L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 1.210
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 24.674

dimecres, 14 d’agost de 2019

El nostre cos, immòbil, ballava internament amb l'Orquestra d'Ermesinde al festival "Sete Sóis Sete Luas"


Ahir per la nit el festival Sete Sois Sete Luas ens va oferir l’actuació de l’Orquestra d'Ermesinde, formació que parteix de la tradició de les fanfàrries dels Balcans per desplegar temes inspirats en clàssics del folklore de Sèrbia, Bòsnia i Macedònia, també de Romania i Moldàvia, a les quals ret homenatge. I amb l’al·licient de sentir de nou al valler Carles Estruch, músic de la formació, a la tuba.



La vetlada es va iniciar amb la presentació que feia el director artístic Marco Abbondanza i enmig de l’actuació ens va dirigir unes paraules emocionades Carles Estruch, recordant les seues arrels familiars – la família hi era present- i el sentiment d’estima cap al seu poble.


 El concert s’iniciava amb el so cru i potent del directe, inspirat en les melodies populars dels Balcans i això porta el grup a un repertori on mesclen els ritmes de ball amb les denominades “cançons de beure”, amb la qual cosa ens porta reminiscències d’un estil de vida oblidat , però encara en el record. 


  

Però no va ser un repertori només dels Balcans el que vam gaudir – ací fins i tot com deia Daniel Reis Fernandes anaven més a les fonts populars, al que seria el Camarón de la música balcan, per entendre’ns- i ens oferiren arranjaments de melodies portugueses i músiques de molts altres indrets. No enteníem les lletres, però si enteníem l’emoció que ens transmetia el grup, i que retornàvem amb forts aplaudiments al llarg de la nit.

 





En aquest context no poden deixar d’esmentar, i lloar, el feliç maridatge de peces tradicionals valencianes, cançons de batre i de treball amb valencianes a l’estil de “la de l’u”, amb la música dels Balcans cantades pel català Jaume Coll. Era la primera vegada i ho feia amb una veu que envejarien molts dels nostres cantants d‘albades i “cant d’estil valencià”. I amb una "remullada" típica de gola amb un traguet del vi de la bota. Interpretaren dues cançons populars valleres enregistrades per Alan Lomax l'any 1952: Mare de la Meua Mare i A la Vora del riu, mare.

Una encertada troballa musical i que haurien de repetir, almenys en les actuacions al nostre àmbit lingüístic comú. Un encert la iniciativa que havia nascut del valler Carles Estruch, a la tuba en la formació d’Ermesinde. 

 
El grup format a Barcelona a finals del 2017 és actualment una mescla eclèctica, elements variats i amb poca relació entre ells, però que aconsegueixen la unió per l’amor a la música balcan el composen Daniel Reis Fernandes (Portugal) Trompeta i veu, Pier Paolo Candeloro (Itàlia) saxo alt, Paul Bertin (Francia) saxo alt; Mattia Schirosa (Itàlia) acordió; Jaume Coll (Cataluña); Alexandre Guitart Luengo (Cataluña) el tapan i Carles Estruch (Tavernes-València) a la tuba, en aquest cas l’helicoïdal. 


El concert va demostrar un fet conegut: quan parlem de música balcànica parlem d’un ventall de gèneres molt amplis que van des de la fanfàrria a musiques orientals subjectes al maqam, el codi de la música àrab tradicional, i fins i tot ara amb propostes que freguen el jazz contemporani. Detalls i mostres en tinguérem ahir a Tavernes. 



Realment abans del concert nosaltres teníem, diguem-ho així, un poc de por perquè la música balkan no té entre nosaltres la popularitat que té, per exemple, la música brasilera o la cubana, i més quan pensàvem que és una música per ballar, bé o malament, però desinhibit. I això sempre costa entre el públic assistent, malgrat la invitació a eixir a ballar que feia el grup i que fou seguit per unes quantes parelles.

 
De tota manera, com encertadament deia Daniel Reis Fernandes, el gaudi per la música es pot interioritzar, sentir com a sentiment, de moltes formes i cadascú en fa la seua personal. I així va ser: el gaudi i la satisfacció dels assistents que omplien, una nit més, la plaça del llac de la Goleta va ser total. I el concert que durava hora i mitja va semblar curt i agraït amb forts aplaudiments.

Us oferim un reportatge fotogràfic extens al nostre mur de facebook

Cap comentari: