La Normalització Lingüística (El gest)

A tots aquells que es varen ocupar d’impedir que l’infern es perpetués a Europa. I als qui en pensar-la l’han sostinguda. Entre nosaltres, òbviament, Joan Fuster.

Si la gent no parlés…On estaríem?  ITT, LIFE, 1968

El record d’aquella sala plena de gent i d’olors, reblerta de gemecs, rialles i crits atapeïts de sang, aquell escorxador de vergonya...l’horror de la pobresa.

Carta a una desconeguda. Stefan Zweig

           
Un americà de vacances per la Rivière d’entreguerres podia estalviar-se de saber altra llengua que l’anglès. Desprès de la segona gran guerra també, encara que ja no fes vacances. La gent del segle XX va aprendre l’anglès sense cap nosa, malgrat no l’entengués ni el parlés. La publicitat ressenyada més amunt ho duu implícit. La International Telephone and Telegraph Corporation, que l’any 1973 va participar activament en el cop d’estat de Xile, ja hi pensava. Això que ara anomenem supremacisme no deixa de ser l’expressió d’una violència exercida des de dalt per qui té el poder a les seves mans, amb la intenció d’estalviar-se les dificultats pròpies del govern dels pobles. I aqueixa tasca inclou la llengua. Llur control.

Es procura fer, per això, com l’organització d’un atemptat contra el govern legítim, sense escarafalls, just el contrari d’allò que es pretén amb els magnicidis, en veu baixa, fugint de caure en l’erostratisme. De vegades, però, els efectes són els mateixos, tant si s’actua contra algú o alguna cosa per esdevenir famós, com si es fa amb la mà esquerra, que no es veja l’acció. L’assassí de Kennedy l’any 1963 pretenia d’emular aquell pastor d’Efes que va socarrimar el temple de Diana 2319 anys enrere. En canvi, el dictador Franco i altres polítics posteriors continuistes insistien i insisteixen a vestir de natural i esborrar d’autories allò que no ho pot ser: la mort d’una llengua. 

Una llengua mor quan no hi ha ningú que la parle. Sempre ens quedaran els enregistraments del que fou, en forma de literatura, per exemple, o de crits de carrer d’alguna sèrie d’èxit. Fins i tot podran romandre persones vives que ja no la parlen, i tanmateix serà ben morta. Es pot donar el cas d’estar entre antics usuaris i no saber-ho. Sospitar-ho, però deixar-ho córrer. Encara més, fer-se el fonedís, no siga que em delaten els gestos. Assumir la culpa i errar per casa sense clau. És el que desitja que faça el cirurgià, l’exorcista, i que ignore el senyal a més a més, el solc deixat per la desfeta.

Bona part d’Europa va haver d’actuar en la renúncia explícita però provisional durant el trànsit d’estats (1914-2001), i es féu de tendència anglòfila, per bé que de boca estreta. Públicament, els organismes rectors ho havien d’aparentar. Ningú feia comptes, nogensmenys, que el vell continent substituís cap llengua per la de l’imperi americà. La nostra petita història parcial, en canvi, en va farcida d’aqueixa pretensió, que ningú parle la llengua del vençut. Tant si es fa un ús intransitiu del verb ‘parlar’ com si es deixa el complement, la finalitat és la mateixa que la de la publicitat de la ITT, el supremacisme: que ningú parle/que ningú parle la llengua del vençut. Una llengua mor quan hom assumeix que amb aquesta s’és menys, quan l’han convençut que la renúncia, no provisional sinó definitiva, és l’únic camí de penitència.

La normalització lingüística és exactament el camí contrari. Un camí que no és gens natural, sinó que és ben polític i, com en el cas de la substitució i la mort d’una llengua, d’autoria ben explícita. Un camí que no accepta penes ni suplicis, sinó que és de futur. Nosaltres no som cap segment que s’haja d’inserir en cap altra instància d’ordre superior. Nosaltres ja som el gest que ens situa al bell mig. El nostre gest és la nostra llengua. No cal ni defugir-la ni fer-se l’escàpol, ben al contrari és necessari parlar-la a la nostra Rivière, a les nostres terres, que són ben lliures de construir-se sense peatges ni almoines de ningú que ens ignore com a poble. Ni ens poden anar bé els delerosos d’ínfules ni tampoc els cappares de pàtries imaginàries (Espanya?). Som la nostra llengua, i una cosa i l’altra van juntes. Cal una conjunció de tots els territoris per fer-ho ben notori. Definitiu. El nostre interlocutor, qui ens ha de veure i parlar-nos, és Europa. 

