Membres del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna han procedit a netejar i condicionar la Font de la Sangonera, en les Creus.
El mal estat dels abeuradors feia necessària aquesta actuació perquè en les condicions que tenia la font, la seua aigua es perdia completament. Ara i gràcies al treball de condicionament i reparació de tota la font, el vas i la canaleta, es podrà omplir d'aigua i durant l'estiu molts animals podran aprofitar-la per a beure.
Després de deu hores de pedra i de silenci, el grup Pole-Pole del Centre Excursionista de Tavernes i del Grup de Muntanya Valldigna han conquerit l'Eriste Nord. Una ascensió exigent des del refugi de Viadós que reivindica la toponímia i la memòria dels camins pirinencs de la Guerra Civil i el contraban.
Hi ha ascensions que es recorden pel cim. N'hi ha d'altres que es recorden per tot el que passa abans d'arribar-hi. L'activitat del Centre Excursionista de Tavernes i el Grup de Muntanya Valldigna als Eristes, amb eixida i retorn al refugi de Viadós, ha sigut una d'aquestes: 10 hores exigents físicament i tècnicament, on els últims metres no es regalen —pedrera, roca solta, fortes pendents, passos on cal usar les mans i una baixada que obliga a mantindre l'atenció fins pràcticament l'últim tram.
DONAR VEU A LES MUNTANYES
Però l'objectiu de Pole-Pole no és només explicar que s'ha fet un cim, sinó també donar veu a la muntanya. I això significa escoltar els seus noms.
Aquesta activitat no ha sigut només una ascensió de 3.031 metres. Ha sigut caminar per la vall de Chistau, eixir de Viadós, remuntar la Ribereta, passar per Millares, mirar cap a Leners, entrar en l'àmbit de Bagüeña i Bagüeñola, superar el Coll de Millares i arribar a l'Eriste Nord. I després tornar. Amb cansament. Amb respecte. I amb la sensació que encara queden moltes preguntes per respondre.
Perquè aquesta és la proposta de Pole-Pole: no volem només pujar les muntanyes. Volem saber com es diuen, què ens conten els seus noms, qui les va recórrer abans que nosaltres. Perquè una muntanya no comença quan arriba el muntanyenc. Ja porta segles parlant.
VIADÓS, CHISTAU I LA RIBERETA: COMENÇA EL CAMÍ
L'expedició va fer nit al refugi de Viadós, a uns 1.740 metres, a les Bordes de Viadós, dins de la vall de Chistau. El refugi forma part de la història humana d'aquest paisatge: el va construir el 1952 Joaquín Cazcarra, ramader de Gistaín, al costat d'una borda familiar, i va començar la seua activitat com a refugi guardat el 1957.
Però el nom de Viadós ens obliga a mirar més enllà. La toponímia conserva variants com Viladós i formes històriques com Viadors. Un estudi recent sobre la toponímia de Gistaín apunta, entre altres possibilitats, cap a una hipotètica Via de Ors, "via de l'or", vinculada a una antiga tradició sobre una possible mina d'or a la zona.
Des de Viadós, el camí segueix el GR-11.2 i remunta el barranc de la Ribereta, primer entre prats i després pel bosc, fins que la vegetació desapareix i la muntanya mostra el seu rostre més abrupte. Ací apareix una altra part del vocabulari de la muntanya: Ribereta, las Tuertas, Millars, Leners, Bagüeña… paraules que durant generacions han servit per orientar-se i identificar pastures, barrancs, passos i aigües.
ERISTE, LA MUNTANYA DE DOS NOMS
L'objectiu principal era l'Eriste Nord, de 3.031 metres, conegut també com a Beraldi i relacionat amb la denominació Bagüeñola Nord. Però, abans d'arribar-hi, hi ha una pregunta pendent: què significa Eriste? El topònim presenta també la forma Grist, i l'estudi lingüístic de José Antonio Saura planteja una possible procedència vascònica, relacionada amb harizti, "robleda": dues muntanyes de nom, un sol cim, i encara cap resposta definitiva.
DEIXEM EL BOSC I COMENÇA LA PEDRERA
A partir dels 2.300 metres, el terreny amable desapareix i comença una pedrera interminable, amb trams de roca completament inestable. Cal buscar constantment el millor pas, assegurar cada trepitjada i evitar que el terreny es desfaça baix els peus.
Per davant apareix el Coll de Millares, al voltant dels 2.800-2.860 metres segons les cartografies, abans de la pujada definitiva. I ací la toponímia torna a parlar: Millares o Millars, amb denominacions com Ibón de Millares o Collada de Millares — un mateix territori, diferents formes de dir-lo.
Superat el Coll de Millares, comença una altra pedrera molt més vertical, amb trepades llargues i bastant exposades. Les fites són ben poques, i això obliga a orientar-se amb molta cura.
I després d'aquesta llarga progressió apareix finalment l'Eriste Nord. 3.031 metres. Beraldi. Bagüeñola Nord. Tres noms que ens recorden que un cim no és només una coordenada i una altitud: és també la història de les persones que l'han nomenat, cartografiat, recorregut i transmés.
ELS CAMINS QUE PARLEN: GUERRA CIVIL, EXILI I CONTRABAN
Durant segles, els passos pirinencs han servit per comunicar les dues bandes de la serralada. Però durant la Guerra Civil i la postguerra, aquells mateixos camins van adquirir altres significats: retirada, exili, contraban, vigilància i pas clandestí.
La memòria oral recollida a Gistaín conserva testimonis de persones que travessaven la frontera per treballar a França i que aprofitaven aquests desplaçaments per transportar productes de contraban, sovint sense documentació i evitant els controls de carabiners o de la Guàrdia Civil. Es recorda també una antiga caseta de vigilància pròxima a l'Hospital de Gistaín, i el pas dels maquis per aquests mateixos camins durant la repressió de la postguerra.
Per a Pole-Pole, aquest bloc no és un afegit. És part essencial de la història de la muntanya. Escoltar els seus noms és també escoltar les veus que els van dir en veu baixa.
LA BAIXADA: QUAN EL CIM ENCARA NO ÉS EL FINAL
Arribar al cim no va significar acabar l'activitat. La baixada va ser intensa i exigent, probablement el moment en què més calia mantindre la concentració: la forta pendent i el terreny descompost obligaven a controlar cada pas.
En lloc de desfer exactament el camí de pujada, el retorn va permetre rodejar l'Ibón de Millares abans de reprendre el GR-11.2 en direcció al refugi. Després de deu hores, el refugi tornava a aparéixer.
—«Aquesta muntanya no et regala res, ni tan sols a la baixada», comentava un dels participants ja al refugi. «Però és eixa exigència la que la fa diferent.»
Remés per POLE-POLE
La Coral Marinyén, dirigida per Fran Lledó, va interpretar ahir per primera vegada en valencià els goigs dedicats al Crist de la Sang en la missa de la "Pujà".
Els pobles tenen tradicions que formen part de la memòria col·lectiva i en el cas dels goigs són melodies, paraules, rituals i sentiments que han passat de generació en generació i que, d’una manera o d’una altra, ens ajuden a entendre qui som i d’on venim. A Tavernes, els Goigs al Crist de la Sang formen part d’aquesta memòria col·lectiva. Una tradició vinculada a la devoció i a la història del nostre poble que ara viu un moment especialment significatiu: per primera vegada, la Coral Marinyén els va interpretar en la nostra llengua.
Una iniciativa que naix de la voluntat de recuperar i posar en valor el patrimoni cultural valler, adaptant-lo a la nostra llengua i acostant-lo a les noves generacions.
La traducció dels Goigs ha estat realitzada per Miquel Joan, dins de la tasca en els seues llibres i articles de recuperació de la tradició cultural de la ciutat en les seues múltiples vessants: literària, musical, religiosa, popular i històrica. I han comptat amb la revisió final de la professora Rosa Magraner, alhora component de la Coral Marinyén.
El treball parteix d’una idea senzilla però essencial: recuperar la nostra cultura és també recuperar les paraules amb què els nostres avantpassats la van transmetre. La versió en valencià dels Goigs al Crist de la Sang forma part d’un projecte de recuperació dels goigs de la Valldigna i pròximament veurà la llum en un apartat del nou llibre de Miquel Joan, actualment en edició, on a més es recullen diferents aspectes de la tradició i cultura de les festes i celebracions cíviques i religioses tant de Tavernes com la resta de pobles de la Valldigna (Barx, Benifairó i Simat).
 |
| Missa del Crist ahir a Sant Pere |
La interpretació per part de la Coral Marinyén va suposar ahir més que una novetat musical: va ser un encontre entre tradició, música i llengua. La veu dels cantaires va ser el fil que va unir passat i present i va permetra que una manifestació de la nostra història continue viva. Sota la direcció de Fran Lledó, la Coral Marinyén va interpretar les cobles II i III dels goigs, i va demostrar que conservar el patrimoni no significa simplement mirar enrere, sinó també fer-lo viure en el present i transmetre’l al futur.
Puix moriu, Pare i Senyor,
en una Creu afrontosa,
per la vostra Sang preciosa,
dau-nos, Jesús, vostre amor.
II — L’Hort de les Penes
Dins de l’hort de tantes penes,
entre angoixes i agonies,
doneu, amant, per mil vies,
la sang de les vostres venes;
amb cadenes de dolçor
venceu nostre desamor.
Per la vostra Sang preciosa...
III — La Flagel·lació
Rius de sang de Vós brollaren,
del vostre cos tan sagrat,
per molts colps fuetejat
amb assots us maltractaren;
ple de nafres us deixaren,
sent l’home el gran ofensor
Per la vostra Sang preciosa...
Text, fotografies i vídeo remés
Retornar els goigs a la llengua del poble.
Els goigs ens han arribat en castellà en els pobles on la devoció ha estat eminentment valenciana. I la causa cal buscar-la en el resultat de la Guerra de Successió, amb els decrets de Nova Planta (1707) signats pel Borbó Felip Vé, amb tota la seua afecció negativa a les lleis i costums propis, l'abandó de la llengua pròpia i, molt especialment el fet que durant els segles XVIII i XIX, les directrius eclesiàstiques van arraconar el valencià dels àmbits formals i de la litúrgia escrita oficial, amb la qual cosa es van castellanitzar tots els oficis, ritus i expressions en la nostra llengua, fins i tot els noms dels nascuts en batejar-los.
Els goigs naixien del poble i eren per al poble, però calia passar pel filtres de la censura eclesiàstica i per les impremtes oficials amb la qual cosa la majoria dels textos es fixaren i es publicaren en castellà, encara que la devoció del poble es vivia en la llengua pròpia, que memoritzaven l'estructura en castellà en la immensa majoria del casos sense saber parlar-lo encara que mentalment feren la traducció o n'adaptaven els girs al seu parlar quotidià.
La traducció d'aquests goigs - i els altres de la Valldigna- al valencià no és ni cap invenció ni cap caprici formal, sinó un acte de justícia cultural i de restitució patrimonial. Es tracta de tornar el text a la llengua en què realment s'hauria d'haver escrit.
 |
| Eixida del Crist en la "pujà" d'ahir |
Text complet dels goigs traduïts
 |
| Aquest és el fullet imprés més antic que conservem: la tornada i set cobles, que ha estat la base de la traducció. |
