El 28 de setembre del 1238, l’emir
de València Abū Jumayl Zayyān es va rendir a l’exercit de Jaume I. L’endemà 29
de setembre, dia de sant Miquel, es podia
vore el penó del rei, quatre barres sense blau, hissat i onejant a la torre de
«cap a la mar» de la muralla de València com senyal de rendició.
El dia 8 d’octubre de 1238, Jaume I era al campament de la Russafa, i veia
com el darrer emir, Abū Jumayl Zayyān, abandonava la ciutat. El rei, a canvi del
lliurament sense lluita, va atorgar-los
10 dies per marxar amb les seues pertinences. Tot just marxar, l’endemà 9 d’octubre, Jaume I amb el seu exèrcit va entrar a
la ciutat. Era el dia de Sant Dionís, i Jaume
I convertia la mesquita, una meravella arquitectònica
construïda sota la direcció del mestre d’obres ‘Abd Al·lāh ibn Sa‘īd, en
església perquè esdevingués catedral sota l’advocació de Santa Maria.
 |
| Penó de la Conquesta hissats pels musulmans de València en senyal de rendició a Jaume I |
I se n’anaren els àrabs i
vingueren catalans i menys aragonesos, però allò de fundar tot seguit un nou regne res de res. Va ser amb el temps quan va quallar
allò de regne, però no va ser el 9 d’octubre. Durant molt de temps, els d’Aragó
pretenien annexionar València al seu regne, però els catalans majoritaris s’hi
negaren. Algunes ciutats reials es regiren pels costums catalans i altres pels
aragonesos, i la solució va ser donar uns furs nous, primer a València ciutat, que a poc
a poc anaren fent seus les viles reials, fins i tot les que es regien pel fur d’Aragó,
moltes en l’actual província de Castelló, fins a crear un regne amb furs propis.
No va ser cosa d’un dia, i van
haver intents de canviar la cosa, i així arribem a les corts de Sogorb-València
del 1401-1403 i amb el rei Martí I «l’Humà», quan encara el justícia d’Aragó va
pretendre estendre la seua jurisdicció sobre València però... la cosa no va
canviar.
I el temps passa per a tots. Ja feia
un centenar d’anys que la mesquita s’havia convertit en església, per diversos problemes sanitaris la gent passava
fam i calia fer alguna cosa. El Consell de la ciutat, en 1338, va tindre la
idea de fer una processó per aplacar la ira divina i alhora servirà per celebrar la incorporació
de València a la cristiandat per la “misericòrdia de Déu”.
Abans el cronista Ramon Muntaner,
havia demanat una celebració a València en homenatge a Jaume I: “Per què
suplicaria a mon senyor lo rei d’Aragó que fos gràcia e de mercè sua que
ordonen ab los prohòmens de la ciutat de València, que el dia de Sent Miquel
tots anys se faés professó general en València per ànima del dit senyor rei Jaume
I”.
Muntaner volia un homenatge a Jaume
I el 29 de setembre, quan per primera vegada va onejar la senyera sobre
València (el Penó de la Conquesta), però els que manaven a València en 1338
preferiren la data del 9 d’octubre. Regnava Pere III el Cerimoniós (o si voleu
II en numeració valenciana), les autoritats demanaren permís al rei, aquest
accepta, però ell no eixiria a la processó i d’ací la presència de la senyera,
en representació del rei, i tot el cerimonial que envolta la seua baixada de la
Casa de la Ciutat: la senyera no s’havia d’inclinar perquè representava el rei.
Els jurats i consellers del cap i
casal organitzaren una processó des de la catedral fins a l’església de Sant
Vicent Màrtir. Hi participaren els bisbes de València i de Sogorb, encarregat
del sermó, en perfecte català, i l’ofici litúrgic. València tenia una església valenciana,
no espanyolitzada i espanyolitzadora, com tindrem segles més tard.
Així any rere any fins que Alfons IV, III amb la numeració
valenciana i dit el Magnànim, va deixar instituïda la festa per sempre: convocada
per un pregó amb recorregut de la processó de la catedral a l’església de Sant
Jordi, patró que va ser del Regne fins el segle XVIII, i des d’allà tornava a la catedral. Amb una festa
institucionalitzada apareixen elements populars, el costum dels dolços, els
piulets i tronadors embolcallats en mocadors, per a regalar a les enamorades.
 |
| Figura de Sant
Jordi del retaule del Centenar de Sant Jordi (dit també Centenar de la
Ploma) València 1400. Actualment està al "Victoria and Albert Museum".
Els valencians vam tornar a perdre, ara el retaule d'una institució. |
El “9 d’Octubre” s’incorporà al calendari
festiu de la ciutat de València, no de tot el Regne. Oriola a imitació de
València en el 1400 instituí el dia 17 de juliol que recorda la conquesta
cristiana, amb passeig de senyera inclosa (sense blau).
La processó religiosa era un bon
moment perquè els magistrats municipals i els estaments ciutadans exhibiren les
millors gales desfilant amb la senyera, quatre barres sense blau. Cal reparar la
història dels valencians i reconèixer la simbologia històrica valenciana.
En temps dels Àustries i dels primers Borbons
Si fem un salt en el temps, i ens
anem al temps dels Habsburg o Àustria, en 1538 les autoritats valencianes celebraren
el tercer centenari de la conquesta de València. En època foral el “Sermó de la Conquesta” o “Sermó
de les Espasades” era pel matí i a la vesprada la processó, encapçalada pels
oficis i mestres, amb l’estendard, els membres del Centenar de Sant Jordi (o de
la Ploma), la companyia de ballesters i arcabussers del municipi fent sonar els
tabals i la senyera reial -sense blau- i la de Sant Jordi. Tot seguit els
frares dels ordes mendicants de la ciutat, els capellans locals, el bisbe de
Sogorb i l’inquisidor de la ciutat, seguits pel bisbe auxiliar de València, el virrei
Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i darrere el governador general i el mestre
racional, la comitiva municipal, amb el justícia criminal portant la senyera,
envoltat pels jurats i els advocats de la ciutat que sostenien els faldons.
Després desfilava la noblesa, cavallers i burgesos amb riquesa i al final s’hi el
poble. Tot el recorregut engalanat amb flors, herbes oloroses i atxes.
L’antic Regne va existir fins que
el borbó Felip V un 25 d’abril del 1707 va desfer el nostre exèrcit a Almansa. Ens
envaïren, cremaren Xàtiva (19 de juny) i el 29 abolits els Furs. El Regne deixà
d’existir. Destruït el Regne, el 9 d’Octubre va perdre importància.
Les autoritats del 1738, o siga
els valencians borbònics, volgueren festejar 500 anys de l’entrada del rei Jaume a la
ciutat i organitzaren un 9 d’Octubre que va ser sense rastre de la tradició foral
i sobretot religiós. El capità general, el francès Claude Abraham de Tubières
de Grimoard, la màxima autoritat borbònica del Regne, declinà la invitació a
participar en la processó, però si que la va autoritzar i els valencians
pogueren traure la senyera que, segons consta en la documentació de l’època,
era “de tafetán carmesí con las barras de Aragón de gaza de oro sobre
cartolina, en cuyo remate tiene una celada coronada y sobre ella un murciélago”.
Que estranyes són les fonts històriques: No en parla res de blau.
La celebració del segle XIX fins al franquisme
Un nou salt en el temps ens porta
al 1838, sisè centenari de la conquesta de València, amb una cerimònia on participaren
les autoritats dites “constitucionals”, la Milícia Nacional (ja amb la rojigualda
per bandera), música, carros triomfals decorats, gegants i cabuts, etc. En la
nova Espanya liberal, això del sisè centenari no anava més enllà del “regionalismo
bien entendido”. Ja s’havia partit en províncies el país, es perderen els valors
patriòtics del 9 d’Octubre però no els costums populars: les piuletes i
tronadors!
 |
Estatua de Jaume I al Parterre
|
Cal dir, perquè tindrà molt a
vore a tal com es fa l’actual celebració del 9 d’octubre, que per solemnitzar
el sisè centenari de la mort de Jaume I, en 1876, a iniciativa de Teodor Llorente
se li erigí una estàtua al Parterre, esculpida en bronze pel català de
Barcelona, Agapit Vallmitjana i Barbany. L’estàtua, al Parterre, fou inaugurada
el 20 de juliol de 1891 i a l’endemà una manifestació cívica vespertina es
dirigí des de l’Ajuntament al Parterre per a homenatjar el rei Conqueridor. A
la marxa participà la Guàrdia Civil i l’exèrcit espanyol. I es va traure la
senyera, que baixà als sons de l’himne
espanyol des del balcó de l’Ajuntament. L’acte havia perdut tot el sentit de l’homenatge
al rei fundador. Tot i el valencianisme naixent, l’espanyolisme, des de les
institucions, s’apropià de la festa valenciana, que servirà a partir d’aleshores
al 9 d’Octubre.
En època de la II República
espanyola, la corporació municipal, acompanyada de la banda de música i de la
nova senyera amb blau que havia manat fer l’alcalde marquès de Sotelo
(1927-1930), dipositava cada 9 d’Octubre corones de flors al Parterre. Així i
tot, les autoritats republicanes, tan espanyoles, arribaren a prohibir el 9 d’Octubre de 1934.
 |
El franquisme treia en processó el Penó de la Conquesta
|
Després la guerra civil, i des de 1943, l’Ajuntament de València celebrava el 9
d’Octubre com a festa local, i els franquistes aprofitaren per a honorar la División Azul (1953) i altres actes fins convertir-se en una manifestació d’homenatge al règim (1975). Realment el
franquisme convertí el 9
d’Octubre en un dia d’exaltació nacional-catòlica però, ja mort el
dictador, la
Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (sí del País
Valencià) el setembre del 1976 proposà que la festa local de la ciutat
passara a ser Dia Nacional del País Valencià. A l’any següent, el
Plenari de
Parlamentaris del País Valencià acceptà la proposta i es convertí en la
festa autonòmica que ara tenim.
El 9 d'Octubre durant els primers anys de la democràcia
La
celebració dels 9 d'Octubre del 1977 ençà ha estat plena de problemes.
S'assenyala eixa data del 1977 com la del naixement del "blaverisme" amb
els primers insults als parlamentaris Francesc de Paula Burguera i
Emèrit Bono. Tres dies abans havien atemptat contra Miquel Grau a
Alacant, i mesos després es va atemptar amb una bomba la impremta de la
revista "Valencia Semanal".
 |
| Josep
Lluís Albinyana,president preautonòmic del Consell en la dècada dels
1970. De fermes conviccions valencianistes, hagués estat un gran
president, però va ser abandonat pel seu partit, el PSOE. |
A partir d'ací, i amb les actuacions de l'extrema dreta, la
intoxicació de publicacions com Las Provincias i amb una UCD cada
dia més en contra de tot allò que fos reivindicació valenciana, arribem
al 9 d’Octubre del 1978: El president preautonòmic, Josep-Lluís
Albinayana, del PSOE, era interromput en el discurs institucional per
insults de l’extrema dreta; a l’Aplec del País Valencià
que se celebrava a la plaça de bous i amb una assistència sobre 30.000
persones esclatava una bomba als lavabos, la llibreria Tres i Quatre
era atacada amb còctels molotov i centenars de persones assaltaven el
Palau de la
Generalitat per a retirar la bandera del Consell
preautonòmic, amb l'emblema del Consell enmig, i que consideraven
catalanista.
L’any
següent, 1979, el 9 d'octubre va ser més violent: l'alcalde de
València Ricard Pérez
Casado i el president de la Diputació, Manuel Girona, eren agredit per
militants del blaverisme, que colpejaren altres regidors en la processó
cívica. L'exalcalde franquista Miguel Ramón Izquierdo, referent de
l’extrema dreta a València, celebrava la crema d’una senyera al balcó de
l’Ajuntament.
Cal parlar, abans de res, del seguit de fets que determinarien la violència de la Diada: no feia un any
que s’havia aprovat la Constitució espanyola, i el mes d’abril d’aquell 1979
Josep-Lluís Albinyana havia dimitit com a president: abandonat pel PSOE s'havia
quedat sol, defensant una autonomia de màxims, com la de Catalunya,
Galícia o el País Basc davant un PSOE (ja fusionat amb el PSPV), que
cedia i acceptava el gir centralista promogut des de Madrid i assumia el
marc simbòlic del blaverisme per a tot el País Valencià.
 |
Una imatge de la manifestació del 9 d'octubre del 1977
|
Va ser el temps del pacte a Madrid entre la UCD d’Abril Martorell i el PSOE d’Alfonso Guerra, on desmuntaren
tot l'esperit reivindicatiu per una veritable autonomia que era el que
volíem els valencians i valencianes, com queda dit i demostrat en la
gran manifestació de 800.000 persones el 9 d'octubre del 1977. El pacte
PSOE-UCD, va blocar l'accés del País Valencià a una autonomia de
primera. Va ser com una estratègia de colp d'estat, una primera
aplicació de l'article 155 de la la recent nascuda Constitució.
Al final la valenciana va ser una autonomia per la via de l'article 143, no del 151, que era de
les màximes competències, i va resultar un "estatutet" descafeïnat on s'adoptava l’Himne de l’exposició
com a himne oficial, l’oficialització de la bandera amb
la franja blava de la ciutat de València per a tota l'autonomia,
acceptar la "llengua valenciana" i canviar el nom del nostre territori a
"comunitat".
A partir d'ací la història és massa coneguda. Bona diada del 9'Octubre, Dia del País Valencià.
NOTA: Llibres
de consulta per conéixer més, i saber el perquè som una autonomia de
segona fila, no se'ns ha reconegut mai que som una "nacionalitat
història" i les causes, sempre en clau de Madrid.
L’anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del blaverisme, de Vicent Flor.
La violencia política en la Transición valenciana (1975-1982) de l’historiador Borja Ribera.
