PUNT DE VISTA: "Realitats paral·leles" per Sico Fons

 

Una vegada, vaig estar raonant a la Valldigna amb un matrimoni del Cap i Casal, és a dir, de València. Ells tenien una caseta entre algunes “rebassades” de tarongers i la muntanya de les Creus. Jo no els coneixia, però per circumstàncies que no venen al cas esmentar ara, vaig passar per la caseta caminant i vam encetar-hi una conversa. Els seixanta anys, ja faria temps que els haurien fet, i com a bons capitalins, no tenien ni idea de parlar valencià. Ella, això sí, em va dir, l’entenia perfectament. Mira que bé, vaig estar a punt de dir-li, com el meu gos Batiste.

El cas és que, no sé exactament com va ser la cosa, que l’home, el marit de la dona, és clar, em va dir que s’apel·lava Blanes. I jo, no sé exactament tampoc per què, li vaig comentar que aquell era un cognom d’origen català. Ell em va mirar amb expressió hieràtica –tot i que juraria que es va reprimir un sentiment d’ofuscament–, i em va replicar que “de eso nada, que a mí me han dicho de muy buena tinta, que mi apellido proviene de la provincia de Alicante”. Jo el vaig mirar també de manera hieràtica –tot i que puc jurar que em vaig reprimir una forta rialla– i li vaig dir, “Bé, és possible, però potser els avantpassats d’aqueixa gent d’Alacant, venien d’una ciutat catalana anomenada Blanes. No sé si l’ha sentida anomenar”. Ell va fer com si no m’haguera sentit i es va posar a mirar-se el mòbil. Univers virtual farcit de mons ignots i màgics. 

Escut d'armes del cognom Blanes

 

 

I a tot això, ja me’n recorde com va ser que vam començar aquella conversació sobre els cognoms. Va ser ella, la dona, és a dir, la muller del Sr. Blanes, la que em va dir que son pare era de la Valldigna, concretament de Benifairó. I com per a corroborar tal afirmació, em va dir que el seu cognom era Vercher. Més valldignenc no podia ser el seu cognom, afirmà ella amb posat d’orgull, tal volta una mica fingit, em va semblar. “Sí, és de veres. Verger. Per ací hi ha Vergers a cabassos”. “No, no. Es Vercher, con ch”. “No ho crega. Ací, abans que l’escola imposara la ch castellana, tot lo món el pronunciava com a Verger”. “Pues no te creas”, em va replicar ella fent cara de mestra d’escola, “según tengo entendido, este apellido mío llegó con los franceses”. “Francesos?”, li vaig preguntar jo amb cara d’incredulitat. “Sí, concretamente con las tropas napoleónicas. Los Vercher se ve que llegaron a Valladolid y luego se establecieron aquí”.

Jo la vaig fitar sense poder evitar que la boca se’m quedés oberta com una o greu. Napoleó? Valladolid? Ja veus tu, quines coses!

“La veig una mica difícil, eixa teoria”, li vaig explicar quan per fi vaig poder reaccionar. “Por qué?”, em va demanar. De colp i volta, la seua cara, fins ara cordial i amable, em va parèixer que adquiria un to obscur i quasi preocupant. “Perquè jo he llegit alguns llibres d’història de la Valldigna, i sé que de Vergers ja n’hi havia ací des dels primers temps del repoblament cristià; és a dir, des dels segles XIII i XIV”. 

Escut d'armes del cognom Vercher/Verger

 

Ella va fer com si no m’haguera sentit i es va posar a mirar-se el mòbil. Realitat quasi imaginària, cosmos infinit ficat dins d’un petit miracle de la tecnologia.

Finalment, quan ja vaig decidir tornar a mamprendre el meu camí, l’home, com per a finalitzar la conversa i fer-me veure, per fi la llum, em va dir encara. “En estas cosas se han dicho muchas mentiras. Però la verdad es que el repoblamiento catalán del reino de Valencia fue apenas de un 3 %. Así que poco tenemos que ver con ellos”. “I llavors d’on vingueren els repobladors?”, li vaig preguntar ja gairebé enfilant el viarany de tornada. “De Aragón, de Castilla... de otras tierras...”. “Però de Catalunya no”, vaig dir jo amb posat potser de resignació. “No”, sentencià ell com un jutge que li confirma la sentència a un condemnat a mort. “Adeu”, em vaig acomiadar amb el meu millor somriure. “Adios”, va dir el matrimoni valencià amb el mateix somriure.

Vaig continuar el meu camí i em vaig dirigir cap a casa, cap al meu poble. Realment, vaig pensar, hi ha persones que semblen viure en realitats paral·leles i enigmàtiques. N’he vist molts així a la ciutat de València. O potser és que cadascú s’inventa la seua realitat pròpia segons les preferències, gustos i interessos.

A voltes la humanitat em sorprèn, em meravella i alhora em decep. Exactament igual, pense, que la ciutat de València. Eixa urbs sorprenent, meravellosa i alhora decebedora.

Sico Fons