L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 1.710
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES:20.663

dijous, 9 de març del 2023

D'unes renúncies (d'un temps i d'uns països)


D’unes renúncies (d’uns temps i d’uns països)* (II)


A Joan Fuster (25è aniversari de la seva mort)

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.
El mirall de l’ànima. Invasió subtil i altres contes. Pere Calders


I (continuació)

Quan Martorell i Guerra pactaven les nostres renúncies no ho feien tan a les envistes com ara passa amb la proposta del dinou de juny per a l’entrada en armella de Felip VI. En canvi les propostes de la nova cançó s’exposaren infinitament més que les opcions musicals reivindicatives d’ara. Els mitjans de comunicació d’aleshores encara eren els aplecs; els d’ara les xarxes socials. La sensació que hom tenia d’estar fent alguna cosa important –capaç de capgirar l’estat de les coses- abans era més intensa, per això alguns polítics s’amagaven del públic, i els cantants s’oferien ostensivament. Era una qüestió d’honestedat. Quan varen abdicar els reis respectius de Bèlgica i Països Baixos, les televisions del lloc no hi varen dedicar més del temps necessari per fer-ho saber. Aquí ara es té la imperiosa necessitat de fer el relat sencer, de tota la vida de la família reial. Saben que està en joc la versemblança del fet. 
 
 
Abril Martorell (UCD) i Alfonso Guerra (PSOE) pactaren les renúncies del País Valencià en un estatut discriminatori, el mal del qual encara patim.

 


Ara estem més a prop que l’any 1975 de desfer-nos-en del jou de 1714, hereu de les noces catòliques. Ara són alguns polítics i totes les seues magarrufes els que tenen la necessitat d’exposar-se i fer-se ben visibles als mitjans de comunicació per fer-nos creïble el seu relat: la forma de l’Estat –la coronació-, l’empelt amb l’església -els bisbes participant en un funeral d’Estat- i l’estructura –deslleialtat seria el contrari-. Obrint Pas pot tranquil·lament dir adéu –i seguirem- en un acte entranyable i quasi íntim, sense l’angoixa de creure’s imprescindible. I Raimon pot seguir tant com vulga cantant Espriu. Les xarxes, i Europa, fan possible el canvi ara.


II

Pel que fa a la llengua, la LUEV permetia molt més del que s’ha assolit, però ja està una mica velleta. En aquests moments s’imposa una nova Política Lingüística. Ara bé, mentrestant arriba una Llei de Normalització Lingüística, podríem exigir que es complira aquella. Posem, per exemple, el cas recent del trilingüisme a Galícia, que era el model que es volia –Font de Mora- també per aquí. La raó de posar-se fort en contra era que, per una banda s’havia de complir amb el manament legal de la competència, i per altra s’imposava que el professorat renunciara a la metodologia per aconseguir-ho, si la L1 de l’alumne era la castellana i el pare ho exigia. Una contradicció, clar. Eternament perpetuada entre nosaltres, perquè ni la doble competència està ni de lluny assegurada, ni l’opinió dels pares es té en compte ni per una espitllera. Han de ser encara les sentències judicials les que possibiliten obrir o mantenir línies, si no evitar que es tanquen. 
 
 

 


Així que el Decret de Plurilingüisme** era una alternativa acordada a la LUEV, i escrupolós? I què fem amb la nul·la competència en llengua pròpia d’una immensa part del nostre alumnat? Ho millorarà el Decret? O la silenciem, també, aquesta evidència? Basta que comprovem quants exàmens en la nostra llengua es contesten a les PAU. Un 1%? Un 5%? No passa d’aquí. Inseguretat lingüística i jurídica. No m’atreviria a dir que el Decret respecta escrupolosament la LUEV, com també s’ha afirmat –fins i tot per part del TSJCV, en sentència ferma que obliga l’STEPV a pagar costes. Més aïna la focalitza a la baixa, i n’augmenta la precarietat del bilingüe. Farà encara més residual l’ensenyament en valencià. De fet, en els PPEV s’haurà de fer una àrea en anglès i una altra en castellà, quan ara podia no haver límits per dalt de presència d’àrees en valencià. I contràriament, la pretesa progressivitat dels antics PIP, ara PPEC, es frena de cop. D’altra banda, es fa difícil, si no impossible, treballar plegats –Tractaments Integrats de Llengües i Continguts /TIL – TILC- si el context és advers; si de fet hi ha una revifalla de cancel·lació d’un model –l’escola en valencià. Però s’insisteix en la línia del voluntariat. 
 
 

 


El nostre sistema educatiu, fet passa a passa per uns mestres voluntaris, sobretot, que varen saber apropar-se els pares convenientment, gairebé sempre contra els interessos dels polítics, passats els anys de la il·lusió primerenca, s’ha encallat, i retrocedeix, havent deixat una foto fixa provisional del 15-30-60 –i encara, que les xifres, segurament, no són realistes. Però no per la LUEV i aquest Decret de Plurilingüisme, que no aferma, ni de bon tros, el que la Llei exigia, la doble competència, i per tant li és advers, i denunciable, sinó per la tradició nostrada de no reclamar drets que el legislador ens atorga i que l’executiu ens nega.

Sempre ens quedarà l’opció de veure un canvi polític, o immigrar. A les Illes ja no, perquè contràriament a allò que es diu i es repeteix –que era un sistema semblant al del Principat- era més aviat una badadura de dues parts que s’ignoraven. A Cañellas mai li va importar un pebre què es feia a les escoles. A Soler no li va donar temps de saber-ho. A Matas la bona vida pairal de ciutat l’encegava. Al Pacte de Progrés se li va passar l’arròs i no va saber –ni voler- fer el Decret de Català, i fer-ne pedagogia. A Bauzà, ja ho sabem, el canvi lingüístic i demogràfic sobrevingut li ve de perles. I a Catalunya? Ara mateix una incògnita, i una esperança. Feia anys que no se sentia l’expressió PPCC en un acte institucional al PV –dissabte de dolors a la Facultat de Filologia de la Universitat de València-, i ja era ben hora. De què ens ha servit evitar-ho tant de temps. De ben poc.

* Fem referència a esdeveniments anteriors a maig de 2015
**Ens referim al de 2012