Max Cahner ha mort. L’ex-conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya
ha mort als setanta-sis anys aquesta matinada després d’una extensa i profitosa
contribució a la llengua comuna que parlem catalans, mallorquins i valencians. Cal
dir que aquesta defensa de la llengua i cultura pròpia va ser un dels motius
pels quals va ser expulsat d’Espanya en 1964.
Max Cahner va nàixer a Bad Godesberg (Renània) el 3 de desembre de 1936, en
el si d'una família que des del 1890 s'havia establert a Catalunya. El seu
pare, Max Cahner i Bruguera, era català de naixement, però durant la guerra del
1936-1939 va ésser expulsat del país amb la família i enviat a Alemanya. L'any
1939 la família va tornar a Barcelona.
Max Cahner va impulsar la nova època de la revista Serra d'Or (1959) i creà
Edicions 62 (1961), que va dirigir fins el 1969; el 1972 fundà Curial Edicions
Catalanes. Contribuí decisivament a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el
Congrés de Cultura Catalana i la campanya del català al carrer. Va treballar per intensificar els lligams
culturals i polítics amb el País Valencià i va ser rector de la Universitat Catalana
d'Estiu a Prada de Conflent del 1985 al 1987. També fou director de la nova
etapa de la Revista de Catalunya. Així mateix, va ser molt significativa la seua
col·laboració amb el filòleg Joan Coromines.
Políticament, va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya el 1976, i del 1980 al 1984 fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat. Des d'aquest càrrec, va crear i reconstruir les infrastructures necessàries per al desenvolupament d'una cultura normalitzada: Arxiu Nacional de Catalunya, Filmoteca de Catalunya, adquisició del teatre Poliorama, llei de normalització lingüística, TV3 i Catalunya Ràdio, Centre d'Art Santa Mònica, creació de biblioteques... També fou comissari del projecte del Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori fins que en va dimitir, el 1992, per divergències amb Josep Maria Flotats. El 1994 es va donar de baixa com a militant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i va crear un partit propi, Acció Catalana.
Políticament, va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya el 1976, i del 1980 al 1984 fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat. Des d'aquest càrrec, va crear i reconstruir les infrastructures necessàries per al desenvolupament d'una cultura normalitzada: Arxiu Nacional de Catalunya, Filmoteca de Catalunya, adquisició del teatre Poliorama, llei de normalització lingüística, TV3 i Catalunya Ràdio, Centre d'Art Santa Mònica, creació de biblioteques... També fou comissari del projecte del Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori fins que en va dimitir, el 1992, per divergències amb Josep Maria Flotats. El 1994 es va donar de baixa com a militant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i va crear un partit propi, Acció Catalana.
-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada