Tavernes ha celebrat la "1a edició de la Universitat de Primavera a la Valldigna"

 

Ha tingut lloc els passat dies la "1a edició de la Universitat Primavera a la Valldigna", tres dies d’activitat academica sota la coordinació de Carmen Meló i que ha desenvolupat diverses ponències amb la nostra comarca i Tavernes com a nucli central.

"Les memòries democràtiques des de la Valldigna: 1808-1979" del professor Antonio Calzado, de la UV i "La Segona República a la Valldigna: temps de mobilització, canvis i resistències" d'Isabel Benavent, també de la UV, obriren la jornada inaugural amb una passejada històrica, en el cas de la segona conferència, sobre l'associacionisme sindical i obrer a la Valldigna.

El divendres les ponències foren sobre "Els noms de lloc a la Valldigna", d'Abel Soler, doctor en Història Medieval i Filologia Catalana i "El valencià de la Valldigna" pel valler i doctor en Filologia Catalana, Joan Giner i Monfort. Interessants xerrades sobre el possible origen i significat dels topònims comarcals i també la de Joan Giner, amb una comparació del nostre parlar amb les veïnes comarques de la Ribera, Costera o la resta de la Safor, sense oblidar l'apartat de localismes, sempre curiosos com "tallacames" o "serenato" que va posar com exemple.

 

 

Ahir dissabte va tindre lloc la cloenda amb una passejada per la ciutat de mans de la cronista Encarna Sansaloni amb un emotiu recorda a Pep Ciscar, que fa anys va ser junt a Sansaloni un iniciador d'aquest tipus d'activitats que permeten conéixer més i millor la trama urbana, però també la història dels nostres edificis emblemàtics, encara que molts només els poguérem tindre present en el record per haver desaparegut enderrocats.

 

 

El recorregut es va iniciar amb un recordatori de l'escorxador desaparegut, assabentant-nos que en va haver un abans en un espai urbà de darrere l'Hospital, per continuar amb la referència a l'antiga estació (també desapareguda) del que fou el primer "tramway" d'Espanya i passar a l'Hospital, on Sansaloni va explicar amb pèls i senyals tota la història de donacions fins aconseguir bastir aquest edifici, pensat inicialment per a pobres de solemnitat. 

 

 

El grup es va dirigir a la plaça Major per ser el torn de l'Ajuntament (història, construcció millores...) i seguir a la plaça de l'església de sant Pere, on a més de la història es va parlar de la darrer obra que va culminar, segles després, l'acabament del campanar amb el nou remat.

 

Des d'ací es va caminar al Braç Treballador on la doctora en Belles Arts de la UPC, Teresa Chàfer, va explicar el trencadís, simbolisme del maltractament de les dones i la lluita que cal fer per eliminar eixa xacra de la societat. I des d'allí a la plaça del 9 d’Octubre, amb el mural del rei Jaume I el Conqueridor i passejar fins la veïna font del Canut, la primera font publica del poble. 

Unes jornades i activitat amb bastant participació i on ha destacat la manca de gent jove.

ACTUALITZADA: Antonio Vercher Noguera, fiscal de sala del Tribunal Suprem i fill predilecte de Tavernes, va faltar dissabte a Madrid

 

El comiat a Antoni Vercher Noguera serà demà dilluns a partir de les 10 del matí al Tanatori Juani del carrer la Barca. El soterrar serà a les 17 hores de la vesprada.

 

Antonio Vercher Noguera, fill predilecte de Tavernes, va faltar la vesprada de dissabte a Madrid. Ara estava jubilat, però havia estat fiscal de sala del Tribunal Suprem i Coordinador de la Fiscalia de Medi Ambient i Urbanisme. Amb un currículum insuperable és considerat per molts juristes com el pare del dret penal ambiental a l’estat espanyol. La seua manera de treballar ha estat exportada a moltes nacions i és conegut i reconegut internacionalment.

El valler era doctor en Dret per la Universitat de Cambridge (Anglaterra) i Màster en Dret per la Universitat de Harvard (USA), a més de ser lletrat del Tribunal de Justícia de la C.E.i professor en diversos Màsters en Dret Ambiental i Comunitari.

 

Ple de nomenament com a fill predilecte

 

Especialista en matèries com la corrupció, l’urbanisme i medi ambient, entre els seus llibres destaquen “Comentarios al Delito Ecológico. Estudio de Derecho Comparado entre España y los Estados Unidos”, “Terrorismo en el Ulster y en el País Vasco. Legislación y Medidas”, “Aplicación de las Directivas Comunitarias sobre Medio Ambiente. Jurisprudencia y notas” o “Terrorism in Europe”. És autor de centenars d’articles sobre temes relacionats amb el Dret espanyol, comunitari i internacional.

 

 

 

 

 

 

Va ser elegit en dues ocasions president del Consell Consultiu de Fiscals Europeus (CCPE), del qual formava part des de l'any 2006. Aquest organisme consultiu va ser creat en el 2005 pel Consell d'Europa i té com a missió fonamental, d'una banda, preparar Opinions per al Comitè de Ministres del Consell d'Europa quant al paper del Ministeri Fiscal en el sistema penal, i per una altra banda, arreplegar informació sobre el funcionament de les Fiscalies a Europa on s'analitza la independència i imparcialitat de les fiscalies dels estats que formen la UE.

 

El Ministeri de l'Interior li va imposar la Medalla de Bronce amb distintiu blanc en reconeixement del brillant exercici professional i tasca en l'àmbit de la Protecció Civil. 

 

 

 

 

La Generalitat Valenciana el va distingir l'any 2018 amb  la Condecoració d’Or al mèrit policial com a “reconeixement a l’especial implicació i col·laboració durant molt anys amb la Unitat del Cos Nacional de Policia adscrita a la Comunitat Valenciana”.

 

L'ONU va premiar en el 2019  la Fiscalia de Medi Ambient i Urbanisme, dirigida per Vercher, per la defensa de la capa d'ozó dins del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient. L'ONU reconeixia la tasca de la Fiscalia dins de la Xarxa Europea de Fiscals per al Medi Ambient, E.N.P.E. (European Network of Prosecutors for the Environment), una associació destinada a promoure un enfocament unitari a l'hora de processar els delictes ambientals en tota Europa. 

 

Vercher rebent la distinció

 

El valler va ser condecorat pels mossos d'esquadra catalans dins de l'acte "Esquadres 2022" en reconeixement a la seua destacada professionalitat i compromís. 

Aquesta trajectòria va tindre el reconeixement del nostre Ajuntament que, a proposta de l'alcalde Jordi Joan, el va nomenar per unanimitat fill predilecte de Tavernes en el ple del 4 de març del 2019. 

 

El nostre condol a la família. Descanse en pau. 

 

Ens ha deixat Josep Piera, poeta i novelista i gran defensor de la nostra llengua i cultura

 

Ens ha deixat als 78 anys Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2023, premi Lluís Guarner 2023, Premi Plaça del Llibre 2022 i el Premi Fira del Llibre de València 2023,  membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i Fill Predilecte de Gandia.

Josep Piera ha destacat per la seua extraordinària carrera, amb una defensa constant i persistent de la llengua catalana al País Valencià, des de la creació literària, la societat i l’escola. Ha estat una veu poètica inconfusible i ha fet de la literatura la raó de la vida personal i col·lectiva, convertint el territori on ha viscut en un dels motius centrals de la seua obra. Així, ha fet de les muntanyes de la Safor, amb el Cingle Verd i la vall de la Drova, un escenari mític. Destaca, també, la seua veu poètica i la tasca com a traductor.

El seu vessant cívic a l’hora d’articular des del País Valencià el sistema literari català expliquen, en bona part, la seua trajectòria, així com les adaptacions i versions dels poetes araboandalusos, la traducció dels poetes italians i l’actualització i la difusió dels clàssics. Amb la seua militància i compromís amb la llengua, la literatura i el país, ha esdevingut una figura clau entre la Generació dels 70 i les posteriors.

Piera ha donat una nova vida als poetes Ausiàs March i Teodor Llorente, biografiant-los i fent-los presents en recitals, en publicacions, i en projectes discogràfics. Com a poeta inicia les seues publicacions en català a principis dels anys 70, quan va ser seleccionat a l’antologia Carn fresca de joves poetes valencians, una antologia que va marcar un abans i un després en la creació, renovació i modernització de la poètica valenciana. Això va coincidir amb els inicis de la coneguda com a Generació dels 70, de la qual Josep Piera en serà un dels màxims representants.

Activista incansable de la llengua i la literatura, va ser un dels fundadors de la revista literària Cairell a finals dels 70 i va col·laborar en revistes literàries –Èczema, L’espill i Caràcters– i en la premsa diària –Avui, El País, Levante-EMV.

Els seus llibres, tant en vers com en prosa, han estat guardonats amb alguns dels premis més importants, com l’Andròmina de novel·la, el Carles Riba de poesia i el Josep Pla de narrativa, entre els més significatius. De 1974 a 1979 va treballar en el món de la pedagogia, col·laborant en diversos estudis i cursos sobre Introducció de la llengua materna en l’ensenyament, amb el suport de la Universitat de València i coordinats per Manuel Sanchis Guarner.

 

 

El 1980 abandona el món educatiu per dedicar-se plenament a la literatura. En aquesta època publica articles de crítica literària en revistes com ara Canigó, Valencia Semanal, L’hora i El Temps, amb atenció especial a la literatura de les noves generacions. Literàriament, els anys noranta del segle XX destaquen pels llibres motivats pel seu interés per la poesia àrab antiga i moderna, amb títols com El paradís de les paraules (1995), un assaig històric que converteix en protagonistes els poetes andalusins de la València islàmica (segles XI, XII i XIII), incorporant-los a la memòria culta dels valencians en concret i dels catalans en general. Seduccions de Marràqueix (1996) i El jardí llunyà (2000), o les traduccions al català de poemes d’Ibn Khafaja, primer amb Mahmud Sobh i després amb Josep Ramon Gregori, en seran mostres rellevants.

Més tard publica diversos llibres dedicats a personalitats literàries i culturals del País Valencià, de camí entre l’assaig històric i la biografia novel·lada, com Jo soc aquest que em dic Ausiàs March (2001), Francesc de Borja, el duc sant (2009), on defuig l’hagiografia per tal d’humanitzar la figura del duc de Gandia, general jesuïta i sant catòlic. El somni d’una pàtria de paraules (2012) anirà dedicat a la figura de Teodor Llorente, el gran patriarca de la Renaixença valenciana, per recuperar una figura emblemàtica del romanticisme valencià.

Josep Piera ha cultivat la narrativa autobiogràfica i de viatges, inspirada en les experiències dels seus nombrosos viatges pel Mediterrani, amb llargues estades a Grècia, a Itàlia i al Marroc. A partir dels paisatges de la Drova, on estiuejava de petit i on es va instal·lar a partir de 1974, ha creat una prosa poètica capaç de convertir aquesta zona de la Safor en un indret simbòlic i literari. Ha fet diverses versions al català de poetes, destacant el clàssic àrab Ibn Khafaja d’Alzira, i l’italià Sandro Penna.

La seua primera i única novel·la, Rondalla del retorn (1977), va obtenir el Premi Andròmina dels Octubre, convertint-se en la primera que narrava a València la de la Guerra Civil vista des de la perifèria.

Un altre dels temes que ha tractat ha estat la relació entre la cuina valenciana i la memòria sensorial, o la història cultural, amb l’arròs com a motiu. En aquest camp, en destaquen El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai (Pòrtic, Barcelona, 2018). Les seues versions dels poetes andalusins han estat cantades i gravades per Al Tall al disc Xarq al-Àndalus, i Carles Dénia, El paradís de les paraules, entre altres músics. També va col·laborar recitant Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, al disc Dinastia Borja de Jordi Savall i Montserrat Figueras.

La violinista vallera Cecilia Arnau Torán és Premi Autonòmic de Música (especialitat violí)

 

 La violinista vallera, Cecilia Arnau Torán, alumna del  Conservatorio Superior de Música "Joaquín Rodrigo" de València ha rebut el Premi Autonómic de Música (modalitast corda en la especialitat de violí) en l'acte celebrat en el centre cultural de la Beneficiència de València, Sala Alfons el Magnànim, de mans de la consellera  d'Educació, Cultura i Universitats,  Carmen Ortí.

