“Ad hominem” és el recurs d’aquells a qui els manca d’arguments sòlids i recorre a l’atac personal per rebatre una informació publicada. S’opta per desacreditar personalment qui informa en lloc d’entrar a debatre el contingut de la informació. Una estratègia que no desmenteix els fets ni aporta cap aclariment, només pretén desviar l’atenció.
El debat públic no hauria de basar-se en desacreditar qui informa, sinó en contrastar dades i fets, especialment quan es tracta del dret de la ciutadania a estar informada sobre qüestions que afecten el seu municipi. La ciutadania, repetim, té dret a estar informada, i aquest dret no pot quedar condicionat a si la informació agrada o no a qui governa. En una democràcia madura, els càrrecs públics han d’assumir que les seues decisions poden ser qüestionades i que la crítica forma part del joc democràtic, encara que no siga còmoda. Qui governa ha d’assumir i saber que no tothom compartirà les seues decisions ni els seus plantejaments.
Informar sobre subvencions concedides per una administració presidida pel PP (la Diputació) no implica, en cap cas, compartir-ne la ideologia d’eixa formació política. És una tasca informativa, no partidista. Barrejar-ho amb suposades afinitats polítiques és una simplificació interessada que evita entrar al fons de la qüestió del tema informat.
Som respectuosos amb la privacitat i, per tant, mai no publicarem ni insinuarem noms de persones ni utilitzarem qüestions personals com a arguments per rebatre res. El debat ha de centrar-se en els fets i decisions polítiques, no en desacreditar persones.
Quan algú opta per l’atac personal en lloc del debat d’idees, el que realment queda en evidència és la feblesa dels seus arguments, no mai la credibilitat de qui informa.
