A principis de 2009, quan vaig estrenar UTOPIA, el Dow Jones havia caigut a 6500 punts i el sistema Neoliberal s'estava enfonsant vistosament. Saltant-se tots els dogmes del lliure mercat i de les teories d'Adam Smith, Barack Obama, el primer president afroamericà, es llançava a salvar empreses i banques privades amb diners públics, nacionalitzant fins a la General Motors en el seu afany d'evitar el desastre econòmic.
Aquest fet, imprevisible quan vaig començar a pensar en el meu nou espectacle, crea un marc sorprenent i immillorable per apreciar la força dels arguments de la més ambiciosa de les meves obres: UTOPIA, que tracta del món oblidat de les veritables utopies progressistes vuitcentistes que, teòricament , segueixen inspirant als nostres partits d'esquerres d'avui.
La meua intenció era castigar, a la manera dels bufons, els meus antics companys ideològics per la seua falta de passió, recordant d'on venim políticament i la importància de defensar la nostra tradició humanista davant d'una dreta en auge.
De la necessitat de sacsejar a l'esquerra del seu sopor em va convèncer el que em va començar a succeir a Espanya des del 2006 amb les representacions de la meua obra precedent, La revelació. Per haver volgut defensar els principis d'una societat laica, en un espectacle certament bufonesc però construït sobre una base teòrica molt seriosa, vaig ser víctima d'una brutal campanya d'oposició per part de la dreta nacional catòlica que va culminar amb el descobriment d'una bomba al Teatre Alfil de Madrid a pocs metres del meu camerino. El que més em va impactar va ser la tebior en la solidaritat de certs ambients progressistes, una posició còmoda que considerava com una molèstia o de mal gust remoure aquestes velles batalles.
Dotze mesos després de l'estrena de UTOPIA, les coses estan encara més clares. Lluny d'aprofitar la derrota del pensament i la filosofia neoconservadora, l'esquerra, en un impressionant buit de propostes, ha deixat passar aquesta ocasió sense proposar cap alternativa confirmant la imperiosa necessitat d'un trobar nous somnis amb una nova energia.
Així, la tesi central de UTOPIA és més actual que mai: S'ha de tornar a la font del pensament d'esquerres, rejovenir els nostres valors o sinó qualsevol dia descobrirem que fins als principis de la Il · lustració seran posat en dubte pel Nou Obscurantisme.
Leo Bassi
Bassi és reconegut mundialment per les seues extravagàncies teatrals i accions provocadores. Cultiva la comèdia provocadora i ha rebut molts premis i reconeixements, entre els quals destaquen els de la crítica de Barcelona, Cannes i Munic, l’OBIE Off Broadway Award, FAD de Barcelona, Mers Comedy Festival d’Alemanya, Just Laughs Festival de Mont-real, etc.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada