"El Nord del Nord" per Sico Fons

El Canigó vist des de les teulades de Pollestres

 

 NOTA nostra: Tal com vam informar, Sico Fons va presentar dissabte, dia 14 a les 6 de la vesprada i al Casal del Conflent de Prada, localitat molt coneguda per acollir a l'estiu la Universitat Catalana d'Estiu, la seua darrera obra "Un home gris". Des de la distància i amb l'estima de la llengua comuna, el nostre suport. 

 

 

Per a nosaltres, els valencians, el nord és Catalunya, i el nord del nord, podríem dir-ne, és l’anomenada Catalunya Nord; és a dir, la part septentrional de Catalunya que fou cedit, regalat,  donat o lliurat pel rei d’Espanya, Felip IV, al rei de de França, Lluis XIV, després de signar el tractat del Pirineus el 1659 i posar fi així a la Guerra dels Segadors. 

 

 Aquest territori està compost, tradicionalment,  per les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, Alta Cerdanya, el Capcir i la Fenolleda.

 

 Als darrers anys, i ja personalitzant aquest escrit, he visitat tant aquestes contrades que ja les considere quasi com una segona llar. De fet, i atés que aquest territori no és gaire gran, gosaria dir que conec millor certes parts de la Catalunya Nord, que molts indrets del meu estimat País Valencià. 

 

 Els motius d’aquesta gairebé intensa relació, són, podríem dir-ne, laborals, i tenen a veure amb la meua segona (o primera!) professió d’apicultor. 

 

 El cas és que, juntament amb el meu amic i company de faena, Xavier Català de Simat, conec ben bé ciutats i vilatges com Perpinyà, Banyuls dels Aspres, Pollestres, Bages, Rià o Prada del Conflent.

 

El Canigó des de l'autopista "La Catalana"

 

 

 El Canigó, mítica i fascinant muntanya dels Pirineus catalans, ens acompanya, viatge rere viatge, com si d’una divinitat protectora es tractés.

 

Realment, és difícil no enamorar-se d’aquestes terres que cantà – tan bé– al seu dia, el gran poeta de les lletres catalanes Jacint Verdaguer.  

 

 El primer que em sobtà en començar a conèixer aquest lloc fou comprovar com de malament s’encontrava l’estat de salut de la llengua que compartim valencians, balears i catalans (també els del nord). La llengua predominant pertot arreu hi és, tant a Perpinyà com a qualsevol poble o ciutat, el francès i, no obstant això, sempre hi trobaràs un fort sentiment de catalanitat i d’orgull i amor a allò que anomenem Països Catalans. Podríem dir que les autoritats franceses ho han fet bé això d’exterminar les diferents llengües que s’hi parlaven (occità, bretó, basc, etc.), però malgrat tot, encara hi queden sentiments arrelats a la terra que van més enllà del típic centralisme jacobí que ja fa temps intenten imitar també les autoritats espanyoles (ai las!). 

 

 Bé, siga com siga, el que és cert és que nosaltres, quan viatgem i trepitgem aquestes terres, poques vegades hem de recórrer als nostres coneixements de francès per a comunicar-nos-hi. 

 

I per cert, també he pogut comprovar-hi sovint la sorpresa que senten alguns rossellonesos en descobrir i reconèixer la nostra parla, la nostra valenciana forma de parlar el català. És una mica trist, tanmateix, comprovar el gran desconeixement que tenim entre nosaltres i les nostres diferents formes de parlar el mateix idioma.

 

Per a nosaltres, ells, com ja he dit, són el nord del nord, però nosaltres els valencians, per ad ells som, el sud del sud. Terra germana en tot cas.

 

 Hi tenim coneguts i amics d’aquells que podríem anomenar entranyables, sempre disposats a ajudar-nos en qualsevol cosa o afer que tinguem per davant. 

 

 Va ser per això que vaig decidir presentar el meu llibre, “L’home gris”,  ací. Ho vaig fer el passat 6 de maig al Casal de Perpinyà (un local que traspua catalanitat pertot arreu) i una setmana després al Casal del Conflent (ídem). 

 

 No era la primera vegada que realitzava un acte així. Fa uns anys, ja vaig presentar la meua novel·la “El secret de les abelles” a la Llibreria Catalana de Perpinyà. Un altre lloc ben emblemàtic de la capital del Rosselló. 

 

 Fora com fora, considere aquests esdeveniments culturals, essencialment, com a actes d’amics i per a amics, perquè per a mi, qualsevol acte fet en la nostra llengua tant a la Catalunya sota administració francesa, a la Catalunya sota administració espanyola, al País Valencià o a les Illes Balears, sempre serà un acte fraternal d’amics i compatriotes. 

 

No som compatriotes però, per compartir el mateix estat sinó que ho som per compartir una mateixa llengua i la mateixa cultura.

 

 És el que pense i és el que dic.

 

  Sico Fons