L'arnadí (o si voleu el caramull perquè així el nomenem a Tavernes) és un dolç tradicional que
sempre s'ha dit potser fóra d'origen morisc, però.... que voleu que us hi diguem? La carabassa i el moniato, ingredients
bàsics en l’elaboració,
són d’origen americà i foren introduïts a Europa en el segle XVI. Igual en el curt període de temps fins a la seua expulsió, a principis del segle XVII, foren els primers en elaborar-lo. Cal per tant més investigació, que igual resulta complicada per la manca que tenim els valencians de tractats de cuina.
També hi ha qui diu que és un dolç de la
Costera, i en especial de Xàtiva,
on se'l considera dolç propi, però nosaltres reivindiquem que
és tant nostre, de Valldigna, com puga ser de la Costera i lamentem que no s'oferesca a les postres en tot temps en tots els
restaurants de la nostra ciutat com també que només quede reduït entre el veïnat a la Setmana Santa com
també "l'arròs amb mandonguilles i panses", una altra
de les tradicions seculars de Tavernes.
Confecció
Bé, dit açò, com a notes del nostre dolç típic, passem a la confecció, on no cal dir que cada família li donarà el seu toc particular. A ca nostra, l'hem aprés de la nostra iaia (q.e.p.d.), l'elaborem així:
Posem la carabassa al forn, partida per la meitat i li traurem les pepides. Amb una hora al forn sobre els 180º-200º graus la tindrem ja ben torrada. Traiem la polpa de la carabassa i la desfem un poc, bé a mà bé amb qualsevol estri casolà, o si voleu amb el braç elèctric però amb cura: aconsellem de no passar-vos perquè és només desfer-la un poc, i més si té bolics de polpa o fils. La poseu dins d’un saquet de tela i que estiga escorrent tota la nit, i millor com mana la tradició a la serena.
Per elaborar-lo cal mesclar la polpa de la carabassa amb el sucre. I això va a gustos, perquè els més llépols poden fins i tot barrejar els dos ingredients a parts iguals. Nosaltres aconsellem de no posar tant de sucre i més si no voleu un punt de dolçor massa fort. Així que caldrà anar abocant el sucre en petites quantitats i anar tastant-lo de tant en tant...De tota manera l’arnadí és, per definició, un dolç ben dolç, encara que això - repetim- sempre va a gust del consumidor.
També hi ha qui trau el punt al sucre abans d’abocar-hi la polpa de carabassa a la cassola on treballem. Cadascú té el seu costum a l’hora del procés d’elaborar-lo.
La mescla es remena lentament al foc i se li aboca la ratlladura d’una llima i canella fins que prenga un color obscur, no massa, senyal que la massa està ja cuita.
Particularitats: a la massa se li pot afegir, al gust de cadascú, ametlló (ametlla mòlta) però el més habitual són ametlles, panses i trossets de nous, amb la quantitat segons el costum de les famílies que l’elaboren i tenint en compte si els agrada més o menys carregat de fruits secs.
Una cosa si que és ben certa: el resultat d’un arnadí amb aquests ingredients afegits és espectacular. És un arnadí més potent en unir els sabors de la carabassa, el fons de l'ametlló i dels fruits secs.
Amb aquesta mescla, i dins d’un recipient baixet, tipus cassoleta de fang o ara que som més moderns de cristall resistent al forn, amunteguem la massa fins formar una mena de con - ¿perquè serà que sempre ens recordem en confeccionar-lo del molló del terme? - que es decora amb ametles, pinyons i fins i tot amb algun terrós de sucre.
El resultat el posem al forn, a una temperatura entre 150 i 170º graus, més be fluix que no es soflame, i fins que estiga un poc daurat. I bon profit.... i a conservar les tradicions i els costums!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada