Als enginyers[i].
A Francisco Brines Castelló, que encara se’n recorda del cas de la integral. Des de la replaceta de l’església a la Universitat, a qui hi participà dels
anys d’aprenentatge.
N’hi va haver molts, de castes
distintes: de Pura Peris, amb la il·lusió de les dones als ulls; del Gremi de Baristes,
i la paciència al cor dels participants davant la insistència del senyor de la
Pista del Nano d’aturar on el nin petit pogués fer un biberó en condicions; de
noces de Canàries i ulleres Ray-Ban,
grogues, si us plau, com aquelles d’Easy
Rider; d’últims, de La Barca enllà i La Dula calma, dels quals cap casa del
poble podia escapolir-se; de la Solvit del Vicent, el de l’Espardenyera, un
vertader servei local que unia el llogarret amb la capital, després de vorejar
mil i un pobles; de l’Ordinari, pare orgullós, capaç d’arribar al racó més
inversemblant de València i dur o portar l’andròmina més meravellosa; de
repartir orxata, tothom de la família –som illencs- qui ho demanava, uns més
veloços que altres, alguns tant que el camí del Brosquil s’empetitia per
moments; d’anada a La Laboral, amb seguici amical i aturada a Pamplona, i de
tornada, amb mon pare vençut per la meua insistència; a València, a fiscalia de
menors del Parterre, quin fred!; a l’Aquari de Donosti, la mare amb nosaltres;
al Verger, on vaig aprendre de menjar pa a cals Mut; ja no a la Puigmola, que
la mare ja no hi era; a Alboraia a per xufles, i mirades vicentines; de comiat
d’amics que ja no tornaran; de travessia pels arenals del sud, lloc de
romeries, amb la sentència escrita als ulls per l’angoixa passada; de parc d’atraccions
i volcans perillosos, perdut en l’infinit; de berenar a casa molt lluny
d’aquesta, per ballar el darrer tango en la nostra llengua; més parcs i
vertígens, amb el cosí desfermat; d’illa plana i altra de famosa, amb amics del
germà i Ferro, el cosí; de carrers amunt i esperes eternes a la porta del
cinema Capitolio de nines innocents; d’anada a l’institut pel camí més llarg i
pel camí més curt, de tornada ràpida, de tornada lenta, de tornada immensa, de
guilopo, de beneit, de franc; al Corte
Inglés, a la recerca del vellut verd i plataformes de xarol del mateix
color; de ciutat amb xocolata i cerimònia de rics, com eren, i el condol enlloc
de la felicitació per acudit; amb el 69, carrers enllà, fins Els Orriols, i
encara per la Senda de Vera fins el Politècnic amb la vespa de mon tio Batiste.
I sempre escales avall fugint del dimoni.
En férem dos, però, de referència
escolar. El nom (escolar) no ens ha de destorbar -no teníem assignats encara
valors escalars absoluts, per bé que
el poble ja ens n’hi atribuïa de relatius, unes aspiracions concretes en funció
de la família d’origen- tots els alumnes i passavolants que hi participàrem
érem, cadascú individualment i considerats socialment en grup, vectors actius
en camps vectorials, on la singularitat (lloc
matemàtic abans del qual s’és una cosa i després del qual s’és una altra cosa), la
continuïtat (una esfera dins de la qual
el valor del camp no difereix gaire,
vanitats o bufes de grandàries diverses com veurem), els gradients (com ara
balons inicialment en repòs que, sota l’acció de la gravetat, amb una
acceleració...el sentit, la direcció i la magnitud de la qual en cada punt de la muntanya defineix un
camp vectorial, o la disponibilitat a la
caiguda, altrament conegut com a manca de ‘personalitat’), i la divergència (el flux...net per unitat de volum que
divergeix o abandona un veïnat infinitesimal, o la capacitat
d’atracció per efecte venturi, abducció o afinitat), ens definien inicialment i
amb bastant encert.
El primer viatge es feu en acabar 4t
de batxillerat. Era el moment d’acomiadar-se d’aquells navegants el servei dels
quals acabava perquè, o bé havien decidit de mamprendre un altre camí de
formació que diferia del de la Universitat, o bé havien fracassat i eren
reclamats per la força del treball. A uns i altres els desitjàvem de cor que
tinguessen bon vent i millor velam. Els resilients, aquells que estàvem
destinats a grans empreses, tant si plovia com si no, embarcàrem a València amb
destinació Mallorca, amb algun polissó d’aquells a bord.
Una tropa així no s’havia mai vist a
la Mediterrània occidental d’ençà de l’escapada de Napoleó de Nelson, en
dirigir-se aquell a Egipte. Estàvem protegits per tots els déus de la dinàmica
de fluïts. I això que el patró de la colla era un exiliat de convent, un
convers de seminari, òbviament mallorquí, que no s’hi veia gaire, tot i els
ulls de furó, el gran Vanrell, mantenidor de privilegis, vigilant d’honres, per
bé que de mà llarga vers l’entrecuix si convenia, però sobretot decidit a
conservar-nos a cadascú en aquell valor escalar
inicial que hi dúiem assignat des del poble.
Ens instal·làrem per afinitats en
camarots, primer, per fer el trajecte nocturn, i prest estàvem amuntegats en un
o altre espai com solament els Marx sabien acomodar. Després, fórem acollits en
un hotel de S’Arenal, amb discoteca incorporada i piscina disponible. Es
tractava de fer la festa el més sovint possible al lloc d’estada per evitar
despistes i caigudes, mirar que els gradients no es convertiren en penya-segats
d’escalada fotuda. Tot i així, les nits lògicament les passàvem arrenglerats,
sempre per afinitats, que és el camí de les divergències, cadascú on li era
permesa l’acampada, de rialles i focs innocents, entre companys i companyes
curulls, fins on solament el cel en pot contenir, de ganes de viure. La sort em
va acompanyar i fiu acceptat a fer tabola per una morena de somriures francs,
devora un amic i amiga una mica més nòrdics, i ho passàrem genial, com se sol
dir. Haig de reconèixer que altres nits ens escapàvem fora del recinte i
temptàvem d’atansar-nos fins Palma, tota una caminada que, encara que nocturna,
era d’una magnitud considerable, i arribàvem on el seny ens era llegut de
mantenir. A ressenyar la nit que ens conduïren a Cal Dimoni a sopar. Una
bacanal de torrada podria definir l’ambient amb què ens topàrem, càlidament
–sort que era per Pasqües i la calor no corsecava la gana- girats de tota mena
de greixos que regalimaven arreu i els ulls del frare dimitit, talment els del
dimoni, que ens fitaven curiosos, no sabré mai -érem adolescents en edat de
créixer encara, i alguns, l’amiga i jo segur, en perpètua condició d’assajadors
de tendències-, ho desconeixeré sempre, si ho feia per, precisament copsar
afinitats, qui sap si ho feia per després, en tornar a la feina, tenir més
ascendència sobre nosaltres i controlar-nos millor, o perquè algun dia podria
aprofitar el saber acumulat en l’observació envers el poder sobre els pares.
Una geneta, vaja, aquest senyor mallorquí.
La cirereta del viatge la va posar
l’oblit del meu equipatge a l’estació d’embarcament de Palma, de la qual cosa
no vaig ser-ne conscient fins arribar al port de destinació, València. La cara
em degué canviar per com em miraven els aventurers, desmaiats ja de tanta
odissea. En arribar al poble, a primeres hores del matí, com a l’anada, també
férem el trajecte de nit, vaig voltar sol per la plaça, on ens descavalcà
l’autobús i tot de pares esperava, i sol partí cap al passeig pel camí més
llarg, orfe d’amics i segurament ignorat per l’amiga a qui havia acabat de
deixar, tant era el meu enyor, Cruanyes enllà, Principal devora, Xixona llunyana,
per esquivar el màxim temps com em fóra possible l’orxateria, el final del
viatge, on m’era obligat de confessar la manca d’atenció per allò propi que
tants esforços costava de guanyar. L’heroi, que havia de ser jo de retorn, va
haver-se de tornar escàpol i, com als pretendents de Penèlope en obviar cap
opció de triomf, la casa em girà l’esquena en traspassar el llindar. Mai no
vaig acabar del tot el viatge, tot i recuperar la maleta dies després, gràcies,
i això era el que no m’acabava d’acoblar, a la intercessió del Vanrell, que si
ja em mirava rar, a partir d’aleshores ho feia ostensivament estranyat de mi,
convençut que havia lliurat a algú important de la meua remota influència. Crec
que l’única persona que se’n va adonar del canvi experimentat per mi, dies
després en reprendre l’institut, la singularitat manifesta, nauta en perpètua
conversió per l’espai infinit, fou l’amiga de somriure franc, malgrat tot.
El segon camí fou passats dos anys,
en acabar sisé de batxillerat, i abans d’encetar el definitiu COU que ens havia
d’apropar al zenit de tots els somnis, la Universitat. La destinació ara era
continental, una mica de nord nostrat pirinenc i Barcelona. Hom encara
recordava el cas de la maleta, i les ensaïmades que no arribaren mai, clar. Hom
havia crescut, obvi. Però a mi l’adolescència encara em durava, molt i molt. Al
viatge s’afegí un familiar de l’antiga amiga, uns pocs anys major que
nosaltres. Tot d’una ens agermanàrem, com fan els escalars afins, abduïts en
aquest cas. Em queia bé, no es feia amb ningú però era de sense os àgil; i era
correspost, crec.
El dia de la commemoració de la II República voltàvem per Jaca i les
cançons que sonaven del fons de l’autobús i la republicana que penjàrem a
l’immens vitrall del final molestaven tant la Resurrecció, la Ressu per als
alumnes, que em convidà, si hi persistia en el clam -qui sap si era dels més
cridaners o és que érem veïns del passeig i en una ocasió en què son pare va
escridassar-me per jugar-hi al baló el meu va intervenir amb tanta contundència
que els avis que ho observaren tot, còmodament asseguts a la bassa, li
manifestaren agraïment en confessar-li que si l’hagués arribat a colpejar
l’hagueren convidat a una paella, en clara referència a fets del passat no tan
llunyà, que unia els brams per la II República a l’autobús a les invitacions
susdites- a posar-me dalt d’un tren, i empaquetar-me cap a casa, com una
andròmina defectuosa. Les coses varen acabar, però, sense derrames, al
capdavall.
En general, tot i les visites nocturnes, reiterades i d’obligat
compliment, fins i tot en recorde una en què convidàrem la Ressu a passar a
l’estança, una de verges intencions, tothom, o quasi, perquè l’amic afegit, esquiu
com era, va cercar i trobar la martingala, que sense el tin-la de rigor seria
usurpació, on altres amb prou feines avançàvem a les palpentes per ravals en
iguals condicions, i ens acaràvem a les troballes amb més voluntat que encert.
Sempre hi havia qui temptava de mostrar-nos que la seva destinació ja era
impresa a l’escalar d’origen i que sabia d’esquiar o de patinar sobre el gel.
Qui semblava vigilada de casa pel nuvi gelós. Qui feia de guaita aparent quan
realment era una divertida celestina. Qui, com jo, altre cop, al mig, aquí i
allà, l’interés per definir, com un temps amb l’amiga, procurava de no
estavellar-se del tot i es deixava anar pendent avall sobre un trineu, ara cap
aquí, ara cap allà, volander de poca bufa, fàcil de convèncer, de nul·la o gens
capacitat de divergir.
Així va concloure un viatge on les distàncies, les continuïtats,
s’acreixien i ens era més feixuc de trobar un gradient, una variació,
mancomunada, i aviat, molt aviat, amb la desbandada de la Universitat, les
divergències serien tan evidents que les singularitats acabaren per no
reconèixer-se mútuament. Tornàvem a ser escalars a la recerca de valors
absoluts. I així fins a l’actualitat, en què creus ser allò que l’altre no té.
Com ara un cavall.
L’edat adulta, ai, ens torna
escolars de poca volada, tot i les aspiracions inicials. Si del primer viatge
no hi vaig acabar de tornar, al segon em sembla no haver anat, tant creia haver
mudat. Ara ho sé. I també sé que aquells amics i amigues de l’institut,
sobretot les primeres generacions de biòlegs, químics, matemàtics, enginyers,
músics, filòsofs, historiadors, mestres, filòlegs, físics, economistes, metges,
fiscals i jutges, àdhuc doctors i catedràtics, arribàrem a destinació amb la
mateixa il·lusió que ho feu Ulisses de retorn a Ítaca, disposats a trobar-nos-hi
reconeguts, si no per Penèlope, per un Argos qualsevol, i desitge fraternalment
que tothom ho haja aconseguit. S’ho mereixen, eren les primeres generacions del
poble, escalars al marge, en haver fet del camí una aventura de bon de veres. I
aquells viatges dels setanta en foren els preàmbuls, els camps vectorials on
cadascú feu les provatures.
Josep Franco i Giner
[i]
Treball de final de Grau. Construir un artefacte capaç de conduir a les
proximitats d’un cos celestial de massa immensa (l’ideal seria un forat negre)
un petit boci d’hidrogen sòlid (no caldria que superés les dimensions d’una powerball). I escoltar. El so s’ha
d’enregistrar. Són les cordes que ens sustenten. La Gravetat. Nota assegurada
de MH Cum Laude, pel cap baix.
