CONFINAMENT 22: Certeses

Puc imaginar-ho tot, perquè no sóc res. Si fos alguna cosa, no podria imaginar. L’ajudant de comptabilitat pot somniar-se emperador romà; el Rei d’Anglaterra està privat de ser, en somnis, altre rei distint del que és. La seva realitat no el deixa sentir.

Llibre del desassossec. Fernando Pessoa

                                                              II


Certeses

Per això me n’aní a temps al bosc, com el filòsof embafat de cortesans. Jo retut, ell immens. Tan immens que l’oracle va cloure l’oïda mancat de sentit. Mai li perdonaré a Goethe la seva indiferència, però, envers el resistent.

Per això no tinc record del temps passat al tall si no és per avançar-lo, gairebé com aquell que mudat de pell es passeja invisible entre coneguts i, àdhuc, en cas de ser reconegut fàcilment ho ignora, com si d’aquell no hi quedara traça.

Per això surt de l’ànima, ara sí, saber que l’obligació mata, i ho fa fins el punt que pertanys a les cendres molt abans de la festa, i solament quan algú que ja l’ha passada et mira t’esclata el cor d’emoció, carnisser.

L’any de l’adéu, l’any de la mà de déu, l’any del retorn a casa, i els anys del balanceig final, són anys d’onades que han anat allunyant-me mes a mes, més i més, de l’encofrat cerebral dels anys de les trobades maleïdes.

Sé que no sóc un exemple de res, i tanmateix les persones que han pogut tenir-me uns mesos a l’abast, unes setmanes reblertes d’intimitats a l’aula, jo d’amfitrió, seguiran recordant el gest i la paraula, mai sotmesos a l’ordre de l’exterior.

 

I Tavernes, i jo catalanista, diuen, i el meu poble que em mira amb curiositat, i jo fill de Vicent el Fart (Franco Brines i Jova Palomares) i Encarnació la Rosera (Giner Magraner i Grau Ribelles), i la gent que manté en el passat imatges desdibuixades, i jo que em passege, i algunes veus més agosarades es llancen a demanar per mi a l’hereva d’aquell lloc, i jo...sempre jo.

I ara què? Si esquiu del món ja sóc i hi sóc mut, per tant, què faré de jo si me’n parlen al defora d’on res no m’hi arriba, si d’allà enfora l’única cosa certa serà que en sortirem com un bacallà oblidat a la planícia àrtica i encara es dirà, mira-te’l, tan guapo com era, i ara, ara què? Ja s’ha acabat? 

 

Si observe la meua cusseta Ona escodrinyar el capvespre des de la platja en direcció a la serralada sóc ben conscient que forma part d’un tot del qual jo en sóc exclòs i me’n sé tanmateix partícip provisional d’una bellesa que als humans ens ha estat, en general, negada, si exceptuem les comptades ocasions en què allò real ha pres forma en llurs mans, una peça musical, un quadre, una narració, que esborre els marges que hi ha entre la vida i la ficció, i és aleshores quan voldria fondre’m un minúscul interval de temps al bell mig dels seus sentits, per bé que tornaria foll a l’instant, i capir, copsar, sentir el món, ser-hi sense tràmits, ser-ne part, ser. Dissolt d’ectòpia, exposat a la frontissa.

Si l’interès de l’altre per una llebre que fuig et fa veure com de minúscul eres, podràs acceptar la mutilació del teu cos fàcilment i entaforar-te al cor de l’enemic i ser-li carronya, vèncer-lo, però això no evitarà que conegues la teua condició de prescindible, fins al punt que volar des del minaret no et serà gens costós, àdhuc podràs copsar per darrera vegada la immensitat dels teus condominis i imaginar que vares salvar la cartera, que les rates també saben somniar ser una llebre que fuig de l’enemic.

Sé de jo justament el que altres en mi ignoren, i desconec absolutament tot allò que el món m’atribueix com a propi, per això, exactament, la monotonia del se que m’envolta a perpetuïtat em permet de somniar altres mons el coneixement dels quals de mi és nul, i allí escric i m’estic quiet, com quiet s’està el nin a qui tot li és recent i la soledat empeny, rei absolut de si.

Josep Franco i Giner