Potser semblaré exagerat o paranoic, però de vegades pense que un dels principals objectius de l’Estat espanyol ha estat, des de fa segles, trencar qualsevol vincle cultural, econòmic, polític o sentimental entre els territoris catalanoparlants de l’antiga Corona d’Aragó. Sí, un objectiu diguem-ne inconfessable i silenciós, però amb proves i efectes ben palesos... i per a nosaltres, devastadors.
Es tractava –i es tracta!– de fer creure que aquests llocs no tenen res en comú; ni llengua, ni història, ni ètnia; ans al contrari, serien considerats gairebé com a enemics naturals entre si.
Això es veu, ben manifestament, al País Valencià; on, amb la “generosa” col·laboració de la burgesia, la classe empresarial o l’Església “indígenes”, s’hi ha creat un clima anticatalà que gosaríem dir, frega la malaltia patològica. Catalunya és l’enemic a combatre, esgrimeixen com a arma de permanent combat, els partits de dretes. I ho fan d’una manera que recorda molt, la propaganda anticomunista que feien servir les autoritats nord-americanes dels anys 50-60 per perseguir qualsevol dissidència més o menys esquerrana.
Siga com siga, la veritat és que, seguint amb la coneguda màxima del “divideix i venceràs”, els valencians per un costat, els catalans per un altre i els balears, en menor mesura, per un altre, aquests tres territoris –que plegats podrien cobrar consciència de compartir una mateixa llengua i, per tant, una mateixa nació... o nació de nacions–, romanen dins l’Estat espanyol, tan separats i distants com ho podrien ser Andalusia de Galícia o Canàries de Navarra. Connexió ferroviària entre Catalunya i València: de Tercer Món i sense Alta Velocitat; corredor mediterrani a l’espera quasi permanent; carreteres, dolentes i amb l’autopista principal, fins fa poc de peatge; TV3, clausurada i prohibida pel Partit Popular valencià. Continuem sense reciprocitat televisiva de moment.
No volem pecar de creadors de conxorxes imaginàries, però tot sembla premeditat per a dificultar al màxim, qualsevol relació comercial o cultural entre tots tres territoris que compartim la mateixa llengua.
Tal volta Espanya (o Castella, passeu-me la redundància) necessita els territoris orientals de la península Ibèrica per a subsistir, però els necessita separats, quasi barallats, i mai units si no és a la “mare” Castella.
Es tractava –i es tracta!– de fer creure que aquests llocs no tenen res en comú; ni llengua, ni història, ni ètnia; ans al contrari, serien considerats gairebé com a enemics naturals entre si.
Això es veu, ben manifestament, al País Valencià; on, amb la “generosa” col·laboració de la burgesia, la classe empresarial o l’Església “indígenes”, s’hi ha creat un clima anticatalà que gosaríem dir, frega la malaltia patològica. Catalunya és l’enemic a combatre, esgrimeixen com a arma de permanent combat, els partits de dretes. I ho fan d’una manera que recorda molt, la propaganda anticomunista que feien servir les autoritats nord-americanes dels anys 50-60 per perseguir qualsevol dissidència més o menys esquerrana.
Siga com siga, la veritat és que, seguint amb la coneguda màxima del “divideix i venceràs”, els valencians per un costat, els catalans per un altre i els balears, en menor mesura, per un altre, aquests tres territoris –que plegats podrien cobrar consciència de compartir una mateixa llengua i, per tant, una mateixa nació... o nació de nacions–, romanen dins l’Estat espanyol, tan separats i distants com ho podrien ser Andalusia de Galícia o Canàries de Navarra. Connexió ferroviària entre Catalunya i València: de Tercer Món i sense Alta Velocitat; corredor mediterrani a l’espera quasi permanent; carreteres, dolentes i amb l’autopista principal, fins fa poc de peatge; TV3, clausurada i prohibida pel Partit Popular valencià. Continuem sense reciprocitat televisiva de moment.
No volem pecar de creadors de conxorxes imaginàries, però tot sembla premeditat per a dificultar al màxim, qualsevol relació comercial o cultural entre tots tres territoris que compartim la mateixa llengua.
Tal volta Espanya (o Castella, passeu-me la redundància) necessita els territoris orientals de la península Ibèrica per a subsistir, però els necessita separats, quasi barallats, i mai units si no és a la “mare” Castella.
¿Què potser els estadistes espanyols s’han llegit la crònica de Ramon Muntaner i la seua famosa metàfora de la mata de jonc?
I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.”.
De moment, sembla, continuem en l’etapa del minyó arrencant-nos el nostre tarannà propi a poc a poc; veurem si amb el temps aprenem a lligar-nos o unir-nos ben fort per tal de resistir la força de deu homes o del que calga. El nostre destí està, sobretot, en les nostres mans. Alea jacta est.
Sico Fons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada