L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 880
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 18.180

dijous, 6 de maig de 2021

Menjar sense llengua


Despenges el telèfon i marques el número. És un restaurant de primer nivell. Ha rebut nombrosos reconeixements, fins i tot en forma de sols i estrelles. I és d’aquí, del País Valencià.

 T’alegres de retrobar-te’l ressenyat en una publicació periòdica d’una editorial de les de casa. El lloc ideal per reivindicar els productes de la terra, els anomenats (amb o sense criteri) de quilòmetre zero. Aqueixos que no augmenten les traces de carboni, que recuperen la sobirania de les hortes i els mercats de proximitat. I encara et sents més cofoi de saber que el cuiner reconegut acompanyava mesos després l’autor i l’editor d’un llibre de cuina molt especial, primerenc per a tots dos, pel seu compromís amb la cultura, les arrels i la despensa pròpies dels valencians. 

 

                   Una carta-menú en el nostre idioma és possible, malgrat que se'n veuen pocs

 El Pla ho tenia clar (som el que hem menjat). I m’envania de retop de veure que al nostre País també era possible quallar menges coherents amb la memòria immediata que, malauradament, ja és història a moltes llars. Per bé que una memòria recuperable textualment era factible perquè els afeccionats de cap de setmana pogueren fer una provatura adient i digna al record de les mares d’un temps.

 I n’estava content. Però a l’altra banda de la línia ja em feren sabedor de la freda realitat, una vegada més : “el valenciano no lo entiendo”.

 Josep Franco i Giner