SOLEDAT, SILENCI I SOROLL
Tres mots, tres paraules
m’omplin el cor;
tres paraules em buiden
la ment.
La soledat, la soledat era això:
Vore’m el llit tan gran i infinit
–Tant que ens havia costat d’aconseguir–
i tan buit i gelat com s’havia quedat!
(una plana immensa i freda on el meu cos
semblava un granet de la platja a la nit)
El silenci, el silenci era això:
Vore els ulls del meus dos fills
(xiquet i xiqueta),
tristos i silenciosos
i plens de pesar i d’incomprensió.
(on és el pare? On és el pare? Mare, ja no tornarà?
Diga-nos-ho, mare; diga’ns la veritat ja d’una vegada)
I el soroll –maleït soroll– era això altre:
Els ulls i les boques dels senyors amb corbata
i les senyores amb trages cars,
mirant-nos i parlant-nos acusadors i venjatius
i recordant-nos, contínuament, com
de mal ens havíem portat
i com de bons i generosos eren ells,
que malgrat tot, ens perdonaven la vida
(a alguns!) i no deixarien que ens morírem de fam,
tot i les males passades que els havíem fet. Ingrats!
Déu així ho volia i ho exigia... deien...
(el seu déu, el seu déu, el seu déu!...)
I tu, Pasqual, marit meu, colgat al cementeri
per lluitar per la democràcia, la llibertat
I la justícia social (així ho deies tu).
Colgat per a sempre en les entranyes d’aquesta
ingrata terra, fosca i gelada com el meu llit
amb la sola companyia dels ossos dels teus
companys de lluita.
Tres mots, tres paraules
m’omplin el cor;
tres paraules em buiden
la ment.
La soledat, la soledat era això:
Vore’m el llit tan gran i infinit
–Tant que ens havia costat d’aconseguir–
i tan buit i gelat com s’havia quedat!
(una plana immensa i freda on el meu cos
semblava un granet de la platja a la nit)
El silenci, el silenci era això:
Vore els ulls del meus dos fills
(xiquet i xiqueta),
tristos i silenciosos
i plens de pesar i d’incomprensió.
(on és el pare? On és el pare? Mare, ja no tornarà?
Diga-nos-ho, mare; diga’ns la veritat ja d’una vegada)
I el soroll –maleït soroll– era això altre:
Els ulls i les boques dels senyors amb corbata
i les senyores amb trages cars,
mirant-nos i parlant-nos acusadors i venjatius
i recordant-nos, contínuament, com
de mal ens havíem portat
i com de bons i generosos eren ells,
que malgrat tot, ens perdonaven la vida
(a alguns!) i no deixarien que ens morírem de fam,
tot i les males passades que els havíem fet. Ingrats!
Déu així ho volia i ho exigia... deien...
(el seu déu, el seu déu, el seu déu!...)
I tu, Pasqual, marit meu, colgat al cementeri
per lluitar per la democràcia, la llibertat
I la justícia social (així ho deies tu).
Colgat per a sempre en les entranyes d’aquesta
ingrata terra, fosca i gelada com el meu llit
amb la sola companyia dels ossos dels teus
companys de lluita.
Descansem en pau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada