PUNT DE VISTA: "El miracle valencià" per Sico Fons

Personalment, sempre he pensat que el fet d’anar pels carrers del meu poble i escoltar les converses de la gent parlades encara en valencià és un veritable miracle. Sí, en un món tan globalitzat i uniformador com l’actual, el fet que sobrevisquen encara llengües com la nostra –sense pràcticament el suport de cap Estat ni institució– es pot considerar com això que ja he dit: com un miracle.

Un miracle que malauradament s’esvaeix quan et trasllades a les grans urbs del país com València o Alacant –ja completament englotides per la pressió social i cultural dels nostres veïns de l’oest–, i un miracle que hauria pogut tindre els dies comptats gràcies a la tasca –digueu-ne antivalenciana, anticatalana, espanyolista, desficaciada o com vulgueu– del partit que ens governava a la Generalitat fa uns anys. Massa vegades tenim l’enemic dins de casa i molts valencians ni tan sols ho saben.

Sí, sé que molts em titllaran d’exagerat, però crec fermament que ningú ha fet tant per la destrucció i anorreament de la nostra llengua com el PP. Ni Felip V, ni el general Franco, ni l’escola pública espanyola, ni la televisió. No, ningú ho va aconseguir fer amb tanta eficàcia com el que aquest partit va assolir, ara fa tot just quasi una dècada. Bé, en el seu moment el PSOE i les seues barrabassades, no sabem si mal intencionades o simplement fruit de la negligència. 

També volem esmentar els partits del Govern valencià que han donat una empenta a l’ús del valencià de l’ensenyament amb lleis en pla d’igualtat, mal rebudes i judicialitzades per la dreta valenciana. Tot i això, pensem que poden donar-li més empenta, amb eixe requisit lingüístic que el PSOE, un dels socis, no està disposat a introduir a tots els nivells de l’Administració. Mentre el nostre president, el socialista Ximo Puig, usa més el castellà que el valencià en totes les intervencions als mitjans de comunicació.

I ara, i per acabar-ho d’apanyar, hem de tenir el suficient seny com per a saber integrar la ingent massa de nouvinguts que estan arribant a les nostres terres en els últims anys. Perquè molts d’aquests emigrants –sobretot els d’origen llatinoamericà– opinen que és de mala educació parlar-los en valencià –un simple dialecte, al cap i a la fi, sense importància ni futur. ¿Com farem, doncs, els habitants dels pobles per a valencianitzar –talment com ja vam fer amb els emigrants castellans dels anys 50 i 60– aquestes persones si creuen que ací, a la nostra pròpia casa, no tenim dret a parlar-los en la nostra llengua, si nosaltres els valencians som els primers que procurem adreçar-nos a ells sempre en castellà i si tenim el govern que tenim? Ai! 

Tanmateix i malgrat tot aquest mal oratge lingüístic, jo –i molts més– seguirem gaudint de les paraules i dels vells sons que hem heretat dels nostres avantpassats, mentre quede algun valencià amb ganes d’enraonar amb la vella llengua d’Ausiàs March i Joanot Martorell. Sí, el fet que el nostre idioma seguesca parlant-se a les Illes Balears –amb tot el seu turisme– o a Catalunya –amb tots els seus emigrants– és una cosa que hom podria qualificar de lloable i plaent per a les nostres orelles, però que seguesca parlant-se a hores d’ara ací al País Valencià, o als pobles del País Valencià, si volem concretar, amb tots els trons i llamps culturals –i també militars. No ho oblidem pas– que ens han caigut damunt al llarg de la història; i sobretot, com estic dient, en els darrers anys, és un miracle insòlit... i meravellós. Gaudim-ne mentre ens queden salut, orelles i llengua.

Sico Fons