 

A l’Estat Espanyol hi ha dos pobles que són del tot indissolubles en el projecte de la inèpcia. L’un és el basc. L’altre el català: nosaltres, aquí. Amb el ben entès que ni l’aquí ni el nosaltres són gens homogenis. Tampoc no ho era el poble jueu errívol a perpetuïtat al cor o als ravals d’Europa. No eren la mateixa cosa per a l’imperi els jueus d’Àustria que els d’Hongria. Tampoc no foren homogenis els exilis posteriors, ni homologables les morts. Les identitats, tot i que jueves, eren ben diverses. Però passa que l’infern és més capaç d’engolir matisos que la generositat d’esbandir-s’hi. L’infern és transversal i fred. La solidaritat fila més prim. Una opció de normalització integradora històricament passava perquè Europa s’obrís sense embulls a les altres religions monoteistes. Però això no va passar. Justament Viena, el lloc on els jueus fruïen d’una certa mobilitat, era la frontera eterna amb el món asiàtic i musulmà (com abans ho foren Constantinoble, Efes, Ílion). El sud al marge. I les coses no han canviat gaire. Les normalitzacions s’han de guanyar. Ho veiem ara amb Turquia i llur desig d’ingrés a Europa. I les normalitzacions lingüístiques també s’han de guanyar. Ningú no renuncia a les seves identitats constitutives ni consecutives gratuïtament. Aquestes dues, per bé que no són homogènies, es reafirmen mútuament.

Un jueu de Londres segurament coneix les regles de la seva religió però no se sent exclòs a Sant Pau. Però els anglesos no són Europa. Són un ressò d’un imperi que comercia amb el món, i això inclou tots els ciutadans. A París ja canvien les coses. Al Marais hom es pot passejar per la Rue des Rosiers i observar-los passar, però no se’n trobarà cap a l’església. El jueu de Londres ja no parla l’hebreu. Per bé que el conega, ja no el transmetrà a la pròxima generació. El parisenc sí que el parla i el transmetrà, tot i que s’expressa a la perfecció en francès, clar. A Viena, abans de la infàmia, tots els jueus parlaven en alemany. I prou. Igual que a Berlin. A Nova York, en canvi, des de sempre, l’han pogut ignorar, l’hebreu, i tanmateix també des de sempre hi han comandat. Constitutiva o consecutiva, la identitat la portem a sobre, solament que va mudant de densitat. Des de les muntanyes d’Ucraïna, passant per Odessa, Viena, París, Londres, i fins i tot Tòquio, el jueu l’ha duu amb ell de diferents formes. Entre nosaltres l’única identitat expressable és la de la llengua. Som, majoritàriament i homogèniament, cristians, en general. També hi ha apòstates. Però, i catalans? Ho som si n’exercim devotament. En els moments de confortabilitat i els que no ho són tant. La normalització passa per recuperar els espais perduts de comunicació. Ser generosos amb la terra que ens va ser assignada. No debades tenim la nostra Rivière. 

 

Normalització Lingüística vol dir no haver de reclamar el que és teu. No haver-ho de recordar a cada instant. Vol dir fer de les nostres relacions això, nostres. No haver-te-les amb cap policia ni jutge que no t’entenga. Cap restaurant on hages de sol·licitar obvietats ni botiga on hages de pledejar per comprar. Normalitat seria que les infraestructures que ens connecten amb les Illes i Catalunya no passaren per Madrid. Que compartírem amb aquests territoris de cultura comuna un projecte educatiu, sanitari, financer, comercial, estratègic, polític. Que gestionàrem els nostres recursos plegats. Breu, la normalitat serà possible si som capaços de fer un relat comú als Països Catalans, que continga la llum de sal de ses Illes, l’elèctrica tramuntanal del Principat i la de ran de mar del País Valencià. Que no siga cap notícia exercir-lo arreu. Salpar junts a la recerca del nostre nord i dissoldre’ns a Europa. Constitutius o consecutius, uns sense els altres no farem el camí. Cal un gest decisiu.

Josep Franco i Giner