 |
| Un exemple senzill del que podia ser una mostra (doblegada en horitzontal) |
Avui recordem un temps passat, quan era difícil trobar una targeta de felicitació nadalenca que ara podem comprar, amb una infinitat de models, a qualsevol papereria o centre comercial. Un temps on les fotocopiadores, ordinadors i impressores eren andròmines impensables per inexistents, i per tant sense programes de dibuix, disseny o acoloriment d'imatges. Parlem d'un temps on el Nadal era valencià, sense les "imposicions" a base de propaganda de Pare Nadal, l'arbre de Nadal o fins i tot el "roscó"
de Reis, elements que eren uns complets desconeguts, no tenien cap vigència a les
nostres cases. Parlem de costums i tradicions arrelades fins els anys 70 del segle passat.
I els menuts/des felicitaven Nadal. I era un comboi la confecció de la felicitació, un treball personal de xiquets i xiquetes a l'escola que rebia el nom de "la mostra", que després seria un al·licient més per aconseguir les estrenes dels familiars. La "mostra" es confeccionava sobre el denominat "paper de barba" i en conjunt era un veritable treball artístic que tenia sempre el valor afegit d'estar creat pels i per les escolars a partir d'un dibuix al·lusiu de Nadal, una imatge del naixement, del pessebre, l'estrella i l'adoració dels pastors... sempre referits al dia Nadal que era quan calia presentar la "mostra", que els Reis d'Orient quedaven molt lluny encara.
 |
| Un dibuix com aquest podia servir de base per a "la mostra" |
Aquesta tasca de confeccionar-la s'iniciava el mes de desembre, i
el mestre/la mestra era qui, diguem-ne, "creava" el dibuix o
els dibuixos bàsics, semblants però diferents quan al grau de complexitat segons l'edat de
l'alumnat. Uns dibuixos que els xiquets i xiquetes calcarien sobre el paper i serien acolorits. Les maneres de copiar-calcar el dibuix era de vegades tan senzilla com acudir a la finestra de la classe i, al trasllum de la llum exterior i amb cura de no moure'l, copiar l'original al paper de barba.
Tot i això, es feien servir "mètodes alternatius". Així ens han contat que el mestre D. José Vercher (q.e.p.d) feia servir un quadre de
cristall que separava/elevava de la taula per quatre
tacs de fusta, un en cada angle i davall hi posava una
pereta de llum connectada al corrent elèctric i quan s'encenia, el
llum permetia vore el dibuix original col·locat al damunt del vidre i, a
sobre, el paper per a copiar-lo al trasllum. No es pot oblidar que les
classes eren unitàries, amb alumnat de totes les edats, sempre amb més
de 40 xiquets/xiquetes, els majors
solien copiar-se el seu dibuix al trasllum de les finestres, mentre era el
mestre qui els copiava per als menuts.
Els
dibuixos, copiat a llapis i acabats, es repassaven a tinta i s'emprava la
denominada "tinta xinesa", ben negra, mullada amb la ploma metàl·lica
enganxada al "palillo". Els més majors solien repassar els seus, amb
molta cura de no gargotejar el paper, mentre els dels menuts el
repassava el mestre ajudat dels majors amb més habilitats artístiques. Una
vegada ben seca la tinta, els llapis de color feien el seu treball: les
imatges (el Jesús i la Mare de Déu, Sant Josep, el bou i la mula, els
pastors...) prenien color. Ara ja només calia copiar el poema a llegir en acabar el dinar del dia Nadal.
Era el temps dels llapis de color de la marca "Alpino", omnipresent i imprescindible per donar color a qualsevol dibuix escolar. Res de retolador de gel, ni menys encara esborrable. Una goma "Milán" servia per corregir imperfeccions del dibuix i color, amb molta cura que el paper es foradava fàcilment. Com diguem al titular, el costum de la "mostra" i tot el ritus de treball plàstic que comportava a les classes era ben viu a la nostra ciutat fins a les dècades dels anys 60-70. Ara s'ha perdut.
I arribava el dia Nadal
i al voltant d’aquesta taula
ara que tothom em mira
trie prendre la paraula”
El poema de Roc Casagran descriu perfectament l'escena familiar que esdevenia el dia Nadal després del dinar a les cases de Tavernes (també en les cases de moltes i moltes famílies del País Valencià, que la mostra era costum arrelat). El xiquet o la xiqueta, damunt d'una cadira el menut/da per poder ser vist/a per tots els familiars, llegia el poema de felicitació de la "mostra".
El poema feia referència a la jornada que s'hi celebrava i acabava amb uns versos de petició de les estrenes als pares, padrins i demés familiars. Aquesta escena solia repetir-se fins i tot el segon i tercer dia Nadal, a les cases dels familiars més acostats. Hi havia el costum - encara perdura- de visitar els parents més acostats i els padrins, bé després del dinar de Nadal, o bé els dies següents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada