Sant Pere sempre havia estat un dia gran a Tavernes, almenys fins a fa unes dècades. Dia de festa major, amb missa, sermó processó I cantada de goigs. Era, encara que no ho semble una de les festes grans valleres i no tenia res a envejar a altres, com sant Antoni, o el Crist de la Sang.
A Tavernes, i fins a la dècada dels anys 1970, l’estiu començava amb les fogueres que la nostra ciutat dedicava al sant (cal recordar que no cremàvem cap foguera per sant Antoni) que eren bastides I I cremades la nit de la vespra, o siga el 28 de juny.
Eren un homenatge popular al cap d’altar de la que va ser l’única parròquia vallera fins la dècada de 1950 I creada com a segregació de la matriu del Ràfol, en el segle XVI. No sabem l’origen d’aquesta tradició, però els goigs a sant Pere (que expliquem després) narren una llegenda-miracle del sant que podria servir-ne com a explicació.
Els goigs conten que en construir l’altar, els obrers no tenien fusta i va ser la intervenció d’un vell desconegut qui en va facilitar. I entre la fusta trobaren una imatge, l’exacta representació de l’home major, i van reconéixer sant Pere i atribuïren a la seua intervenció el fet de poder acabar les obres. Completat l‘altar, els obrers muntaren una gran foguera amb la sobrant que cremaren en honor al sant.
Una tradició d’anys i anys que va desaparéixer de la ciutat coincidint amb l’asfaltat dels carrers, amb impediments per al muntatge. Era el temps en què els cotxes ja començaven a ser els amos dels carrers enfront dels carros. Era més important conservar íntegra la capa d’asfalt i impedir que el foc la malmetera, que conservar una tradició de sempre de la ciutat. Segurament tampoc ningú plantejaria escampar una capa d’arena, com ara es fa en Falles, com a protecció. Siga com siga una tradició ben nostra i arrelada, va desaparèixer. Com tantes.
La foguera de sant Pere era cosa dels xiquets, encara que en la seua construcció col·laboraven els grans: la foguera era un bon mitjà per a desfer-se de tots els trastos vells i andròmines inservibles que pul·lulaven pels racons més impensats i inversemblants de cases i pallisses.
La vesprada de la vespra de sant Pere, ja acabada l’escola, els xiquets amuntegaven a la cruïlla dels carrers tot el que fora combustible per a cremar eixa nit: cadires velles, sacs de guano, papers, roba apedaçada, llenya dels camps veïns de la població… Tot el que cremara servia. Dins d’aquests «monuments» arcaics, antecedents de les falles actuals, era molt popular la foguera que s’alçava en la plaça de l’Església, davant el temple parroquial de sant Pere, potser la més gran de Tavernes.
Sobre les vuit de la vesprada (no s’havia imposat el costum de canvi d’hora) , el repic de campanes després de la missa marcava ja l’inici de la festivitat de Sant Pere i donava el senyal per a encendre la foguera. El foc calava ràpidament. En poc més de mitja hora, aquell muntó de material es convertia en una capa de brases d’on sorgien unes poques flames. Era el moment esperat i desitjat pels joves. Fent un salt lliure, sense res, o amb perxes llargues fabricades amb canyes, se saltava desenfrenadament per damunt de la foguera.
L’endemà, dia 29, festivitat de sant Pere, era dia festiu. De missa major, sermó i processó. I com no, era el moment de cantar els goigs.
Els goigs a sant Pere
Els goigs de Sant Pere han arribat fins a nosaltres gràcies a una còpia mecanografiada, probablement realitzada en la primera meitat del segle XX i tot fa pensar que és la transcripció d’uns goigs molt més antics, conservats durant generacions per tradició oral i, possiblement, també per còpies manuscrites avui desaparegudes.
La mecanografia presenta una ortografia clarament influïda pel castellà, pròpia d’una època en què moltes persones escrivien el valencià tal com el parlaven, sense disposar d’una normativa unificada. D’aquesta manera apareixen formes com Chesus, chent, sel, selestial, placha, Esprit o salvasió, que no s’han d’interpretar com a errors, sinó com el reflex d’una manera popular d’escriure la llengua.
El document conserva també paraules i expressions pròpies de la parla tradicional de la Valldigna, algunes encara ben vives entre la gent major, com ara granisol per a designar la calamarsa o tongà amb el significat de gran grup o multitud. Aquest lèxic constitueix un valor afegit del text, ja que preserva una part del patrimoni lingüístic de la comarca.
Cal distingir entre la còpia mecanografiada i la composició dels goigs. El suport és relativament modern, però el contingut és sens dubte molt més antic. Les referències bíbliques, l’estructura literària i, sobretot, les tradicions locals que relaten les darreres cobles permeten afirmar que aquests goigs són hereus d’una devoció arrelada durant segles a Tavernes.
La transcripció que segueix reprodueix fidelment el text mecanografiat.
Els goigs de Sant Pere segueixen l’estructura tradicional dels goigs valencians. El poema s’inicia amb una tornada de quatre versos que es repeteix després de cadascuna de les cobles, establint un diàleg constant entre la narració i la pregària.
Tenim una estructura estròfica clàssica: Tornada de 4 versos I cobles de 6 versos, amb repetició de la tornada després de cada cobla. O siga el model tradicional valencià.La mètrica és més estable que la rima I els versos que tendeixen clarament a una mateixa longitud. Hi ha irregularitats, però potser provenen del mecanografiat o de la llengua escrita I quan es canten es resolen amb sinalefes, elisions o allargaments propis de la melodia. És a dir, el ritme és més important que el recompte matemàtic.
En molts goigs impresos del segle XVIII o XIX trobem esquemes molt definits: ABBACC, ABABCC, ABCBCC però els de Tavernes ofereixen una altra realitat. Hi ha cobles on la rima és clara, i altres on pràcticament desapareix. En canvi, mai no desapareix la cadència.
Com a hipòtesi direm que els goigs de Sant Pere de Tavernes semblen haver prioritzat la facilitat del cant i de la memorització per damunt del rigor mètric i rimat. Aquesta flexibilitat és característica de composicions que han viscut llargament en la tradició oral, on la melodia acaba imposant-se sobre l'esquema poètic estricte, una hipòtesi que pensem és coherent amb el document que tenim.
Els goigs de Sant Pere no són només una composició religiosa destinada al cant. Com passa en molts goigs valencians són un resum de la vida del sant, una professió de fe i un testimoni de les tradicions pròpies del poble.
Les primeres cobles recorden alguns dels principals episodis de la vida de l’apòstol narrats en els Evangelis. Es fa referència a la seua crida per Jesús, al canvi de nom de Simó a Pere a la predicació des de la seua barca, a la negació durant la passió i al penediment que li obtingué el perdó.
Altres cobles evoquen la missió apostòlica de sant Pere després de la Pentecosta. El text recorda la seua predicació als primers cristians i la conversió de milers de persones, fet que els Fets dels Apòstols situen immediatament després de la vinguda de l’Esperit Sant.
A partir de la huitena cobla, els goigs incorporen una tradició exclusivament vinculada a Tavernes . Segons aquesta narració, quan els veïns necessitaven fusta per a construir l’església parroquial, imploraren ajuda del cel. Un vell desconegut els indicà que anaren a la platja, on trobarien tota la fusta necessària. Quan intentaren pagar-li aquell servei, el vell havia desaparegut. Entre la fusta aparegué una imatge de sant Pere, que el poble interpretà com un senyal providencial i que des d’aleshores fou venerada com la imatge del seu patró.
Les darreres cobles reflecteixen la profunda confiança que el poble dipositava en la intercessió de sant Pere. Segons la tradició, la imatge suava abans de produir-se desgràcies importants, com ara pestes o altres calamitats. Quan això ocorria, era portada solemnement en processó fins al portal de la vila, implorant la protecció divina.
Finalment, els goigs recorden dos dels mals que més temor inspiraven en una societat agrícola: el granisol i les plagues de llagosta. La tradició atribuí a sant Pere la protecció del poble davant aquests perills, motiu pel qual la seua devoció es mantingué viva durant generacions.
Així, aquests goigs són una expressió de la pietat popular, però també un valuós testimoni de la història, la llengua i la memòria col·lectiva de Tavernes.
Actualment treballem en una transcripció moderna (està pràcticament acabada), que respectant fidelment l’original , pose al dia els goigs segons l'estructura i mètrica tradicional.
(Imatges i text
extracte dels materials de treball usats per al llibre en preparació de
publicació “Festes I celebracions de la Valldigna” de M. Joan).
