Es clouen les parpelles
Relat III (c)
Relat III (c)
Aquell migdia de primavera, Antonio Tornavís tornava begut a casa. Era
d’una complexió mitjana i solia dur els cabells tendents a llargs i un
xic arrissats, d’un rull sinodal gens complicat de pentinar-se –de fet el
costum de retirar-se de la cara els pèls molestos que li feien nosa era
un gest que el caracteritzava i que executava sempre desmenjadament,
sense parar esment però ben interessadament intencionat, com per cridar,
precisament, l’atenció del seu interlocutor-, d’un espessor suficient i
necessari com per cobrir abastament una testa generosa de perfils ben
clàssics, d’un classicisme, tanmateix, una mica abandonat per la
flonjor que se li dibuixava a les traces dels seus gestos, d’ulls
grossos i clars, d’un verd grisós imprecís capaç d’enlluernar, si no era
que foren apagats per les roentors rogenques derivades de la ingestad’alcohol,
cosa tan habitual que hom tenia dificultats per mirar-se’ls sense
creure que queia en la indiscreció, sobretot l’època de les glòries,
d’espatlles i pits ben conformats però en canvi d’estomac quasi
prominent, o així podria començar a ser considerat, en línia conseqüent a
la decadència física que encetava el camí de no retorn iniciat de feia
uns anys, cap als finals del regnat dels romans vilatans,deu anys ben bé, encara que de cames prou ben formades, tot i que poc resistents i menys musculades, també d’acord amb la manca d’esport practicada, quasi nul·la de fet, tret de l’exercit de jove a les anades a la platja i els consegüents capbussons típics de l’exhibicionista nadiu a les envistes de les primeres irlandeses, d’aquí, i efectivament per coqueteria, que solgués vestir, fins i tot els estius, de calçons llargs, de cotó o lli preferentment, còmodes, dels de pinces de colors clars, així com les samarretes, amples i deixades caure per fora de la cintura, amb els dos o tres primers traus desbotonats per facilitar d’entreveure millor el colrat color de la pell, d’un daurat que semblava de roca, i els penjolls d’or que, en major o menor mesura, acompanyaven tant el seu coll com els seus prims i escanyolits canells. Aleshores fou quan coincidí amb l’Eulàlia, de tornada d’una de les taboles de migdia habituals en què havia carregat una mica més del compte i tingué paraules amb l’amo del local de la plaça de l’ajuntament, el Bar Nou, un de tants dels freqüentats per tota mena de clients pobletans, autòctons que amb molta dificultat coincidirien amb cap passavolant, cosa que sí que succeïa al Bar Cristal de la carretera, per on havia passat abans també.
