La notícia va eixir en tots els mitjans de comunicació. Tothom ho comentava pels carrers, a les botigues i als bars. Gabriel Boronad Espí, un regidor del partit de l’oposició, un total desconegut fins aleshores, ara havia esdevingut tot un personatge, el gran personatge de la ciutat i del país. Ara tots el coneixien; fins i tot les persones que no entenien –ni volien saber-ne– un borrall de política. Naturalment, allò més fàcil de suposar era que tot aquell enrenou havia estat iniciat per ell mateix per tal d’aconseguir la notorietat i la popularitat suficients que el permetrien progressar en la seua, fins llavors, mediocre carrera política. Però hi havia qui tenia els seus dubtes al respecte.
Tot va començar –segons ens diuen els més avesats en aquestes matèries– quan en una anodina reunió a la Sala d’Actes de l’Ajuntament, ell, Gabriel Boronad, va agafar-hi el torn de paraula. Va encetar el seu discurs tot parlant de la imperiosa necessitat de millorar els serveis públics de transport. Quan algú –un membre del partit governant, sens dubte– li va replicar que tot lamentant-ho molt, el consistori no tenia més remei que emmotlar-se a les limitacions de les arques municipals, ell va contestar que allò, en principi, li semblava molt bé, però que la finalitat principal de qualsevol govern –això no ho havíem d’oblidar mai– era el bé públic i amb aquesta premissa indefugible s’havia d’actuar. Els altres assistents –inclosos els membres del seu propi partit– el van mirar amb un xic de perplexitat. S’hi escoltaren alguns estossecs.
Finalment, el regidor d’urbanisme i transports públics, un home gras i habitualment ensopit sota l’eterna clapa de suor que hi traspuava el seu feixuc cos, li va dir que tot allò era molt interessant, però que fera el favor d’exposar les seues propostes si és que en tenia cap.
La seua proposta, va aclarir Gabriel Boronad, era continuar servint al poble, perquè si per algun motiu s’havia presentat a les eleccions municipals era per a desenvolupar la seua vocació política, és a dir, cercar el bé comú i intentar resoldre, dins de les seues limitades possibilitats, els problemes de la comunitat a la qual tenia l’orgull de pertànyer. Després d’un breu silenci, no sabem si d’incomoditat o estupefacció, se sentiren algunes tímides rialles. Alguns companys del seu partit li colpejaren amb afecte les espatles com aprovant la seua divertida facècia.
Un altre dia, en una reunió semblant a l’esmentada més amunt, Gabriel Boronad hi va prendre la paraula. Començava a fer-se popular. Ningú no ens ha pogut aclarir quin era el motiu del seu discurs, però de la seua boca eixiren paraules com “democràcia”, “llibertat d’expressió”, “honestedat” i “servei al poble”. Aquests curiosos mots provocaren somriures com de commiseració i condescendència entre els assistents i un membre del seu propi partit –un home calb i de panxa prominent que darrerament solia arribar a l’ajuntament amb un Audi nou de trinca– li va oferir un cigar i li va dir a sota veu que en acabar volia tindre una reunió amb ell en privat.
Les paraules que hi tingueren en privat no han transcendit al públic, però podem assegurar que l’home calb de l’Audi nou de trinca, en va sortir tot sacsejant el cap amb neguit i fumant cigarrets rossos americans sense parar.
Per fi, en Gabriel Boronad va parlar en una reunió a la seu del seu partit. Va confessar que des que havia obtingut el càrrec públic que ostentava no havia cobrat ni un euro i que aquests diners estaven a disposició del partit o del poble. Creia fermament que la feina política no havia de tenir cap remuneració i que el que realment li importava era servir al seu poble. Res més.
Uns van riure a la gana com si haguessen acabat d’escoltar un acudit molt bo i altres el van escridassar indignats. Que potser els acusava d’egoistes o lladres?
Es va armar un cert rebombori i finalment en una reunió de caràcter urgent es va decidir l’expulsió immediata d’aquell membre dissolut i indesitjable. Calia ser durs i donar exemple.
Sortosament per a tots, Gabriel Boronad i Espí havia estat clissat a temps.
La cosa va anar més avant i el cas va arribar a les autoritats mèdiques. Gabriel fou ingressat en un centre psiquiàtric i sotmés a un sever tractament de xoc. Els metges li diagnosticaren un atac d’esquizofrènia amb brots psicòtics i paranoics. No hem pogut escatir si el tractament d’ansiolítics i antidepressius li haurà fet algun efecte, però confiem que això i un bon sojorn de repòs i tranquil·litat faciliten i milloren la vida d’aquest pobre home.
Sico Fons
Relat publica al llibre "Humors agres"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada