L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no els comentaris rebuts si considera que aporten novetats, punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb la noticia oferida. Els articles d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 1.693
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 38.010

dijous, 19 de novembre de 2020

PUNT DE VISTA: L'arruga és bella

 

  
Gosaríem dir –tot i semblar desmesuradament exagerats– que la seriositat és un dels principals mals que assola aquest planeta. Això és el que, curiosament, vaig pensar un dia en què un conegut em va comentar –impertinent ell– que darrerament s’havia apercebut que unes quantes arrugues solcaven la meua cara. Que potser anava fent-me vell? Jo el vaig fitar, vaig observar amb cura l’orografia del seu rostre, també atapeït de les petites comes i serralades que solem anomenar arrugues i li vaig replicar: “Amic meu, ens hem de sentir orgullosos i desvanits de les xicotetes estries que adornen la nostra cara, ja que sens dubte, aquestes són el resultat de molts anys seguits de rialles i bon humor. Només les persones avorrides i serioses poden conservar, a través dels anys, una pell llisa i immaculada d’adolescent”. El meu amic em va mirar amb ulls vidriosos (perquè val a dir que havia oblidat mencionar que tota aquesta conversa es produïa al recer de la música i les cerveses d’un pub) i em va dir: “Vols dir que la frase ‘l’arruga és bella’ et sembla vertadera?”. “Tan vertadera com afirmar que la mar està plena d’aigua salada”, li vaig replicar bo in contenint-me un somriure.



  De tota manera, però, parlava, paradoxalment, ben seriosament aquella vegada. Vull dir que crec fermament en les meues paraules. Una persona seriosa i sense sentit de l’humor és per a mi, senzillament poc de fiar i recomanable. El bon sentit de l’humor implica, trobe jo, sentit d’autocrítica, i compassió i empatia envers els altres. En el moment que algú comença a prendre consciència de la importància o transcendència de la seua persona (o en el seu defecte, del seu càrrec professional, de la seua ideologia o de la seua religió) se li esvaneix qualsevol rastre d’ironia o ingenuïtat i pot arribar a cometre tot tipus de malifetes.

  Recordeu si no, que en nom del partit, de la religió o la pàtria s’han perpetrat les major barbaritats.

 Fixeu-vos per exemple en les rodes de premsa que solen fer els futbolistes de Iª Divisió. Aparentment el futbol és una mena de joc-espectacle que deuria estar més emparentat amb el caire lúdic de la vida. Com és possible, doncs, que en adreçar-se als mitjans de premsa, adquirisquen habitualment aqueix posat insofriblement seriós de ministre de l’església? Que per ventura no són conscients de la relativitat i la futilitat de tot plegat? Que potser creuen realment que vint-i-dos hòmens barallant-se per un baló és un tema tan important? Ja sabem que hi ha molts diners en joc, però tampoc cal ser tan exagerats com per a pensar que el seu ofici-afecció és el centre de tota la galàxia. Que els diners tampoc són tan importants, caram!

  I si deixem el món de l’espectacle esportiu i ens fiquem dins de la política, la cosa ja ens semblarà embafosament demencial.
 
 
 
 Polítics que fingeixen, que menteixen, que van pel món eternament amb cara de pomes agres i que guarden dins d’ells tanta transcendental agressivitat que qualsevol diria que sempre estan a mig pam de declarar la guerra total al primer que se li travesse pel carrer.

  Em ve al cap el que fou, ja fa anys, president del Govern espanyol, José Mª Aznar. M’atreviria a dir que ell és el paradigma de tot el que estava comentant fins ara. Un home gris, de mirada fosca i sense somriure. Un home amb la cara més seriosa que el marbre d’un cementeri. 
 
 
Aquest home, no somriu mai, i les poques vegades que ho fa, de tan poc acostumat com està, la cara se li contrau en una lletja ganyota i fa la impressió que les seues mandíbules ensopeguen amb la pell facial sempre hieràtica i pètria. Efectivament, de tan seriós com és, no somriu mai, i és per això que era o és un home sense arrugues (però amb ganyotes). Així doncs, ho diré una vegada més: l’arruga és bella, perquè només les persones nobles i de bon humor poden exhibir aquests guardons amb els que la natura adorna els nostres rostres. Visca l’arruga!

 Sico Fons

 

 

Cap comentari: