ACTUALITZADA: Antonio Vercher Noguera, fiscal de sala del Tribunal Suprem i fill predilecte de Tavernes, va faltar dissabte a Madrid

 

El comiat a Antoni Vercher Noguera serà demà dilluns a partir de les 10 del matí al Tanatori Juani del carrer la Barca. El soterrar serà a les 17 hores de la vesprada.

 

Antonio Vercher Noguera, fill predilecte de Tavernes, va faltar la vesprada de dissabte a Madrid. Ara estava jubilat, però havia estat fiscal de sala del Tribunal Suprem i Coordinador de la Fiscalia de Medi Ambient i Urbanisme. Amb un currículum insuperable és considerat per molts juristes com el pare del dret penal ambiental a l’estat espanyol. La seua manera de treballar ha estat exportada a moltes nacions i és conegut i reconegut internacionalment.

El valler era doctor en Dret per la Universitat de Cambridge (Anglaterra) i Màster en Dret per la Universitat de Harvard (USA), a més de ser lletrat del Tribunal de Justícia de la C.E.i professor en diversos Màsters en Dret Ambiental i Comunitari.

 

Ple de nomenament com a fill predilecte

 

Especialista en matèries com la corrupció, l’urbanisme i medi ambient, entre els seus llibres destaquen “Comentarios al Delito Ecológico. Estudio de Derecho Comparado entre España y los Estados Unidos”, “Terrorismo en el Ulster y en el País Vasco. Legislación y Medidas”, “Aplicación de las Directivas Comunitarias sobre Medio Ambiente. Jurisprudencia y notas” o “Terrorism in Europe”. És autor de centenars d’articles sobre temes relacionats amb el Dret espanyol, comunitari i internacional.

 

 

 

 

 

 

Va ser elegit en dues ocasions president del Consell Consultiu de Fiscals Europeus (CCPE), del qual formava part des de l'any 2006. Aquest organisme consultiu va ser creat en el 2005 pel Consell d'Europa i té com a missió fonamental, d'una banda, preparar Opinions per al Comitè de Ministres del Consell d'Europa quant al paper del Ministeri Fiscal en el sistema penal, i per una altra banda, arreplegar informació sobre el funcionament de les Fiscalies a Europa on s'analitza la independència i imparcialitat de les fiscalies dels estats que formen la UE.

 

El Ministeri de l'Interior li va imposar la Medalla de Bronce amb distintiu blanc en reconeixement del brillant exercici professional i tasca en l'àmbit de la Protecció Civil. 

 

 

 

 

La Generalitat Valenciana el va distingir l'any 2018 amb  la Condecoració d’Or al mèrit policial com a “reconeixement a l’especial implicació i col·laboració durant molt anys amb la Unitat del Cos Nacional de Policia adscrita a la Comunitat Valenciana”.

 

L'ONU va premiar en el 2019  la Fiscalia de Medi Ambient i Urbanisme, dirigida per Vercher, per la defensa de la capa d'ozó dins del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient. L'ONU reconeixia la tasca de la Fiscalia dins de la Xarxa Europea de Fiscals per al Medi Ambient, E.N.P.E. (European Network of Prosecutors for the Environment), una associació destinada a promoure un enfocament unitari a l'hora de processar els delictes ambientals en tota Europa. 

 

Vercher rebent la distinció

 

El valler va ser condecorat pels mossos d'esquadra catalans dins de l'acte "Esquadres 2022" en reconeixement a la seua destacada professionalitat i compromís. 

Aquesta trajectòria va tindre el reconeixement del nostre Ajuntament que, a proposta de l'alcalde Jordi Joan, el va nomenar per unanimitat fill predilecte de Tavernes en el ple del 4 de març del 2019. 

 

El nostre condol a la família. Descanse en pau. 

 

Ens ha deixat Josep Piera, poeta i novelista i gran defensor de la nostra llengua i cultura

 

Ens ha deixat als 78 anys Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2023, premi Lluís Guarner 2023, Premi Plaça del Llibre 2022 i el Premi Fira del Llibre de València 2023,  membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i Fill Predilecte de Gandia.

Josep Piera ha destacat per la seua extraordinària carrera, amb una defensa constant i persistent de la llengua catalana al País Valencià, des de la creació literària, la societat i l’escola. Ha estat una veu poètica inconfusible i ha fet de la literatura la raó de la vida personal i col·lectiva, convertint el territori on ha viscut en un dels motius centrals de la seua obra. Així, ha fet de les muntanyes de la Safor, amb el Cingle Verd i la vall de la Drova, un escenari mític. Destaca, també, la seua veu poètica i la tasca com a traductor.

El seu vessant cívic a l’hora d’articular des del País Valencià el sistema literari català expliquen, en bona part, la seua trajectòria, així com les adaptacions i versions dels poetes araboandalusos, la traducció dels poetes italians i l’actualització i la difusió dels clàssics. Amb la seua militància i compromís amb la llengua, la literatura i el país, ha esdevingut una figura clau entre la Generació dels 70 i les posteriors.

Piera ha donat una nova vida als poetes Ausiàs March i Teodor Llorente, biografiant-los i fent-los presents en recitals, en publicacions, i en projectes discogràfics. Com a poeta inicia les seues publicacions en català a principis dels anys 70, quan va ser seleccionat a l’antologia Carn fresca de joves poetes valencians, una antologia que va marcar un abans i un després en la creació, renovació i modernització de la poètica valenciana. Això va coincidir amb els inicis de la coneguda com a Generació dels 70, de la qual Josep Piera en serà un dels màxims representants.

Activista incansable de la llengua i la literatura, va ser un dels fundadors de la revista literària Cairell a finals dels 70 i va col·laborar en revistes literàries –Èczema, L’espill i Caràcters– i en la premsa diària –Avui, El País, Levante-EMV.

Els seus llibres, tant en vers com en prosa, han estat guardonats amb alguns dels premis més importants, com l’Andròmina de novel·la, el Carles Riba de poesia i el Josep Pla de narrativa, entre els més significatius. De 1974 a 1979 va treballar en el món de la pedagogia, col·laborant en diversos estudis i cursos sobre Introducció de la llengua materna en l’ensenyament, amb el suport de la Universitat de València i coordinats per Manuel Sanchis Guarner.

 

 

El 1980 abandona el món educatiu per dedicar-se plenament a la literatura. En aquesta època publica articles de crítica literària en revistes com ara Canigó, Valencia Semanal, L’hora i El Temps, amb atenció especial a la literatura de les noves generacions. Literàriament, els anys noranta del segle XX destaquen pels llibres motivats pel seu interés per la poesia àrab antiga i moderna, amb títols com El paradís de les paraules (1995), un assaig històric que converteix en protagonistes els poetes andalusins de la València islàmica (segles XI, XII i XIII), incorporant-los a la memòria culta dels valencians en concret i dels catalans en general. Seduccions de Marràqueix (1996) i El jardí llunyà (2000), o les traduccions al català de poemes d’Ibn Khafaja, primer amb Mahmud Sobh i després amb Josep Ramon Gregori, en seran mostres rellevants.

Més tard publica diversos llibres dedicats a personalitats literàries i culturals del País Valencià, de camí entre l’assaig històric i la biografia novel·lada, com Jo soc aquest que em dic Ausiàs March (2001), Francesc de Borja, el duc sant (2009), on defuig l’hagiografia per tal d’humanitzar la figura del duc de Gandia, general jesuïta i sant catòlic. El somni d’una pàtria de paraules (2012) anirà dedicat a la figura de Teodor Llorente, el gran patriarca de la Renaixença valenciana, per recuperar una figura emblemàtica del romanticisme valencià.

Josep Piera ha cultivat la narrativa autobiogràfica i de viatges, inspirada en les experiències dels seus nombrosos viatges pel Mediterrani, amb llargues estades a Grècia, a Itàlia i al Marroc. A partir dels paisatges de la Drova, on estiuejava de petit i on es va instal·lar a partir de 1974, ha creat una prosa poètica capaç de convertir aquesta zona de la Safor en un indret simbòlic i literari. Ha fet diverses versions al català de poetes, destacant el clàssic àrab Ibn Khafaja d’Alzira, i l’italià Sandro Penna.

La seua primera i única novel·la, Rondalla del retorn (1977), va obtenir el Premi Andròmina dels Octubre, convertint-se en la primera que narrava a València la de la Guerra Civil vista des de la perifèria.

Un altre dels temes que ha tractat ha estat la relació entre la cuina valenciana i la memòria sensorial, o la història cultural, amb l’arròs com a motiu. En aquest camp, en destaquen El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai (Pòrtic, Barcelona, 2018). Les seues versions dels poetes andalusins han estat cantades i gravades per Al Tall al disc Xarq al-Àndalus, i Carles Dénia, El paradís de les paraules, entre altres músics. També va col·laborar recitant Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, al disc Dinastia Borja de Jordi Savall i Montserrat Figueras.

La violinista vallera Cecilia Arnau Torán és Premi Autonòmic de Música (especialitat violí)

 

 La violinista vallera, Cecilia Arnau Torán, alumna del  Conservatorio Superior de Música "Joaquín Rodrigo" de València ha rebut el Premi Autonómic de Música (modalitast corda en la especialitat de violí) en l'acte celebrat en el centre cultural de la Beneficiència de València, Sala Alfons el Magnànim, de mans de la consellera  d'Educació, Cultura i Universitats,  Carmen Ortí.

En l'acte Cecilia Arnau va interpretar la  Sonata número 2 de J. S. Bach i el Capritx 24 de Paganini.

Cecilia Arnau, continuadora d'una nissaga de músics vallers,  és filla del també violinista Eduardo Arnau i neta del que va ser músic i director de la Banda Simfònica de la SIUM Eduardo Arnau Moreno (qepd).

La nostra enhorabona a Cecilia i a la família 

La Passió de Tavernes va emocionar novament al Calvari la nit i matinada de Dijous-Divendres Sant

 

Un any més, el Dijous Sant, s'acompleix la tradició: els cants de “la Passió” de Tavernes tornaren a ressonar en l'ermita del Calvari de la mà del Cor de Cambra "Quinze de Març". Són pràcticament 22 anys els que els membre del cor pugen  totes les matinades de Dijous Sant a Divendres Sant celebrar la "vetla" a l'ermita que acull la imatge del patró de la ciutat, el Santíssim Crist de la Sang, les portes de la qual romanen obertes tota la nit per poder complir amb un ritu que es repeteix des de generacions, d'ençà de temps immemorials.

I el silenci de la nit serà trencat per les estrofes cantades de la "Passió Vella" vallera, unes estrofes que els “cantors i cantores de la Passió”, gent senzilla de Tavernes, han sabut conservar durant anys i anys, de generació en generació, amb el dramatisme interpretatiu, sentiment i fervor,  que ha estat transmès de pares a fills. De tota manera cal ser realistes, i encara que la tradició es resisteix, any rere any en són menys els vallers i valleres participen de la celebració. 

El Cor Quinze de Març va pujar a l'ermita del Calvari, on el protagonisme era la "Passió Vella".

 

La Passió Vella 

És un fet religiós, però alhora cultural, que s'entronca ben fort i ben a fons en les arrels, en l'anima vallera. Tradicionalment, abans la interpretació començava a l'església de Sant Josep, seguia a Sant Pere i acaba en el Calvari, amb les primeres llums de l'alba. Antigament, molts vallers i vallers residents fora de la localitat tornaven a Tavernes per a participar en el cant.

Lluny queden els temps en que els cants de la Passió eren interpretades generalment per dones tant pel Calvari, com a l'església i fins i tot pels carrers. Estem parlant dels primers anys del passat segle XX. Al Calvari, en la dècada dels mil nou-cent cinquanta les portes encara s'obrien de bat a bat perquè la gent no cabia en el seu interior.

 

En la dècada els anys 70/80 del passat segle foren els membres de la Coral Polifònica de Tavernes qui acudien totes les nits de Dijous Sant a acompanyar les dones que les cantaven, ja persones majors, a fer-les companyia i, fins i tot, escrivien tot seguit aquelles estrofes que havien estat transmeses de forma oral i que eren en perill de desaparéixer.

Música i versos del poble, per al poble

“La Passió” eixia de l'ànima. Impressionava entre les parets de l'ermita, encara ressonen en el record les veus d'Asunción "La Melera", Rosa "la Manyana", María "La Quintina" i Dolores Magraner. Aquelles dones valleres, que fa ja més de mig segle, amb les estrofes apreses dels pares, memoritzades i sense partitura, cantaven en la nit del Dijous Sant, una tasca que ara ha continuat el cor "Quinze de Març" perquè els seus membres són ben conscients que aquest llegat cultural secular no s'ha de perdre.

 

 

Intercalades entre els resos, de manera intermitent, les estrofes de “La Passió” esquincen el silenci. La seua màxima expressió tràgica en les referides al "Divendres Sant", iniciades amb el patètic

“Viernes Santo, ¡qué dolor
expiró crucificado.
Mira, alma, por tu amor,
en el monte del Calvario
 por salvar al pecador.

 

El dramatisme general realitza,  no obstant, concessions a elements més entroncats amb la visió popular de la mort de Crist.

  Ya vienen las golondrinas 
  con el pico ensangrentado
  de quitarle las espinas
a Jesús crucificado

En conjunt, les estrofes de la Passió versifiquen els esdeveniments viscuts per Crist en la setmana de la seua mort i passió. Agrupades per temes, no obliden apartats que fan referència a les negacions de Pere, el prendiment de Jesús o a les set paraules pronunciades pel redemptor en la creu. Una joia de la cultura popular vallera que l'estimat músic i musicòleg, el fill predilecte Antonio Chover (qepd) va arreplegar, en música i lletra, en la seua obra "Cançons, Danses i Pregons de Tabernes de Valldigna" (1951).

Es clouen les parpelles Relat III (c)

Es clouen les parpelles

Relat III (c)

 

 Aquell migdia de primavera, Antonio Tornavís tornava begut a casa. Era d’una complexió mitjana i solia dur els cabells tendents a llargs i un xic arrissats, d’un rull sinodal gens complicat de pentinar-se –de fet el costum de retirar-se de la cara els pèls molestos que li feien nosa era un gest que el caracteritzava i que executava sempre desmenjadament, sense parar esment però ben interessadament intencionat, com per cridar, precisament, l’atenció del seu interlocutor-, d’un espessor suficient i necessari com per cobrir abastament una testa generosa de perfils ben clàssics, d’un classicisme, tanmateix, una mica abandonat per la flonjor que se li dibuixava a les traces dels seus gestos, d’ulls grossos i clars, d’un verd grisós imprecís capaç d’enlluernar, si no era que foren apagats per les roentors rogenques derivades de la ingestad’alcohol, cosa tan habitual que hom tenia dificultats per mirar-se’ls sense creure que queia en la indiscreció, sobretot l’època de les glòries, d’espatlles i pits ben conformats però en canvi d’estomac quasi prominent, o així podria començar a ser considerat, en línia conseqüent a la decadència física que encetava el camí de no retorn iniciat de feia uns anys, cap als finals del regnat dels romans vilatans,deu anys ben bé, encara que de cames prou ben formades, tot i que poc resistents i menys musculades, també d’acord amb la manca d’esport practicada, quasi nul·la de fet, tret de l’exercit de jove a les anades a la platja i els consegüents capbussons típics de l’exhibicionista nadiu a les envistes de les primeres irlandeses, d’aquí, i efectivament per coqueteria, que solgués vestir, fins i tot els estius, de calçons llargs, de cotó o lli preferentment, còmodes, dels de pinces de colors clars, així com les samarretes, amples i deixades caure per fora de la cintura, amb els dos o tres primers traus desbotonats per facilitar d’entreveure millor el colrat color de la pell, d’un daurat que semblava de roca, i els penjolls d’or que, en major o menor mesura, acompanyaven tant el seu coll com els seus prims i escanyolits canells. Aleshores fou quan coincidí amb l’Eulàlia, de tornada d’una de les taboles de migdia habituals en què havia carregat una mica més del compte i tingué paraules amb l’amo del local de la plaça de l’ajuntament, el Bar Nou, un de tants dels freqüentats per tota mena de clients pobletans, autòctons que amb molta dificultat coincidirien amb cap passavolant, cosa que sí que succeïa al Bar Cristal de la carretera, per on havia passat abans també.

El dia gran de la comarca sense pena ni glòria i fins el diumenge que ve!

Un dia com ahir, el 15 de març de 1298, fa 728 anys, Jaume II el Just lliurava al seu confessor, Fra Bononat de Vilaseca, l'antiga vall d'Alfàndec perquè edifiqués "un monestir de la vostra religió", on cal entendre que el significat de "monestir de la vostra religió" no és cap altre més que un monestir de la vostra orde, del Cister. 

I com deiem ahir el territori passarà a dependre del monestir de Santa Maria de Valldigna, (atenció Reial Monestir de Santa Maria DE Valldigna, i no DE LA Valldigna), i l'antic nom de la vall d'Alfàndec a poc a poc deixarà d'usar-se, tot i que els textos antics l'esmenten de vegades com a referència del territori que durant més de cinc segles, va ser governat per l'abat i el monestir. 

 

 

El nom Valldigna en bona lògica fa també referència al conjunt de territoris i propietats adquirides amb el pas del temps pel monestir. Ho vam dir ahir, però no ve malament recordar-ho almenys per entendre que no solament era la vall on el senyor abat exercia com a veritable senyo: possessions a Borriana, la propietat de l'alqueria de Benivaire en el terme de Carcaixent;  es va comprar terres a les partides d'Algiròs, l'Olleria i la Rambla de l'Horta de València; també el monestir en 1324  compra les alqueries de Fortaleny, Lliber i Aitona en el terme municipal de Corbera; el 1336 Pere el Ceremoniós regala al monestir l'alqueria de Rugat;  l'abat Bernat Boix compra al rei Almussafes en 1351, que serà governat per Valldigna fins el 1766; el 1368 compra una alqueria a Enova; el 1371 l'abat Arnau d'Aranyó compra l'alqueria de Rascanya a l'Horta de València, on va fundar el monestir de Sant Bernat de Rascanya o de l'Horta (l'actual Sant Miquel dels Reis),  i compra també les alqueries de Fraga, Beniomer, Benitafer i Frangil a Cocentaina i al terme de València el lloc i el castell d'Espioca... 

 

El 15 de març és el Dia de Valldigna, nom que ens recorda per inclusió no només la vall, sinó  tot el conjunt de territoris amb els quals la historia ens ha agermanat, tot i que de vegades els avatars històrics ens siguen desconeguts. Any rere any aquest dia hauria de ser una bona ocasió per reunir i agermanar representants de tots els territoris, però...

 

 

3 anys fa que  les Corts Valencianes aprovaren la llei Valldigna 

 

 El Dia de la Valldigna d'enguany ens recorda que les Corts Valencianes van aprovar la nova llei del "Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna" l'any 2023, llei impulsada per Compromís al govern del Botànic.  La nova llei Valldigna naixia després del fracàs de la Fundació Jaume II el Just i dels diversos escàndols del PP valencià - el seu funcionament investigat dins del cas Taula contra el PP- cosa que va obligar a la Generalitat a liquidar la fundació.

 

La llei modificava l’Alt Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna, se n’amplien les funcions, a fi de promoure  la funció social del monestir com a espai cívic, institucional i cultural de la ciutadania valenciana, al temps que s’hi afegeixen preceptes com el reconeixement del Dia de la Valldigna en la seua data fundacional, o la creació dels Premis Valldigna.

 

 

 

La nova llei hauria de regular la gestió i usos del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna com a espai cultural i centre d’investigació,  preservació  i difusió del patrimoni  i de la història del poble valencià i estableix la funció social del monestir com a espai cívic, institucional i cultural per als pobles de la Valldigna i per al conjunt  de la ciutadania valenciana. Però bé...

Igualment es remarca l'especial  protecció que l’article 57 de l’Estatut d’Autonomia atorga al monument com a bé d’interès cultural (monument historicoartístic pel Decret 1777/1970). A l'article 4 tindrà com a nom "Consell Rector del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna", un òrgan que serà col·legiat  i "encarregat de vetlar per la conservació,  restauració i millora  del recinte monumental, com també de l’establiment  i del foment de les activitats culturals, formatives, educatives  i científiques relacionades amb el reial monestir  i el patrimoni cultural valencià". 

   

Molt interessant, en tant que afecta al territori Valldigna, és la presència en el consell dels quatre ajuntaments de la comarca Valldigna (Barx, Benifairó, Simat i Tavernes) i "d’entre aquestes, la Mancomunitat de la Valldigna, a través dels seus òrgans, podrà  triar una persona representant, sense que això genere cap dret extraordinari en el si del Consell Rector". 

 

 

  

Institucionalització del Premi i Dia de la Valldigna

La llei institucionalitza al seu article 11 la celebració del Dia de la Valldigna, establida en el 15 de març, (com tothom sap això no ha estat pràcticament mai real i d'ençà bastants anys el Dia de la Valldigna se celebra quan l'eco d'altres festes han passat ).

També en l'article 12 s'estableix la creació del "Premi Valldigna" per a ·distingir les persones físiques i/o jurídiques o administracions públiques que hagen destacat per dur a terme accions de protecció, recuperació  i promoció del patrimoni cultural valencià". Aquest premi s'ha de lliurar dins dels actes del Dia de la Valldigna i va substituir el fins ara "Premi Amic de la Valldigna" amb una finalitat semblant però que atorgava la mancomunitat valldignenca.

 

Avui 15 de març, Dia de la Valldigna

 

El 15 de març de 1298, Jaume II el Just, lliurava al seu confessor Fra Bononat de Vilaseca l'antiga vall d'Alfàndec perquè edifiqués "un monestir de la vostra religió", és a dir, de la seu orde monacal, el Cister. D'això en fa avui 728 anys

El territori de la vall d'Alfàndec passarà a dependre del monestir de Santa Maria de Valldigna (atenció monestir de Santa Maria de Valldigna, i no "de la Valldigna", i d'eixa denominació el territori prendrà el nou nom, Valldigna, i amb el pas del temps formarà un ens diferenciat dels territoris que ens envolten en estar governat pels abats del monestir fins el 1835.

 

 

 

 

Valldigna farà també referència al conjunt de territoris i propietats adquirides amb el pas del temps pel monestir: possessions a Borriana, la propietat de l'alqueria de Benivaire en el terme de Carcaixent;  es va comprar terres a les partides d'Algiròs, l'Olleria i la Rambla de l'Horta de València; també el monestir en 1324  compra les alqueries de Fortaleny, Lliber i Aitona en el terme municipal de Corbera; el 1336 Pere el Ceremoniós regala al monestir l'alqueria de Rugat;  l'abat Bernat Boix compra al rei Almussafes en 1351, que serà governat per Valldigna fins el 1766; el 1368 compra una alqueria a Enova; el 1371 l'abat Arnau d'Aranyó compra l'alqueria de Rascanya a l'Horta de València, on va fundar el monestir de Sant Bernat de Rascanya o de l'Horta (l'actual Sant Miquel dels Reis),  i compra també les alqueries de Fraga, Beniomer, Benitafer i Frangil a Cocentaina i al terme de València el lloc i el castell d'Espioca.

 

 

 

 

Tot sense oblidar moltes cases en ciutats, cas del cap i casal, on la casa de Valldigna era prop i dona nom a la porta de la muralla que actualment coneixem com a Portal de Valldigna, ubicada en el carrer del mateix nom: Portal de Valldigna.

 

El 15 de març és el Dia de la Valldigna, nom que ens recorda per inclusió no només la vall, sinó  tot el conjunt de territoris amb els quals la historia ens ha agermanat, tot i que de vegades els avatars històrics ens siguen desconeguts. Era un 15 de març de 1298, ja n'ha fet 728 anys.

El director de la banda de Tavernes, Carlos Sancho, guanyador de les I Jornades Internacionals de Direcció de Banda de Palma de Mallorca

 

El director de la SIUM de Tavernes, el valler Carlos Sancho ha estat el guanyador de les I Jornades Internacionals de Direcció de Banda organitzades per l’Ajuntament de Palma entre la vintena de directors amateurs participants. El premi, dirigir la Banda de Música de Palma en un concert a la Misericòrdia el pròxim 11 de juny. 

 Les jornades internacionals han ofert diversos tallers de formació bandística avançada amb temes de com triar el repertori per un concert, tècniques d’assaig o sobre la figura del director a més d'haver passat per diverses fases de competició.

Els finalistes han estat Carlos Sancho, Sofía Zarzoso i Juan Daniel Jover, tots tres, del País Valencià i amb experiència musical a diferents bandes locals. La gran final ha consistir en la preparació i direcció d'una peça exigent, la Danse Salanique, de Kosmicki, on es valorava la comunicació amb els músics, la confiança i el saber redreçar les errades.

 

 

Els dos IES de Tavernes en contra del decret de curriculum de valencià en el Batxillerat

 

Els dos IES de Tavernes, Jaume II el Just i l'IES la Valldigna es troben entre els més de 170 departaments de Valencià d’instituts del País Valencià que s’han adherit en menys d’una setmana a un manifest contra el decret de currículum de Batxillerat que prepara el Consell. 

La iniciativa arriba després de conéixer el contingut de la proposta, i astorats pel decret de currículum de Batxillerat del Consell de la Generalitat Valenciana el qual consideren constitueix una intromissió sense precedents en la vida acadèmica i estableix una censura implícita d’una bona part del currículum de l’assignatura de Valencià: Llengua i Literatura. 

El professorat de Valencià considera que per formació acadèmica i experiència docent, qui millor pot valorar les conseqüències pedagògiques del decret sense oblidar que postures semblants han estat publicades  per part de les universitats, associacions i entitats i col·lectius culturals.

Els departaments de Valencià volen mostrar així a la consellera d’Educació i Cultura, Carmen Ortí, i al president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca el rebuid total que té el professorat a la censura en la literatura.

Manifest dels departaments de Valencià

En primer lloc, deixa fora tot l’estudi de la dialectologia de la llengua que vaja més enllà de les fronteres administratives valencianes, cosa absurda des del punt de vista científic. Recordem que les fronteres administratives no coincideixen amb els mapes dialectals. Per exemple, el parlar tortosí inclou el Maestrat i Els Ports, però també el Montsià, el Baix Ebre i el Matarranya. 

En segon lloc, elimina les obres d’autors clàssics i contemporanis no nascuts dins de les fronteres administratives valencianes, fent impossible la comprensió del context i l’evolució literària i històrica, cosa que no es fa en l’assignatura de Llengua Castellana i Literatura, on es preveu l’estudi de qualsevol obra escrita en aquesta llengua siga quina siga la procedència geogràfica del seu autor. 

Les modificacions que imposa el decret no responen a criteris pedagògics ni científics. En realitat, si s’arribaren a aplicar, aquestes modificacions farien impossible l’estudi i l’aprenentatge. Es persegueix, únicament, segmentar una literatura i una cultura per raons fanàtiques. 

Es crearien divisions artificials i espúries eliminant moviments i corrents literaris tan importants com ara la literatura trobadoresca, el modernisme o el noucentisme. Es donarien situacions tan ridícules com ara deixar fora de l’estudi el Llibre dels fets de Jaume I. No es podria fer ni tan sols un eix cronològic, perquè no trobaríem cap continuïtat ni en els moviments, ni en les tendències estètiques i literàries. 

Per això, els departaments de Valencià demanem una retirada immediata del nou projecte de decret que pretén modificar el currículum de Batxillerat i adrecem la nostra queixa a tots els organismes estatals i internacionals pertinents.”

El Trail Les Creus 2026 va ser un èxit de participació i d'organització.

La 10a edició del Trail la Valldigna ha gaudit de nou record d'inscripcions de corredors i marxadors i per a fer possible que tot transcorregués sense problemes, l'organització del Centre Excursionista ha disposat del voltant de 150 voluntaris repartits per tot l'itinerari, avituallaments i meta, així com serveis sanitaris, que han fet possible que les proves foren tot un èxit i que les tres proves es desenvoluparen sense cap incidència greu.

 

Tal com publicarem, les tres proves foren el trail de 22 km amb 1.250 m. de desnivell positiu, el sprint trail de 12 km 60m. de desnivell positiu i la marxa de regularitat de 10 km amb 590 m. de desnivell positiu. El trajecte va ser muntanya de Les Creus, camí dels Borregos, Amoladors, Sangonera, alt de Les Creus, Fontetes de Cantus, Racó Joana, Massalari i Granata.

 

 Encara que la predicció de l'oratge era de pluja, les proves s'han pogut dur a cap sense sense cap problema.

 

 

El repartiment de premis ha comptat amb la participació de l'alcaldesa Laara Romero, el regidor Enrique Cuñat i el president del Centre Excursionista Vicent Felis.

Classificació final: 

 

 

 

 

 

 

El Centre Excursionista organitza per dissabte el "Trail les Creus"

 

El Centre Excursionista de Tavernes organitza per a dissabte, dia 28 de febrer, el "Trail Les Creus",  una prova esportiva que disposarà de dues curses i una marxa de  regularitat (marxa senderista) per a qualsevol tipus de públic. 

Les tres proves són el trail de 22 km amb 1.250 m. de desnivell positiu, el sprint trail de 12 km 60m. de desnivell positiu i la marxa de regularitat de 10 km amb 590 m. de desnivell positiu. L'eixida serà des del País Valencià a les 8'20 hores el trail, el sprint trail a les 9 hores i la marxa de regularitat a les 9'10 hores.  L'arribada serà al mateix lloc.

Actualment hi ha inscrits 700 participants per a unes proves que seguiran el trajecte de muntanya de Les Creus, i passaran pels paratges camí dels Borregos, Amoladora, Sangonera, alt de Les Creus, Fontetes de Cantus, Racó Joana, Massalari i Granata. 

 

 

Es disposarà de quatre avituallaments en tot el recorregut i es comptarà amb més 145 voluntaris que estaran en punts de la muntanya i de poble: 1 en mur de defensa, 2 Massalari, 3 Sangonera i 4 Passeig País Valencià. També hi hauran voluntaris en els controls per tot el recorregut.

Per a la seguretat dels participants es compta amb la col·laboració de la Policia Local, Protecció Civil i servei d'ambulància, metge i ATS.

Tres espigons a Cullera per acabar amb les platges de Tavermes? El catedràtic Medina (UPV) afirma que els espigons perjudiquen les platges al sud, les de Tavernes

  

Josep Medina, catedràtic de la Universitat Politècnica de València des del 1993, doctor enginyer de Camins, Canals i Ports i director del Laboratori de Ports i Costes de la UPV ha afirmat que "no es partidario de la construcción de espigones porque este tipo de obras solo cambia el problema de lugar. Lo soluciona en un lugar, pero lo traslada a otro", segons publica avui el diari Levante-EMV.

Medina fa insistència en el fet que ací hem publicat i repetit moltes vegades: l'execució de dics i espigons sempre agreuja les platges ubicades al sud. I en la nostra veïna Cullera, com vam publicar en el seu moment, per regenerar la seua costa el MITECO executarà no un sinó tres espigons de 95, 280 i 222 metres per protegir el Marenyet i l’Estany, que suposadament van a agreujar la situació del litoral del sud, vaja  ni mes ni menys que la costa de Tavernes.

I el  Ministerio de la Transición Ecologica (Miteco) en els documents del projecte de regeneració de les platges de Tavernes i en parlar de l'alternativa 4, que és la que tria afirma: “es (l'Alternativa 4) la que más afecta a las playas del sur de la actuación, favorece las playas del norte, no evita la erosión de la parte norte del tramo de estudio, no estabiliza el sistema en la parte central, no protege las zonas críticas de los temporales...”.  

Perquè no "ataca" les causes principals del problema: la falta d’aportació d’àrids a les platges per culpa de les infraestructures rígides creades més al nord. El mateix Ministeri ho reconeix:  “La construcción en los años 50 y posterior ampliación en los años 80 de los espigones de encauzamiento de la desembocadura del Júcar, que generó una interrupción de la dinámica litoral provocando un déficit sedimentario en las playas situadas al sur, dando como resultado una onda erosiva sedimentaria que se ha ido propagando hacia el sur, llegando a alcanzar la playa de la Goleta”. 

 I si no volies caldo, dos tasses en 1980 i ara tres tasses més d'afegitó en el 2026.

L'espigo del Xúquer a Cullera amb l'efecte barrera, acumula arena al nord però no deixa regenerar les platges del sud, el Brosquil i la Goleta

La imatge de dalt ho deixa ben clar: l'espigó acumula arena al nord, cada dia hi ha més platja, però fixeu-vos al sud com s'estreta la franja d'arena fins a desapareixer més tard al Brosquil i Tavernes. I aquesta fotografia, que hem publicat moltes vegades, ja té bastants anys, cosa que fa suposar ara seria pitjor el que voriem en una nova fotografia. 

 Medina ho deixa clar en el diari: Col·locar espigons en unes platges per fer malbé les altres, perquè frenen el trasllat de sediments, a més dels embassaments que retenen sediments dels rius o els mateixos ports que també són barreres al transports dels sediments marins cap al sud.

La solució que aporta és aportar l'arena que realment cal, entre 3 i 4 milions de  metres cúbics del banc enfront de Cullera. Eixa xifra contrasta amb el projecte triat pel Miteco (Alternativa 4) amb cost de 16 milions (sense IVA) preus de fa 3 anys per a la regeneració de les platges del Brosquil i Goleta, 2100 metres de longitud,  i un termini de 10 mesos quan s'adjudique.

Imatge del projecte Alternativa 4. L'elaboració pròpia es refereix a la de l'empresa redactora

 Eixa alternativa preveu la construcció d'un espigó en el límit entre la platja del Brosquil nord i el Brosquil sud (terme de Cullera), la prolongació de l'espigó al sud de La Goleta (35 metres més de l'actual, canal de San Pablo) i abocament de 823.226,61 m³ en total (la meitat seria a la Goleta de Tavernes), molt lluny del que apunta el catedràtic de la UPV, que considera que cal abocar entre 4 i 5 vegades més d'arena de la que diu el Miteco. 

 

 

 

Regeneració del Saler (2023) Més de 3 milions de m3 d'arena abocada. Fotografies pròpies

Sobre les aportacions que se solen fer des de fa anys i que acaben en el fons de la mar afirma que aportar 40.000 o  60.000 m3 és una ridiculesa i cal anar pensant en la regeneració del Saler del 2023  on s'abocaren més de tres milions de metros cúbics, si es pretén que dure dècades. 

Relat III (C): Es clouen les parpelles

 

 

Relat III (c)

Es clouen les parpelles

Més ençà d’aquells que havien conegut les trinxeres del front d’Aragó i ara practicaven el joc de l’emboscada als muntanyams d’enllà la gola del vedat i fins els marges del camí de les Vaques i el Brosquil, hi havia els que havien jurat bandera al generalíssim i es trobaven en plena etapa productiva de la vida els anys de glòria, grecs uns, romans aquests, i poques coses, en el fons, tenien en comú, tret de pertànyer a un mateix espai imaginari ocupat un temps pel ritme de les haques i els carros, immemorial, que s’adscrivia encara al fundacional en què moros i cristians coincidien a la vall a l’empara del senyor abat del monestir de la Valldigna, hereu i continuació dels de Poblet i Santes Creus, un món de la terra d’hortalisses i animals sacrificats segons ritus distints, musulmans els de la Xara, mesquita veïna de la fàbrica cristiana, una terra de secà a les serres del Buixcarró i les Agulles, d’oliveres i ametllers i de fruiterars escollits per les mans dels déus, nespreres i bresquilleres, préssecs i albercocs i a l’estiu els grandiosos melons d’Alger, vorejats sempre de ruscos d’abelles celestials que fornien de la matèria primera els indígenes per l’elaboració de les més suculentes menges de la mitja lluna, i l’arnadí i els dàtils, i les espècies aromàtiques que vestien els àpats, aquelles herbes de ressonàncies mediterrànies, olors procedents de l’orient de la mar, unes possessions terrenals transitades de portadors  de  noves de tota  mena, camí de la Costera o  les Riberes, de les Marines o la Costa

 

 

 

encara sovintejada de ràtzies morisques, queixosos pel record de les terres usurpades, arrabassades les maneres i manllevats els usos i els costums, ara arrecerats al nord d’Àfrica, a l’aixopluc dels antics pares omedes, una terra encara grega tot i que afaiçonada de tantes altres arrels, que mai s’hagués imaginat que el devenir dels temps l’abocaria a la més improductiva de totes les invasions, la dels forasters castellans que els anys de la glòria marcaven els temps dels Antonios, romans de mena, lliurats a les celebracions més eixelebrades, discontínues, aleatòries i forassenyades que la terra hagués pogut ni d’enfora imaginar, còmplices de les pretensioses aspiracions de la plèiade de goluts afamats en què es va convertir també un temps el poble de Roma, així els servidors públics i els botiguers de tota condició treballaven de calent perquè la nova truja de morros daurats es trobés com a ca seua, o millor, en tot cas, servida i assaonada per les mans fabrils que l’havien d’acontentar, i era la primera vegada que les costes de la mar grega es veien sobresaturades d’uns visitants l’única intenció dels quals era la de menysprear i fer malbé tot quant aquelles terres contenien fins a l’extinció de la fesomia i les coses pròpies que pogueren caracteritzar-la, una vertadera i desenfrenada gana per treure profit del paisatge i el temps, el ritme que les haques dels grecs havien pogut mantenir durant gairebé tota la seua existència.