Un grup de muntanyesos format per membres del Centre Excursionista de Tavernes i del Grup de Muntanya Valldigna va dur a terme el passat cap de setmana una ascensió exigent i plena de contingut cultural als tres grans cims fronterers del massís del Montcalm: la Pica d’Estats (3.143 m) –sostre de Catalunya–, el Pic de Verdaguer (3.133 m) i el Pic de Montcalm (3.077 m), aquest darrer ja en territori francès. L’expedició va eixir el diumenge 7 a les 04:00 hores des de Tavernes amb destinació al pàrquing de l’Artigue, al Pirineu francès, punt d’inici del recorregut.
Primera jornada: Pujada al refugi de l’Étang de Pinet.
Eixida des del pàrquing i seguint el GR T60 (Camí de Gran Recorregut Transfronterer) en direcció al refugi de l’Étang de Pinet (2.240 m). Amb el lema “pole-pole” (paraula saharaugi que significa “poc a poc i gaudint”), els muntanyencs van avançar per un frondós bosc de faigs on a penes entrava la llum. El verd intens ho inundava tot.
Després d’ascendir els primers 500 metres de desnivell, es van reagrupar per recuperar forces i van reprendre la ruta sota un sol que va endurir els darrers metres fins al refugi. El desnivell positiu total d’aquell dia va ser de 1.078 metres. Arribaren al refugi a mitja vesprada, van fer higiene personal, soparen a les 19:00 h i es van retirar d’hora per tal d’afrontar amb energies la jornada clau de l’endemà.
Toponímia del refugi: El nom Étang de Pinet és d’origen occità i llatí. Pinet deriva de pinetum (‘bosc de pins’) o de l’occità pinhe (‘pinya’). Significa, doncs, “refugi de l’estany de la xicoteta pinada” , una descripció exacta d’un lloc on l’estany i els pins conviuen en harmonia.
Segona jornada: L’ascensió als tres cims
El dilluns a les 7 del matí, després d’esmorzar, el grup va eixir del refugi rodejant l’estany de Pinet per la cara nord-oest per tal de reprendre el GR. Van guanyar altura amb marxa constant però tranquil·la, sempre amb el “pole-pole” com a filosofia.
Condicions del terreny: Durant l’ascensió, els muntanyesos es van trobar amb una successió de
trams molt diversos: grans extensions de roca nua de tonalitats ferruginoses alternaven amb pales de neu d’inclinació pronunciada que resultaven perilloses. Aquesta combinació obligà a posar i traure els crampons en nombroses ocasions al llarg de la jornada, exigint constants aturades per assegurar el terreny. El paisatge, mentrestant, canviava radicalment: de la roca típica dels cims estivals es passava al blanc resplendent de la neu que encara perdura en aquestes dates, creant un contrast espectacular que acompanyà el grup durant bona part de l’ascensió.
Van passar per l’estany d’Estats i l’estany de Montcalm, seguint sempre les marques de pintura
blanques i roges del GR, fins a arribar al coll de Riufred (2.978 m), situat entre el Montcalm i la Pica d’Estats. Des d’allà van encarar el darrer tram cap a la cima.
A unes 5 hores aproximadament de marxa (4.30 h fins al coll de Riufred, més la pujada final), van coronar la Pica d’Estats (3.143 m). El dia va acompanyar amb bona visibilitat, i des del cim es dominava tot el Pirineu: el massís de Bassiès, el Fourcat, el Valier, així com les terres d’Espanya i Andorra.
Després de baixar al coll proper, van ascendir en pocs minuts el Pic de Verdaguer (3.130 m), i tot seguit, des del coll de Riufred, van pujar al Pic de Montcalm (3.077 m), ja completament a la banda francesa. Allà dalt van fer la foto amb la samarreta reivindicativa de l’ensenyança pública i de qualitat i en valencià. Van retornar al refugi per passar la segona nit.
Durant l’ascensió, el grup va aturar-se en punts clau per recordar l’origen dels noms amb un format unificat:
• Pica d’Estats: El nom prové de la regió de l’Arieja i té un caràcter descriptiu: la seua posició fronterera entre Espanya, França i la proximitat d’Andorra (tres estats) li dona el nom. Ja l’anglès Charles Packe el va fer servir el 1867 i Jacint Verdaguer el va popularitzar el 1883. Una llegenda diu que “tres estats es donen la mà en la seva rocosa cumbre”.
• Pic de Verdaguer: Homenatge a Jacint Verdaguer i Santaló, poeta i capellà que va realitzar la segona ascensió documentada a la Pica d’Estats el 1883 i que va recórrer el Pirineu inspirant-se per escriure el Canigó, obra cabdal de la literatura catalana.
• Pic de Montcalm: Procedeix del francès mont calme o del llatí mons calmus, ‘muntanya
tranquil·la’, un nom que evoca la serenor d’un cim sovint arrecerat del vent.
Tercera jornada: el retorn
El dimarts al matí, després de la segona nit al refugi, el grup va iniciar el descens seguint el camí que surt per darrere del refugi cap a l’Étang Sourd (1.937 m) .
Toponímia de l’Étang Sourd: Aquest estany rep el nom ”d’ibon sord” (del llatí surdus, ‘sord’), perquè no té entrada ni eixida visible d’aigua; és un llac d’origen glacial que s’alimenta de filtracions subterrànies i desguassa de la mateixa manera, sense que s’hi aprecie cap riu superficial.
Durant el recorregut, els muntanyesos van passar pel costat d’un xicotet refugi de muntanya destinat als guardians del Parc Natural, un edifici discret que forma part de la xarxa de vigilància i protecció d’aquest entorn privilegiat. Van baixar per una vessant molt menys exigent que la del primer dia, amb unes vistes als estanys realment boniques. Des d’allà van continuar fins a l’encreuament proper al bosc i van reprendre el camí conegut fins al pàrquing de l’Artigue.
L’expedició va concloure amb la satisfacció d’haver assolit els tres cims i d’haver après l’arrel
històrica i lingüística de cada indret trepitjat.
L’esperit de l’expedició
“L’experiència no ha estat només esportiva, sinó també cultural. Però si alguna cosa hem de destacar per damunt de tot és l’ambient que vam viure: un corrent constant de rialles, complicitat i respecte profund per la natura. Cada dificultat es va convertir en una anècdota compartida, cada descans en una conversa entranyable. Vam pujar muntanyes, però sobretot vam cultivar l’estima per tot allò que ens envolta i la joia de fer-ho junts”, han declarat emocionats els membres dels dos grups sota el pseudònim “Pole-Pole”.
