L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no els comentaris rebuts si considera que aporten novetats, punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb la noticia oferida. Els articles d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 2.471
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 63.523

dimecres, 16 de setembre de 2020

Confinament 8: Camps de Batalla.

 

                                                                                                                 Als “Vosaltres”

I

 A Napoleó no el varen vèncer els exèrcits d’Europa. El va derrotar l’Església més abjecta, en forma de Croada contra una mena d’Anticrist: en la vessant d’insurrecció currojimenesca a Espanya, sota el model d’exorcisme a Rússia (Moscou cremada i abandonada pel Tsar Alexandre), i definitivament convertida en condemna i excomunió pels Estats Pontificis.

             (A Tavernes de la Valldigna algunes parelles es varen haver de casar de penal fora del poble i en hores incòmodes, exorcitzades i condemnades socialment, ben avançat el vint).

             La Revolució Francesa del 14 de juliol de 1789, transformada en múltiples variants, algunes de les quals s’havien d’haver estalviat, com ara El Terror i L’Imperi, fou, però, i malgrat tot, l’espurna que canvia Europa i la fa moure’s cap a un reconeixement de les parts essencials que la composen, els ciutadans.

             (Moltes persones, teòricament ciutadans, a Tavernes de la Valldigna, però no solament, varen haver de recórrer a persones de l’església per lliurar-se d’un assegurat procés polític, de final ben cert, i no fa tant, per defensar la terra, l’alliberament nacional o lluitar contra el feixisme. Ara mateix, molts ciutadans no poden accedir lliurement en la seua llengua a massa àmbits, judicial, policial, sanitari, professional, universitari, i la nostra terra segueix colonitzada).

             Cent anys després de Napoleó, els aires remoguts per la Revolució a la qual se sentia profundament lligat, tot i els errors, aconseguiren que a Viena, i per extensió a la part més estantissa del vell continent (Espanya al marge), es respirara millor, com ja es feia a París, Bonn o Berlín, àdhuc Moscou, amb la Revolució Russa al país dels Soviets. A Madrid encara no. Un encara que encara dura aquí. L’únic lloc d’Europa que no ha fet seus els ideals de llibertat, fraternitat i igualtat és, passeu-me el mot, Espanya. Dels Estats Pontificis, què podríem dir? A Espanya és on encara (altre encara) aquests continuen pel concordat a mantenir intacte el seu poder, amb una Monarquia col·locada i sostinguda per una Dictadura, una Església, i uns Polítics, per no parlar del quart poder, La Premsa, que han permés tot el temps que el Temps s’aturés d’ençà de la Catòlica i la Inquisició militant present.

            

 

Napoleó era cors, la seva pàtria fou sempre Còrsega. L’altra pàtria adoptiva, França, que comprà aquella a Gènova poc abans de la Revolució, mentre fou monàrquica li fou enemiga, i mai va aprendre i aconseguir d’estimar-la. Fou a la Revolució i a la República a qui els era fidel i, com a bon illenc, era a la família estricta a qui confiava els seus pensaments i desitjos més íntims. A Còrsega, com a Mallorca, els temes delicats es resolen de portes endins. Per això va col·locar tota la família en llocs claus arreu d’Europa. No se’n refiava de ningú altre.

             (Algunes parelles, a Tavernes de la Valldigna, havien de tenir la confirmació de la família abans d’anar més enllà. Mon pare, quan s’havia de casar de segones, va anar acompanyat de les germanes, totes majors, a ca la sogra a demanar la núvia. Sempre he pensat que alguna cosa d’illencs hem sabut mantenir. Tenim família a Còrsega i ens hi entenem molt més enfora que les paraules no podrien justificar pas).

             Napoleó fou qui, en escampar la flama de la Revolució per tot Europa, impedí que el Borbó tornara a instal·lar-se al tro de la flor de Lis. A Espanya els mantingué l’Església, al capdavall. Els frares instaven la població a lluitar contra el ‘francès’, talment fos el dimoni. Anglaterra hi participava per protegir-se de la voluntat de poder insaciable de Napoleó. Anglaterra ajudava qui fos per contenir l’expansió de França. Cent anys abans hi col·laborà a evitar (sense aconseguir-ho, però amb rèdits, l’accés a la Mediterrània: Menorca i Gibraltar) que el Borbó s’acomodés a Espanya. Ara temptava d’impedir que Napoleó guanyés el control de l’accés a la Mediterrània (el seu rèdit d’antany), on Nelson hi comandava. Napoleó sabia que si a Anglaterra no se la blocava als mars seria sempre invencible. Trafalgar fou l’excepció que confirmava la regla. Waterloo l’excepció que confirmava la regla que a terra l’era Napoleó, l’invencible.

 

             Tres varen ser, doncs, d’inici, les capitals d’Europa que no aprengueren res de la Revolució Francesa. Madrid, Moscou i Viena. Moscou, però, s’ho va témer. Alexandre, el Tsar, va entendre que els vents de ponent, tard o d’hora, arribarien a Rússia. I va ser Lenin qui cent anys després els hi portà i cancel·là l’imperi i la dinastia de Nicolàs. Viena, l’altra capital imperial, hagué de conèixer al seu torn el seu final, contemporani de l’anterior, en no acceptar cap obertura del règim, excepcions al marge que Beethoven va poder fruir breument i Zweig veure esborrar-se del tot, quan pertot ja s’oïa el clam de les nacions amb el ressò de la Revolució Francesa al darrere. Arribà tard i segurament també traïda pel Kàiser, que veié l’oportunitat, promovent l’assassinat de l’emperador, d’aixecar-se com una opció emergent que buscava el seu lloc a Europa i al món. Però Madrid seguia a començaments del segle XX com a començaments del segle XIX, com a començaments del segle XVIII, com a començaments del segle ... XVI, obsessionada per les Croades internes, contra les nacions que no són castellanes, contra les religions que no foren catòliques i apostòliques, contra els usos i costums que no s’adequaren als imposats per la Inquisició. Per Madrid mai acabà de passar ni un fil de vent de les Revolucions dels canvis, de les novetats que per a la resta d’Europa anaven desfilant pels camps de batalla.

 

II

             Pels camps de batalla de l’estiu a Tavernes de la Valldigna passaven éssers de tota mena, solitaris fins el moll dels ossos (com Napoleó), encara que excepcionalment hi comparegueren acompanyats de la parella; parelles que amb la mirada et deien com de lluny s’havien arribat a trobar de tot allò que ara se’ls oferia a tocar de mans, els ulls tristois d’enyor aferrats (com Napoleó a Santa Elena, amb l’amant, la dona del jardiner); qui es passejava lluint-se mútuament amb dret de franquícia, solament destinada aquesta als iguals de classe, cosa que sorprenia la majoria dels estadants, més discrets, però sobretot plenament conscients que aquella exposició de malucs i bruses d’una transparència captivadora no era altra cosa que boires inaprehensibles que s’estenien a la piscina del Club de Tennis, quan el bon gust i l’exclusivitat encara permetien aquells luxes de somni (com Josefina per a Napoleó). També hi havia passants d’edat madura d’una fermesa envejable, que s’estimaven incondicionalment.

             Pel Passeig passava tothom. Vosaltres éreu el compromís escrit amb lletres de passió. Passaven parelles impossibles que tot d’una provocaven les complicitats entre els espectadors, algun comentari més o menys encertat, i el convenciment generalitzat que allò seria breu, el temps que l’estiu trigara a dipositar cada ànima al seu lloc, al prestatge adequat on el valor queda explicitat i cap dubte no permet d’arrossegar la il·lusió ni una passa més enllà (com Josefina amb els aliats a Versalles durant la primera abdicació de Napoleó). N’hi havia també d’aquelles on una de les parts semblava haver-s’hi trobat per casualitat i que no acabava de saber què era el que feia allí, amb aquella mitja taronja més fantasmal que real. Vosaltres mai permetéreu que ningú dubtara de la vostra veritat.

            En alguna ocasió veies inscrita una aparença de certitud (com quan hom cau al pou i sap que no se’n sortirà) en aquelles relacions on els excessos hi comandaven el sentit del camí emprés, lliurement, sense concessions, sense aturador possible, amb tot damunt el tauler de joc, on l’espurna dels déus encegava els futurs i feia fosques les mirades, tan joves. Igualment arribaven parelles oficials discretament del bany, de la platja o de les basses, que es mostraven públicament a la plaça del notariat que era la terrassa de La Farta, on se segellava notòriament i ostensiva la relació per sempre més (si no és que hi havia pintada amb calç pels carrers desmentint una de les dues posicions; aquestes pintades únicament estaven reservades als quasi compromesos davant de l’església civil que era el passeig; hom no esmerçava esforços si no era necessari).

 Hem vist parelles constituïdes per dues bones persones, que tenien els silencis per contrasenya, uns temps establerts que la resta del món respectava per com eren usats, amb saviesa extrema. Vosaltres dúieu de casa aquest saber estar enmig. He vist mon pare aixecar ma mare a plom, riallera, al cor de la cuina. La calor arribava a fondre de goig parelles que ho eren efímerament, remotament provisionals, de plemigjorn. I he vist la cara dels teòrics ‘oficials’ buidada de sang i exempta d’expressió, les cames flàccides, les paraules absents, les goles resseques d’absència (com Napoleó a Santa Elena el darrers dies de la seua vida, convençut de la traïció de la Pàtria, l’adoptiva, envers ell). A vosaltres se us veia lliures d’aquest suplici.

 

Hem vist les parelles propietàries dels bars Ximo, Montecarlo, Pista del Nano, i els Llumeros, funcionaris, i afegits de darrera hora, sopar com uns generals a la terrassa de l’orxateria, a l’aire lliure, sota els fanals que il·luminaven amb prou feines els marges de la Bassa de l’Aiguader (la del Passeig, abans a la plaça de l’Ajuntament, i ara, expòsita, a l’entrada del poble; no em moriré sense nedar-hi algun dia) i les bombetes que mon pare cada any penjava per fer del redol un lloc semblant a una pel·lícula de Fellini, el cel protector de sostre (com li anava d’estar-hi cada dia a Napoleó, lluny de Versalles, en campanya), felices com poques vegades n’hem vistes. Hem vist les desfetes de les banyes i la dignitat extrema dels afectats, en forma d’ensaïmada o de tricorni. Hem vist parelles eivissenques convertides en anestesistes reconeguts. Parelles que duien el ‘corte’ de torró com un present a l’estimada. Parelles silencioses i d’altres esquives. Parelles de les principals emmirallades d’Herrera provant d’imitar la seva impenetrable solteria. Parelles de pellissa fina, pulcríssimes com la llet amb canella i llimona que preparava mon pare, excelsa, inigualable.

 Napoleó era un crac de les matemàtiques, una figura estranya en una acadèmia militar. Tota la seva família va haver d’emigrar de Còrsega per independentistes quan la França encara monàrquica els sotmeté els anhels. Segurament els èxits militars estan en correspondència amb la seva visió trigonomètrica de l’espai, una mena de topografia mental desconeguda per a la majoria dels generals d’aleshores. A la mar, però, la dinàmica de fluïts, la controlava Nelson. Va haver un moment que mitja Europa era comandada per independentistes corsos, familiars de Napoleó. Pel passeig també passaren mags de les exactes i genis de la física, les parelles veres dels quals (com en el cas de Napoleó) eren els números, les proporcions, la matèria, els efectes i les causes del món. Escoltar un Roig, un Gumersindo (solitaris com Napoleó en campanya) parlar dels seus camps de coneixement, inabastables, era, ho constatem, passejar sense moure’s del passeig pel cosmos del saber, una epifania pels camps de batalla on l’humà s’ha hagut d’exposar per explicar-se, una deliciosa excursió agafat de la mà d’una parella mixta, la que constitueix la formada per un gegant i llur mirada sobre el món. Vosaltres il·luminàveu els marges més enllà dels quals la mirada del nin es contrau i l’ajudàveu a avançar pel camps de la vida, a la recerca de la seva Independència. Mercès.

 

Josep Franco i Giner

 

Cap comentari: