L’home
contemporani està per de-terminar, que diu Nietzsche, essencialment. La
co-existència temporal d’una multitud insuportable d’albades que el de-finirien
impossibilita un acord de finalització, en essència, del projecte home sobre la
terra, a la qual, ostensivament, li és sobrer.
El que veiem no és el que veiem, sinó el que som
Llibre del desassossec. Fernando Pessoa.
A l’eufonia dels passos de l’estrany correspon la invitació de l’amic a
la conversa. El seu dir és el passeig del cant al llarg del riu, davallant al
blau de la nit, animat per l’esperit del mort d’hora. En semblant conversa,
l’amic que canta contempla al Retret. Per la seva mirada que és
mirada-a-l’encontre, esdevé germà per a l’estrany. Caminant amb l’estrany, el
germà assoleix l’estança més serena de l’alba.
De camí a la parla. Martin Heidegger.
II
Logronyo 1974_València 1977-79
Sempre
m’ha sorprès la dèria de viatjar i conservar en imatges la realitat que, en
realitat, mai hem tingut, més enllà de creure que, per un moment, un instant
mesquí de tan petit, ha estat davant nostre, com si fos possible tenir davant
nostre, a les persones que la vida els és com un riu un córrer incessant, cap
cosa, si cap cosa s’ha arribat a aturar ni el temps necessari i suficient com
per convertir-ho en pensament, quan ni un bri d’ànima ni d’esperit no pot dir
que ha viatjat enlloc perquè les coses, els llocs, el món, no existeixen sinó
en els somnis d’aquells capaços de mirar-se i saber què és el que són.
Els anys 1970-1977 ens
vàrem desplaçar a l’Institut d’Ensenyament Mitjà, annex del d’Alzira, carrer La
Dula, amb l’interregne de La Laboral de Logronyo (1974-75, 5è de batxillerat,
on vaig aprendre química). I allà, a l’institut, hi havia gent, i jo i algun
amor imaginari, i quasi cap al final, un altre amor imaginari i jo, en la meua
imaginació encara ben viva. Jugàvem cada dia que podíem, fins 4t de
batxillerat, si més no, a futbol als sequers en sortir d’escola. Teníem una
professora de dibuix, Aranda, que ens feia molta gràcia, tanta que quan podíem,
estàvem per civilitzar, com molt bé sabia la Màlaga, de castellà d’Espanya, ens
llançàvem per terra a la recerca del sant Greal. Un senyor molt graciós que ens
feia religió, de cap redó, i olors dubtoses, impossible de contenir la rialla
en la seua presència, m’envià en una ocasió a caporalia d’estudis, on vaig
continuar a riure, i d’allà cap a casa a que em passara l’accés. En vàrem tenir
un altre de matemàtiques que no era ni llicenciat, de nom noble i barba per
fer, Alba, que en altra ocasió em va treure de classe per dir la paraula
‘Catalina’, segurament pensava en la muntanya que hi ha just davant de la
Puig-mola, on anàvem alguns dies l’estiu per mirar si jo agafava ganes de
menjar, recomanant pel metge Capeta, i en arribar a casa ma mare em va rebre
estranyada pel fet, clar, jo era el seu solet, i no podia entendre que algú em
llancés fora de classe, ella que tan poc de temps va tenir per conèixer
l’experiència escolar, i així, un darrere l’altre professors que ens anaven
fent, el de Política local, primer, fumador empedreït, després el de
Carcaixent, que es deixava copiar ostensiblement, Escutia, un savi que rebia
com podia els embats de les nostres testosterones, injustament, Rafael,
catedràtic de dibuix, una mena d’ésser juràssic de mirada tèrbola, La Marimí i
el seu llatí de manual, Bernardo, amb qui vaig aprendre de matemàtiques,
Israel, una poca física i molt de crits, una època de transició, la de créixer,
en què els muts creuen obtenir, finalment, un avantatge perquè també és el
moment de les accions, de les resistències, de les reclamacions, d’enfrontar-se
al món que tan sol t’ha deixat, allà assegut en la cruïlla. Encara no ho podia
saber però el bot a la recerca d’allò que hom creia que seria el seu camí, l’adolescència
és temps d’excessos i excedències de respostes acurades, estava just devora, un
camí que de senda no tenia res, era més aviat una mena de travessia pel mig del
bosc on les escenes t’acomboiaven el temps de la coincidència, tan breu que amb
prou feines podies mantenir contacte, i segurament fou una continuació
accidentada de la imaginació construïda en la posició de guaita a la cruïlla,
provatures que et separaven més com més hi anaves, orfe de casa, visitador
imprevisible, incapacitat absolutament per tenir vida ‘social’, i l’amiga que
es va fer càrrec.
La
meua experiència de la parla tot aquest temps, i encara més, molt més, enllà,
fou la d’una interioritat inexpugnable i, per tant, no transferible, arrecerat
a la casa del ser, però el meu, amb tot de trets i gestos, senyals i signes,
silencis i clams, de difícil transcripció, i àdhuc insalvable interpretació, jo
era, en fi, el meu propi hermeneuta i cap Déu em podia anar al darrere, ja
tenia qui em protegia des de dalt i que, així, tot ho preveia, en jo
l’intercanvi amb l’altre, el diàleg, era una permuta d’estris morts, mancats
del joc que les paraules li atorguen a les coses, un món propi i adequat a les
murades que el preservaven, i ara que ja sé el què d’allò i el per què de tanta
separació, passats els anys i havent entès que ser passa pel nom que el
designa, ho escric, no per compensar el temps de l’anomia, sinó perquè els
grafismes em permeten dir-me a jo, i sempre a mi, com vaig poder subsistir més
enllà del metallenguatge i de totes les filosofies del llenguatge, i les
tècniques gal·làctiques de la descripció de les llengües, a la persistent
presència del present de jo sense esdevenir autista profund, i segurament fou
així vist que la parla, allò que hom entén per la parla, la capacitat de
desdoblament de la paraula en si i la cosa que assenyala, la parla entesa com
la casa on mora l’home, la parla com la possibilitat de diàleg, no entre
éssers, necessàriament, per bé que també, sinó entre el món i els seus límits,
les coses i les paraules, és una propietat privativa de l’humà, i si alguna
cosa era jo, i encara sóc, crec, malgrat l’absència d’espai de joc per manca de
jugadors adients, és ser persona, i sempre he estat allí, en el clar del bosc,
la porta oberta, el finestral de bat a bat, la taula parada, en el marge on era
possible el contacte, l’intercanvi, però allà, de l’exterior, només arribava
gent carregada de conceptes acabats, encapsulats, immunes a cap intervenció de
la parla.
Una
mica després, 1977-79, València i el Politècnic, Enginyeria Superior Industrial,
de Química, Àlgebra i Càlcul en sabia prou com aprovar sense visitar les aules,
o fer-ho discontínuament, sense gaires ganes, tot el meu món imaginari havia
topat de ple i havia comprovat també la veracitat de les conjetures prèvies que
l’experiència de la parla de jo sabia, i la gent se’n separà definitivament,
amb algunes honestes excepcions, com aquell xic prim de caminar dubtós, aquella
Empar del carrer Sant Vicent de Paül que feia feina a la farmàcia de Foios, i
les nits a la Malva-rosa. Foren Els Orriols. Coneixença de Maite. I a Tavernes
varen anar apareixent personatges del paisatge propi de l’adolescència juvenil
que tot ho vol conèixer, Urbano, Roberto, El Bragat, El Xino, Martí, El Xungo,
Uanx, Antoine. I, Haix, la primera quasi mascota. La partença de Maite a Sant
Joan de Moró, Castelló. La recerca d’un lloc habitable. Deixar-se dur camí
enllà fora de la casa del ser que fins aleshores m’havia acollit en la meua
intransferible experiència de la parla, i fou així que vaig començar a parlar
dialògicament amb pocs, molt pocs, éssers que també escoltaven els silencis de
què estava constituït.
Josep Clar 1r Promesa amb temps de 1:30:00
