L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no els comentaris rebuts si considera que aporten novetats, punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb la noticia oferida. Els articles d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 1.290
PÀGINES LLEGIDES EL DARRER MES:
32.866

dilluns, 17 d’abril de 2017

Tonyes i mones de Pasqua


La mona és una de les tradicions més arrelades de Pasqua, malgrat que no tenim coneixement exacte del seu origen i significat inicial.

Cal dir que al nostre poble tenim “tonyes”, “mones” i fins i tot “servatxos”, tots fets de la mateixa pasta dolça.

Si consultem el diccionari trobem que l’accepció “tonya” (també dit panquemao, encara que el diccionari sempre posa com a primera accepció “tonya”) tan tradicional a Tavernes fa referencia al producte fet amb massa de briotx, esponjós i tou per dins, daurat en la capa exterior i més obscur, de forma semiesfèrica, i que sol portar damunt eixe toc de clara d’ou que es cou després o bé un polsim de sucre glacée. 




El diccionari diu que si la tonya porta ou , estem parlant de mona i també es pot elaborar amb diverses formes. Les més habitual almenys a Tavernes eren la de fardatxo, el “sarvatxo” amb l’ou a la boca  i tot ple d’anissets per damunt dels petits talls que li fem a manera d’escates (seria un fardatxo o un cocodril?) o d’una estrella, amb l’ou enmig i d’on eixen els braços també amb anissets, o de trenes. No cal ni dir que cadascú pot donar-li la forma que considere.

I no oblidem la tonya amb nous i panses, també semiesfèrica, com  a variació més llaminera de la tonya normal.

Si que està clar que l’ou de xocolata no ha estat mai un costum de Tavernes, sense que això vulga dir que la “modernitat” ens l’ha introduït en alguns casos, una modernitat que també ha fet perdre molts costums i pràctiques culinàries: aquella sentor tan agradable de tonyes i tonyes dutes a casa, damunt de la post , després d’haver-les cuit als forns, quan Tavernes disposa de desenes de forns, avui és impossible perquè són rares les cases que continuen elaborant-se els propis dolços de Pasqua.




I tornant a l’origen, discutit i incert per a molts autors, però si que estan d’acord a dir que seria un costum d’origen pagà  i que podria estar relacionat amb els antics rituals de fertilitat que el cristianisme va assimilar.

La mona ja apareix esmentada amb eixe nom al segle XV i podria derivar de l’àrab antic “mûna”,  o siga ‘regal’ o ‘provisió de la boca’ i seria una manera antiga de pagar arrendament de terres feta en espècie: coques, ous durs i altres productes agrícoles.

Altres fan derivar el nom del llatí “munda”, les paneres amb dolços i ous decorats que els romans oferien a la deessa Ceres, mentre altres creuen que l’origen seria grec i es remuntaria a les “múníquies”, celebracions gregues dedicades a Artemisa, amb la qual cosa aquestes teories entroncarien amb els rituals de fertilitat precristians. A la mitologia grecoromana Ceres i Artemisa son deesses relacionades amb l’agricultura, les collites i la fertilitat.




I ja en pla particular, hi ha llocs on la tradició diu que la mona ha de dur tants ous com anys té el xiquet/la xiqueta que la rep, mentre nosaltres els valencians, amb l’ou dur podem fer una declaració d’amor  i esclafar-lo al front de la persona estimada.