada cauen cap a l'altre costat, a la dreta com en la imatge actual.
 |
| Part posterior del perizoni on s'observa l'encaix d'una creu de pal rodó |
Només amb aquesta realitat ja es podria assegurar sense dubte que estem parlant d’imatges totalment distintes.
El tors trobat ha perdut el remat inferior del nus. Això fa pensar que l'extrem volat de la llaçada no formaria part del bloc de fusta primigeni i, com era bastant comú, estaria encolada. Aquests afegits són fràgils i solen desprendre's en patir impactes o caigudes.
 |
| La llaçada a la part esquerra ha perdut l'extrem volat |
La prova fotogràfica
L'anàlisi de fotografies anteriors a 1936 tanca la possibilitat que el tors trobat pertanyés al patró valler. En acarar les imatges antigues amb les fotografies del bust trobat, les diferències visuals són evidents i incontestables:
1. La caiguda del nus del perizoni
• A les fotos antigues (d'abans de 1936): El drap de puresa està nuat a l'esquerra del Crist i de la llaçada penja un llarg floc de tela vertical que cau molt visible en eixe costat esquerre.
• Al bust trobat: El nus es troba al costat contrari, és a dir, a la banda dreta de la imatge.
2. La morfologia i els eixos de la creu
• A la foto antiga: L'estípit (el pal vertical de la creu) és de secció rectangular, i l'encontre amb el cos del Crist es fa sobre la superfície plana i llisa del pal.
• Al bust trobat: La rebaixada a la zona lumbar és còncava i arrodonida, dissenyada exclusivament per a encaixar en una creu de tronc cilíndric.
3. La inclinació i fisonomia del cap
• A la foto antiga: El cap del Crist de la Sang té una inclinació lleu, en visió frontal, amb una caiguda de cabells simètrica sobre els muscles.
• Al bust trobat: Destaca una torsió acadèmica acusada cap a la dreta que força la musculatura de l'espatlla d'una manera classicista, diferent de la tipologia de la imatge de l'ermita del Calvari.
Són trets que donen més confirmació de que es tracta de dues obres diferents.
 |
1a imatge: Estampeta devocional d'abans de guerra, en no massa bon estat, del Crist en l'ermita del Calvari. 2a imatge: El Crist en la parròquia de Sant Pere, possiblement després de la Baixà. Aquesta fotografia d'abans del 1936 deixa vore a l'esquerra la balustrada i una part de la làmpada que penjava del sostre. Per realçar el Crist es va col·locar una cortina o tapís darrere. La fotografia es va recuperar emmarcada entre els enderrocs d'una casa antiga del poble. |
Una hipòtesis de treball sobre l'origen del tors trobat
A finals del segle XVIII s’imposa la substitució dels antics retaules barrocs salomònics per estructures severes, simètriques i d'ordre clàssic. Com a una hipòtesi plantegem que aquest Crist podria haver coronat el retaule major de Sant Pere, construït a finals d'aquest segle XVIII quan es va acabar la construcció del temple actual.
Això donaria una explicació a l'estil híbrid de la peça: un cos d'anatomia classicista i acadèmica, combinat amb un perizoni de plecs asimètrics i dinàmics propis del barroc tardà o realisme primerenc. L'àtic és la part superior del retaule i era prou comú trobar un Crist crucificat per a coronar-lo, una imatge molt adequada en un temple parroquial.
Si fos així, i pensant en els fets del 1936, podem suposar que la imatge - i fins i tot el retaule - podria haver estat tombada a terra mitjançant cordes. Des de l'altura, el colp violent contra el terra hauria estat suficient per a trencar les cames i les clavilles d’unió dels braços. Sense oblidar que el tors trobat també podria correspondre a una imatge venerada en una capella o fins i tot en la pròpia sagristia.
Una troballa que també enriqueix el nostre patrimoni
Tothom hauria volgut que la troballa formara part de la imatge original del nostre patró. Hauríem recuperat un fragment i alhora la memòria d'una imatge que forma part de la nostra identitat col·lectiva, de tot Tavernes.
Cal parar esment i deixar-ho clar: que no siga el cos del nostre Crist no li resta importància a la troballa. Al contrari, ens trobem davant d'una peça escultòrica que, per característiques, qualitat de la talla i vestigis de la policromia, presenta un notable interés històric i artístic.
© Permesa la reproducció citant l'autoria © Fotografies 2026 M.Joan. Permesa la reproducció citant l'autoria