En l'acte Cecilia Arnau va interpretar la  Sonata número 2 de J. S. Bach i el Capritx 24 de Paganini.

Cecilia Arnau, continuadora d'una nissaga de músics vallers,  és filla del també violinista Eduardo Arnau i neta del que va ser músic i director de la Banda Simfònica de la SIUM Eduardo Arnau Moreno (qepd).

La nostra enhorabona a Cecilia i a la família 

La Passió de Tavernes va emocionar novament al Calvari la nit i matinada de Dijous-Divendres Sant

 

Un any més, el Dijous Sant, s'acompleix la tradició: els cants de “la Passió” de Tavernes tornaren a ressonar en l'ermita del Calvari de la mà del Cor de Cambra "Quinze de Març". Són pràcticament 22 anys els que els membre del cor pugen  totes les matinades de Dijous Sant a Divendres Sant celebrar la "vetla" a l'ermita que acull la imatge del patró de la ciutat, el Santíssim Crist de la Sang, les portes de la qual romanen obertes tota la nit per poder complir amb un ritu que es repeteix des de generacions, d'ençà de temps immemorials.

I el silenci de la nit serà trencat per les estrofes cantades de la "Passió Vella" vallera, unes estrofes que els “cantors i cantores de la Passió”, gent senzilla de Tavernes, han sabut conservar durant anys i anys, de generació en generació, amb el dramatisme interpretatiu, sentiment i fervor,  que ha estat transmès de pares a fills. De tota manera cal ser realistes, i encara que la tradició es resisteix, any rere any en són menys els vallers i valleres participen de la celebració. 

El Cor Quinze de Març va pujar a l'ermita del Calvari, on el protagonisme era la "Passió Vella".

 

La Passió Vella 

És un fet religiós, però alhora cultural, que s'entronca ben fort i ben a fons en les arrels, en l'anima vallera. Tradicionalment, abans la interpretació començava a l'església de Sant Josep, seguia a Sant Pere i acaba en el Calvari, amb les primeres llums de l'alba. Antigament, molts vallers i vallers residents fora de la localitat tornaven a Tavernes per a participar en el cant.

Lluny queden els temps en que els cants de la Passió eren interpretades generalment per dones tant pel Calvari, com a l'església i fins i tot pels carrers. Estem parlant dels primers anys del passat segle XX. Al Calvari, en la dècada dels mil nou-cent cinquanta les portes encara s'obrien de bat a bat perquè la gent no cabia en el seu interior.

 

En la dècada els anys 70/80 del passat segle foren els membres de la Coral Polifònica de Tavernes qui acudien totes les nits de Dijous Sant a acompanyar les dones que les cantaven, ja persones majors, a fer-les companyia i, fins i tot, escrivien tot seguit aquelles estrofes que havien estat transmeses de forma oral i que eren en perill de desaparéixer.

Música i versos del poble, per al poble

“La Passió” eixia de l'ànima. Impressionava entre les parets de l'ermita, encara ressonen en el record les veus d'Asunción "La Melera", Rosa "la Manyana", María "La Quintina" i Dolores Magraner. Aquelles dones valleres, que fa ja més de mig segle, amb les estrofes apreses dels pares, memoritzades i sense partitura, cantaven en la nit del Dijous Sant, una tasca que ara ha continuat el cor "Quinze de Març" perquè els seus membres són ben conscients que aquest llegat cultural secular no s'ha de perdre.

 

 

Intercalades entre els resos, de manera intermitent, les estrofes de “La Passió” esquincen el silenci. La seua màxima expressió tràgica en les referides al "Divendres Sant", iniciades amb el patètic

“Viernes Santo, ¡qué dolor
expiró crucificado.
Mira, alma, por tu amor,
en el monte del Calvario
 por salvar al pecador.

 

El dramatisme general realitza,  no obstant, concessions a elements més entroncats amb la visió popular de la mort de Crist.

  Ya vienen las golondrinas 
  con el pico ensangrentado
  de quitarle las espinas
a Jesús crucificado

En conjunt, les estrofes de la Passió versifiquen els esdeveniments viscuts per Crist en la setmana de la seua mort i passió. Agrupades per temes, no obliden apartats que fan referència a les negacions de Pere, el prendiment de Jesús o a les set paraules pronunciades pel redemptor en la creu. Una joia de la cultura popular vallera que l'estimat músic i musicòleg, el fill predilecte Antonio Chover (qepd) va arreplegar, en música i lletra, en la seua obra "Cançons, Danses i Pregons de Tabernes de Valldigna" (1951).

Es clouen les parpelles Relat III (c)

Es clouen les parpelles

Relat III (c)

 

 Aquell migdia de primavera, Antonio Tornavís tornava begut a casa. Era d’una complexió mitjana i solia dur els cabells tendents a llargs i un xic arrissats, d’un rull sinodal gens complicat de pentinar-se –de fet el costum de retirar-se de la cara els pèls molestos que li feien nosa era un gest que el caracteritzava i que executava sempre desmenjadament, sense parar esment però ben interessadament intencionat, com per cridar, precisament, l’atenció del seu interlocutor-, d’un espessor suficient i necessari com per cobrir abastament una testa generosa de perfils ben clàssics, d’un classicisme, tanmateix, una mica abandonat per la flonjor que se li dibuixava a les traces dels seus gestos, d’ulls grossos i clars, d’un verd grisós imprecís capaç d’enlluernar, si no era que foren apagats per les roentors rogenques derivades de la ingestad’alcohol, cosa tan habitual que hom tenia dificultats per mirar-se’ls sense creure que queia en la indiscreció, sobretot l’època de les glòries, d’espatlles i pits ben conformats però en canvi d’estomac quasi prominent, o així podria començar a ser considerat, en línia conseqüent a la decadència física que encetava el camí de no retorn iniciat de feia uns anys, cap als finals del regnat dels romans vilatans,deu anys ben bé, encara que de cames prou ben formades, tot i que poc resistents i menys musculades, també d’acord amb la manca d’esport practicada, quasi nul·la de fet, tret de l’exercit de jove a les anades a la platja i els consegüents capbussons típics de l’exhibicionista nadiu a les envistes de les primeres irlandeses, d’aquí, i efectivament per coqueteria, que solgués vestir, fins i tot els estius, de calçons llargs, de cotó o lli preferentment, còmodes, dels de pinces de colors clars, així com les samarretes, amples i deixades caure per fora de la cintura, amb els dos o tres primers traus desbotonats per facilitar d’entreveure millor el colrat color de la pell, d’un daurat que semblava de roca, i els penjolls d’or que, en major o menor mesura, acompanyaven tant el seu coll com els seus prims i escanyolits canells. Aleshores fou quan coincidí amb l’Eulàlia, de tornada d’una de les taboles de migdia habituals en què havia carregat una mica més del compte i tingué paraules amb l’amo del local de la plaça de l’ajuntament, el Bar Nou, un de tants dels freqüentats per tota mena de clients pobletans, autòctons que amb molta dificultat coincidirien amb cap passavolant, cosa que sí que succeïa al Bar Cristal de la carretera, per on havia passat abans també.

El dia gran de la comarca sense pena ni glòria i fins el diumenge que ve!

Un dia com ahir, el 15 de març de 1298, fa 728 anys, Jaume II el Just lliurava al seu confessor, Fra Bononat de Vilaseca, l'antiga vall d'Alfàndec perquè edifiqués "un monestir de la vostra religió", on cal entendre que el significat de "monestir de la vostra religió" no és cap altre més que un monestir de la vostra orde, del Cister. 

I com deiem ahir el territori passarà a dependre del monestir de Santa Maria de Valldigna, (atenció Reial Monestir de Santa Maria DE Valldigna, i no DE LA Valldigna), i l'antic nom de la vall d'Alfàndec a poc a poc deixarà d'usar-se, tot i que els textos antics l'esmenten de vegades com a referència del territori que durant més de cinc segles, va ser governat per l'abat i el monestir. 

 

 

El nom Valldigna en bona lògica fa també referència al conjunt de territoris i propietats adquirides amb el pas del temps pel monestir. Ho vam dir ahir, però no ve malament recordar-ho almenys per entendre que no solament era la vall on el senyor abat exercia com a veritable senyo: possessions a Borriana, la propietat de l'alqueria de Benivaire en el terme de Carcaixent;  es va comprar terres a les partides d'Algiròs, l'Olleria i la Rambla de l'Horta de València; també el monestir en 1324  compra les alqueries de Fortaleny, Lliber i Aitona en el terme municipal de Corbera; el 1336 Pere el Ceremoniós regala al monestir l'alqueria de Rugat;  l'abat Bernat Boix compra al rei Almussafes en 1351, que serà governat per Valldigna fins el 1766; el 1368 compra una alqueria a Enova; el 1371 l'abat Arnau d'Aranyó compra l'alqueria de Rascanya a l'Horta de València, on va fundar el monestir de Sant Bernat de Rascanya o de l'Horta (l'actual Sant Miquel dels Reis),  i compra també les alqueries de Fraga, Beniomer, Benitafer i Frangil a Cocentaina i al terme de València el lloc i el castell d'Espioca... 

 

El 15 de març és el Dia de Valldigna, nom que ens recorda per inclusió no només la vall, sinó  tot el conjunt de territoris amb els quals la historia ens ha agermanat, tot i que de vegades els avatars històrics ens siguen desconeguts. Any rere any aquest dia hauria de ser una bona ocasió per reunir i agermanar representants de tots els territoris, però...

 

 

3 anys fa que  les Corts Valencianes aprovaren la llei Valldigna 

 

 El Dia de la Valldigna d'enguany ens recorda que les Corts Valencianes van aprovar la nova llei del "Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna" l'any 2023, llei impulsada per Compromís al govern del Botànic.  La nova llei Valldigna naixia després del fracàs de la Fundació Jaume II el Just i dels diversos escàndols del PP valencià - el seu funcionament investigat dins del cas Taula contra el PP- cosa que va obligar a la Generalitat a liquidar la fundació.

 

La llei modificava l’Alt Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna, se n’amplien les funcions, a fi de promoure  la funció social del monestir com a espai cívic, institucional i cultural de la ciutadania valenciana, al temps que s’hi afegeixen preceptes com el reconeixement del Dia de la Valldigna en la seua data fundacional, o la creació dels Premis Valldigna.

 

 

 

La nova llei hauria de regular la gestió i usos del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna com a espai cultural i centre d’investigació,  preservació  i difusió del patrimoni  i de la història del poble valencià i estableix la funció social del monestir com a espai cívic, institucional i cultural per als pobles de la Valldigna i per al conjunt  de la ciutadania valenciana. Però bé...

Igualment es remarca l'especial  protecció que l’article 57 de l’Estatut d’Autonomia atorga al monument com a bé d’interès cultural (monument historicoartístic pel Decret 1777/1970). A l'article 4 tindrà com a nom "Consell Rector del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna", un òrgan que serà col·legiat  i "encarregat de vetlar per la conservació,  restauració i millora  del recinte monumental, com també de l’establiment  i del foment de les activitats culturals, formatives, educatives  i científiques relacionades amb el reial monestir  i el patrimoni cultural valencià". 

   

Molt interessant, en tant que afecta al territori Valldigna, és la presència en el consell dels quatre ajuntaments de la comarca Valldigna (Barx, Benifairó, Simat i Tavernes) i "d’entre aquestes, la Mancomunitat de la Valldigna, a través dels seus òrgans, podrà  triar una persona representant, sense que això genere cap dret extraordinari en el si del Consell Rector". 

 

 

  

Institucionalització del Premi i Dia de la Valldigna

La llei institucionalitza al seu article 11 la celebració del Dia de la Valldigna, establida en el 15 de març, (com tothom sap això no ha estat pràcticament mai real i d'ençà bastants anys el Dia de la Valldigna se celebra quan l'eco d'altres festes han passat ).

També en l'article 12 s'estableix la creació del "Premi Valldigna" per a ·distingir les persones físiques i/o jurídiques o administracions públiques que hagen destacat per dur a terme accions de protecció, recuperació  i promoció del patrimoni cultural valencià". Aquest premi s'ha de lliurar dins dels actes del Dia de la Valldigna i va substituir el fins ara "Premi Amic de la Valldigna" amb una finalitat semblant però que atorgava la mancomunitat valldignenca.