L'estiu
Em
vaig despertar, vaig obrir els ulls i vaig recordar que aquell era el primer
dia de les meues vacances d’estiu. Una immensa felicitat va curullar el meu
cor.
Quatre setmanes dedicades a l’oci, l’esbargiment, la lectura, el cinema, la diversió nocturna i els banys a la platja. Sí, allò devia ser la cosa més pareguda al Paradís que podem fabricar els mortals.
Em vaig alçar del llit, em vaig dutxar, em vaig prendre un got de llet i vaig decidir eixir al carrer a pegar una volta. El meu gosset, un híbrid entre pequinés, fox-terrier i dues o tres-centes races més, em serviria com a escut protector per no haver de passejar tot sol.
Baixàrem ambdós al carrer i l’animalet es va dedicar a regar amb fruïció totes les parets, arbres i rodes de cotxes que va anar trobant-s’hi. Fins i tot va estar a punt de pixar la cama d’un home que llegia el periòdic. El meu gos és un ésser eficient i meticulós.
Feia un d’eixos dies que els meteoròlegs solen qualificar, no sabré mai per què, com un dia magnífic. La temperatura era altíssima, el sol badava les penyes i la humitat era aclaparadora.
Els turistes madrilenys, carregats de para-sols, hamaques, bosses de pipes i xiquets, ja marxaven en processó cap a la platja mediterrània, la platja particular de Madrid.
Vaig decidir seguir el seu camí per tal de fer-hi un colp d’ull. Vaig pujar dalt d’un muntanyar que hi servia d’accés i vaig contemplar la platja. El llevant bufava amb generositat, la bandera verda ondejava amb alegria i els familiars dels banyistes provaven a protegir-se del sol inclement, sota grans para-sols. Alguns grups, no sé si més atrevits o més temeraris, es fregien sota els raigs de sol, talment com les sargantanes o els dragons.
Vaig albirar un estol de tres xicones eixancarrades de bocaterrosa sense sostenidors (calma’t cor, calma’t!). Vaig pensar d’acostar-m’hi i posar la mà amb delicadesa sobre la galta del cul d’una d’elles; però ho vaig descartar d’immediat. Amb tota seguretat m’hauria socarrat la mà a l’acte. I tampoc crec que aquest acte d’admiració i homenatge a la bellesa femenina haguera estat degudament entés per les propietàries dels cossos meravellosos. A voltes és molt dur ser un romàntic sentimental pertinaç, ai!
Com que el meu gos –un animal molt intel·ligent–, que sentia tanta inclinació pels banys de mar com un gat jovenet, amenaçava trencar la corretja a mossos i fugir terra endins, i com que l’arena ja començava a fondre’m les sandàlies, vaig decidir tornar per on havia vingut.
Em vaig haver d’apartar per no ser atropellat per tres paios disfressats de Karl Lewis que corrien, suats i exhausts, en direcció desconeguda. No sé què haurien fet de mal, però per la forma de córrer havia de ser alguna cosa molt grossa.
El meu gos va tornar a mamprendre la viril i canina tasca de marcar territori i jo em vaig entretenir, bo i passejant, en la viril i humana tasca d’observar i admirar les diferents dones joves i formoses.
De sobte el gos es va topar amb un congènere seu del sexe contrari i tot seguit encetaren la seua particular forma d’establir relacions: s’oloraren els sexes i les boques.
La gosseta, tan petita que pareixia un cigronet pelut, duia a l’extrem d’una llarga corda un congènere meu del sexe femení –força atractiva, per cert–, presumiblement la seua propietària. La noia es va acostar als cans amb un bonic somriure i començà a proferir:
-Ai, que boniquet!
Jo vaig mirar amb molt d’interés per tal d’esbrinar què podia ser allò tan boniquet. Finalment vaig deduir –jo també puc ser intel·ligent, si m’ho propose– que atés que la xica no parava de fer festes al meu gos, probablement es referia a ell –sagaç que sóc. El meu gos la mirava amb ulls d’animal depredador i amb la llengua un pam, el molt pervertit. Ella –la xica– va acaronar el bescoll del meu gos i em va demanar:
-Com li diuen?
-Jo li dic gos.
Ella em va mirar entre un poc estranyada i decebuda i va intentar un somriure de cortesia; però li va eixir tan malament, que més aviat, pareixia que li feia mal un queixal.
Va murmurar alguna cosa i se’n va anar tot estirant la corretja de la seua gosseta, que de tan menudeta semblava un fesolet pelós amb collar.
Jo vaig contemplar, tot enlluernat pel sol, el carrer i vaig decidir que a ma casa m’esperava una bona novel·la de Tolstoi, un bon film de Truffaut i un bon disc compacte de Charlie Parker. Tenia tot l’estiu per davant. No era meravellós?
La soledat elegida pot arribar a ser realment meravellosa, tot i que sovint hàgem de fingir i ser sociable per allò que en diuen educació.
Sico Fons
Del llibre "Històries de la Vall" de Bonet Sichar Edicions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada