L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 904
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 17.115

dimarts, 13 d’octubre de 2020

EL CASTELL DE MARINYÉN (VI i final): De Marinyén a "Castell de la Reina Mora"

Acabem avui, amb unes notes històriques,  les publicacions sobre el castell de Marinyén (popularment de la Reina Mora, tot i que mai no n'hi va haver) al llarg dels quals hem donat informació sobre les dependències i estat actual. 

Al llarg dels temps, el castell és un refugi segur per als monjos i pobladors i el darrer recurs pera protegir-se contra els enemics, siguen les hosts castellanes, els agermanats o els pirates  barbarescs.

La missió  es durà a cap mentre es mantinguen en bones condicions les construccions i la fortalesa, amb armes i queviures i aigua. El manteniment del castell és obligació de sa senyoria, amo i senyor de la Valldigna, però l'abat implica els vassalls musulmans apel·lant el manament o sofres, i es veuen obligats a treballar i a pujar-hi  feixos de llenya, queviures  i cànters d'aigua amb els seus animals de carrega.

La custodia i guarda  del castell s’encomanava a un alcaid, generalment un home  experimentat en la guerra. L'alcaid  governa  el castell, però amb poder delegat  de l'abat  i prohibició de deixar entrar ningú  a la fortalesa sense la seua ordre, ni tan sols els oficials del senyoriu ni menys els del rei.

 

La desfeta turca a Lepant canviara les coses: ja no hi va haver més "moros a la costa" i menys després que el 22 de setembre del 1609 fóra publicar a València  el decret  d'expulsió dels moriscos. Van tindre tres dies per a embarcar-se  només  amb els béns que pogueren emportar-se. Les propietats, cases i terres, passaven a ser del senyors.  Els moriscos de la Valldigna s'embarcaren majorment al port de Dénia.

El castell és va abandonar definitivament, ja perduda la missió  de protecció dels pobladors, i serà a finals del segle XIX  quan apareix la denominació "Castell de la Reina Mora"  potser, apunta Toledo Girau, perquè els habitants de la vall es transmetien la historia d'algun  fet d'armes esdevingut a la fortalesa i, de generació en generació, es va teixir la llegenda  d'una suposada i inexistent Reina Mora  que es va llançar  al precipici des d'una  finestra del castell abans de ser captivada pels cristians.

 

Roc Chabás en la revista "El Archivo"  (1889)  localitza el suposat lloc:  “a  un fort mur de la pedres ben llaurades amb una finestra que dona a un precipici de centenars de peus s’hi veuen els recolzaments de la barbacana. Per allí es va despenyar la Reina Mora ...".  La tradició  identifica la finestra amb el balcó matacanat  que s'obri al mur de la capella del castell.

El poeta Josep  Bodria, que amb bastant seguretat escaria present en la visita que el Centre Excursionista de “Lo Rat Penat”  va fer a la Valldigna l'any 1886, embolcalla amb versos aquesta llegenda en el seu llibre Fulles seques (1900).


“que es va tirar de l'abim
des de dalt d'una finestra
del castell que es mira avui
fet runes all en Valldigna
d'una alta serra en el cim”.

 

 

La historia del castell al segle XX queda lligada a la "febre de l'or" nascuda quan  a les rodalies s'hi trobaren unes monedes. La gent, contaven fa unes dècades els majors,  pujaven  al castell amb ferramentes per enderrocar murs i excavar entre les runes a la recerca d'un tresor que els fes rics. Posteriorment, hi havia qui pujava amb un aparell  detector de metalls a la recerca del "tresor de la Reina  Mora", però  l'únic  que aconseguiren era accelerar l'enrunament del gran  oblidat de la Valldigna perquè  el monument, malgrat la importància assolida  al llarg de la nostra història, continua essent un gran desconegut.

 

Fotografies i notes històriques: © "El castell de Marinyén" (2009) de Miquel Joan

 

Cap comentari: