La comèdia de Billy Wilder.
Sobre la comèdia de Billy Wilder. Paraules majors. Baste recordar alguns títols, d'entrada: Perdición, 1944, que no és cap comèdia, sinó tal vegada la representació més acurada d'una relació homosexual amagada davant la presència d'una femme fatale gegant. Però aquí parlarem de les comèdies:1955, La tentación vive arriba; 1959, Con faldas y a lo loco; 1960, El apartamento; 1961, Uno, dos, tres; 1963, Irma la dulce; 1964, Bésame tonto; 1967, En bandeja de plata; 1972, ¿Qué ocurrió entre tu padre y mi madre?; i, 1974, Primera Plana, per exemple, encara que de forma semblin altres coses, perquè de fet la seva mirada sobre allò real resulta ser d'un simbòlic molt elaborat.
 |
Billy Wilder
|
La comèdia wilderiana, contràriament a allò que han opinat sancta sanctorum del cinema, és un bisturí fi sempre intel·ligent que pot treure de polleguera més d'un esperit americanitzat, dimitit de la seva pròpia condició d'europeu. Si hom llig de biaix, i no frontalment, que és el que fan els qui el qualifiquen de superficial, veurà que a sota de l'aparent comèdia hi ha molt més. Hi ha la posada en joc d'un diàleg (en el sentit bajtinià de la paraula) entre altres que es neguen a ésser reduïts i conduïts a l'escorxador. No crec que calgui parlar de la forma del seu cinema, clàssic i encuriosit, coneixedor del deute amb els mestres anteriors i agraït, de lectura planera i lúdica, sempre agradós. Crític fins a la molèstia dels qui creien que el seu món era clos a la mirada sospitosa, aconsegueix mostrar-nos-el obert de bat a bat, entre la riallada i el plor, estirant la quotidianitat fins a límits increïbles, fent saltar del seient gras el saïm que tots portem a dintre nostre, esquitxada que ens recorda com arribem a ser d'humans entre tanta petitesa. La seva és una comèdia de l'angoixa, del llenguatge fronterer que no troba mai on jeure fraternalment amb les coses, arquitectònica de l'alteritat, odissea sense fi del subjecte sotmès a les més grans collonades, al poder, a la condició de feble, al triomf, al model de vida americà, al capdavall. Personatges que mai no viuen la pau del burgès, abocats a l'absurd nostrat, al dia a dia que toquem amb les mans, plezeros de panxa infinita i ulls de tristesa insuportable, perdedors enmig de la barbàrie, solidaris entre els altres dels qui formen part. Paraules que exigeixen de l'espectador una actitud de risc, que no li permeten la clausura del happy end. Per això no agrada a tots, perquè mai te'n vas del cinema satisfet i te'n duus el desassossec a ca teva, d'on mai no ha sortit. Wilder reclama la participació activa del teu desig i t'acompanya fins a la majoria d'edat, cosa que molts americanitzats no entenen què és, ocupats com estan entre la Bíblia i el revòlver, entre el somni reposat i la cyburguercoc de qui no ha resolt la profunditat del signe que ens travessa i s'entesta a imaginar-se'l pla, com l'encefalograma del letàrgic, aliè a la vida, net de fem, perfecte i acabat, mort.
 |
Florència, on naix el melodrama
|
El Melodrama
És un gènere de fixació tardana que evoluciona des de posicions aristocràtiques i musicals fins arribar a posicions més magnificades on el fatum sempre hi serà present. Històricament el podem situar, com a gènere teatral, a la Itàlia renaixentista, a la Florència de finals del XVI , on l'espectacle poètico-literari centrat en un drama individual vol reprendre la puresa de la tragèdia grega, per a evolucionar després cap a l'òpera, a principis del XVII , on la música i l'espectacle sobresurten per damunt de la paraula. Cap a finals del segle XVIII comença a presentar tipus socials menys aristocràtics i de condició social més variada. A partir d'aquí ja es pot parlar de melodrama modern, dels antecedents, si més no. Aquests antecedents són la comèdia sensiblera i antiracional que inclou temes domèstics fins aleshores inèdits, abundosament regats amb llàgrimes; la novel·la negra anglesa, plenament romàntica de finals del XVIII i principis del XIX , que va des del gòtic, passant pel gènere meravellós, fins a la novel·la terrorífica; i, finalment, la pantomima muda dels segles XVII i XVIII, precursora de la dialogada del segle XIX , que es converteix en melodrama.
La llei del melodrama és el fatum, on la història esdevé divina i res no es pot fer per canviar el seu curs. És clar que també permet la mirada subversiva (Chaplin, Buñuel), però serà el conservadorisme, l'esteticisme davant la crítica, allò que en resultarà guanyador la major part de les vegades. El melodrama no explica com són les coses, sinó que diu que són d'aquesta o d'aquesta altra manera, per manament diví, inevitables. Però definir el gènere melodramàtic en el cinema és una cosa bastant complicada. Tothom té una idea clara al voltant de la versemblança d'una pel·lícula, si ha estat o no molt dramàtica, fantàstica, còmica, si és un western, grosso modo, però què és un melodrama. En principi podem dir que és un dels gèneres més arrelats al cinema: El melodrama és una forma artística absolutament tradicional, necessària i meravellosa, declarava Douglas Sirk als "Cahiers du Cinema" els anys seixanta. La densitat dramàtica que hi ha en qualsevol melodrama, excés de successos, fa que del drama es passi al melodrama. Les fronteres no estan gens clares i pot "contaminar" altres gèneres perquè no té una iconografia pròpia que permeti identificar-lo pel vestuari, per la il·luminació, pels actors, malgrat ésser molt estilista des d'un punt de vista dels decorats i objectes (escales, espills, anells, interior, etcètera). L'hem de definir més a partir d'un contingut dramàtic, a partir dels personatges, i pel to i el ritme de la distribució dels esdeveniments que li aporta el director a la història, del qual depèn moltíssim la versemblança d'allò que els passa als personatges.
 |
| Solo el cielo lo sabe' ('All That Heaven Allows', 1955), de Douglas Sirk |
El melodrama parla sobretot dels objectes perduts que són substituïts pels símbols. Pèrdua irremeiable pel caràcter irreversible del temps en el melodrama i ús exagerat de la metàfora, redundant fins i tot, per a traduir estats d'ànim. Pas del temps representat en l'objecte perdut. Interpretació de l'actor, subtil i allunyada de l'actuació teatral del model primitiu, capaç d'evocar perduts objectes de desig a través també d'una posada en escena molt elaborada. A la narrativitat clàssica inaugurada per David Wark Griffith (muntatge com a sutura de la continuïtat dels plans, esborrat de tota marca enunciativa del procés de producció, naturalització de l'espai de la representació, etcètera), el melodrama inaugural (també de Griffith) afegeix una presència del narrador que introdueix una fissura en el relat que possibilita la connexió entre l'espectador i el relat, que pot així qualificar-lo simbòlicament. Douglas Sirk, en els meravellosos melodrames dels anys cinquanta de la Universal, aconsegueix també els mateixos efectes d'enganxament. Molt sovint aquest objecte, que un temps fou rodó i ple, apareix ara destrossat, provocant en l'espectador aqueixa consciència de l'estranyament i l'alteritat que el fa participar activament de la trama. Al melodrama el pas del temps és una amenaça . L'objecte, que ara apareix vell i acabat, el condensa magistralment el melodrama a “Lo que el viento se llevó”: l'escala, que era símbol dels amants, reflecteix ara la insatisfacció amorosa, la caiguda del seu món i la pèrdua de la guerra. Representa la mort indicible.
