L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 904
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 21.189

diumenge, 4 d’abril de 2021

Confinament 19. Resurrecció

. 
A tots els mestres que varen fer possible l’ensenyament en català a ca nostra. Des de La Valldigna, o des des d’Elx, els anys en què encara era una desiderata d’uns pocs, un somni de l’avenir fet realitat, amb més o menys encert. D’una cosa podem estar ben certs: sense ells el desert seria incommensurable i si els haguéssem seguit, en canvi, l’oasi seria el nostre entorn normalitzat. A Vicent Grau Martínez, mestre.
 
 
 
Plaça d'Espanya a Ciutat de Mallorca

 
L’arribada

 El món es fa de contraris, se’n sustenta, quasi diríem que llur cohesió en depèn. El món és món per oposicions, internes i externes. Quan vaig arribar a Ciutat de Mallorca el mes de juny de 1994 feia una calor insuportable i la Plaça d’Espanya estava buida. Eren unes hores dures de calitja, voltat de mar sense embat. Plemigjorn, quan encara no hi havia tants forasters perquè la norma no escrita de nosaltres, mediterranis, no fos respectada. Ningú pel carrer. Ningú a qui poder-li demanar per una pensió on passar la nit, així que vaig optar per caminar lentament cap al centre, cap a la catedral, on suposava que trobaria algun hostal adequat. Carrer Sant Miquel enllà m’indicaren, un passavolant despistat, que si agafava la Costa de la Pols m’abocaria a La Rambla i allí segur que n’hi trobaria alguna de decent. M’hi atansí, i un cop esbrinat quin pa s’hi donava, malavesat a les noves en solitari, i després d’haver comprovat que, efectivament, estava on volia, a una distància igual de la catedral i el centre històric i del lloc on l’endemà havia d’exercir d’opositor, restí, no sense abans, un cop deixades les pertinences pròpies d’un viatger d’hores oficioses a l’habitació, gairebé la pell nua, fer un cop d’ull al centre Joan Alcover, devora el Ramon Llull, tots dos a tocar de Ses Avingudes, i confirmar, ara sí, que bastaria aixecar-se una hora abans el dia següent per tenir temps suficient de vestir-se i desdejunar, i ser com un clau a les portes del cel, que és on es viu si passes el sedàs, però això ho he sabut més tard, molt més tard, en temps de jubileu, quan el teu nom és pronunciat i t’endinses a l’aula per acarar-te a uns textos i unes qüestions que són una mena d’aventura de tot plegat. Un cop satisfeta la meua dèria d’assabentar-me amb certesa fefaent del mapa del territori que hauria de travessar sendemà vaig estar en condicions de relaxar-me una mica i vaig fer-hi camí cap a l’estança de l’hostal per recloure’m una estona, mirar el sostre i verificar com d’ombrívol era el cau on jauria aqueixa nit, una mena de refugi entre les tenebres del bosc exterior, i vagarejar per les costures dels pensaments, fer balanç de les opcions, poques, i imaginar com seria passar la ratlla, guaitar el futur al marge de la terreta, en un lloc on havia estat vint anys abans, amb aquella excursió d’adolescents de jocs innocents, i que segurament, si la passava, implicaria un adéu sostingut en el temps, per bé que coneixia que dels dedins romandria l’espurna del retorn encesa inlassablement, ho vivia com un segon naixement, de fet, tenia aleshores l’edat de Crist, si l’haguessen deixat viure un poc més, uns mesos i prou.

 II

IES Joan Alcover Ciutat de Palma
 
 
En la cua

             L’eslògan de la campanya d’Escola Valenciana de l’any 2019 era “Som i serem paraules”. Inapel·lable. Però, quines paraules? El matí del dilluns darrer d’aquell mes de juny de 1994, vint-i-cinc anys enrere, ja hi havia per Mallorca gent que es preguntava amb quines paraules volíem viure els valencians. Jo era a la porta de l’IES Joan Alcover amb la resta de companys que ens presentàvem a les oposicions de “Lengua y Literatura Catalanas (Islas Baleares)” (aleshores encara no tenien les competències en Educació i hom s’havia d’acontentar amb aquesta denominació tan cridanera, que és com apareix a la convocatòria del Ministerio de Educación y Ciencia por Orden de 21 de marzo de 1994, BOE 25 de març) i una aspirant, en escoltar que era valencià, em llançà la pregunta clau, eres “blavero”?, i jo que li dic tot d’una, ràpid, com quan ens para la guàrdia civil de trànsit i ens demana, en temps de pandèmia, on és que hi anem i en la resposta, per una vegada, queda clar que si més no d’allà, en principi, no en venim, en dir-ho clar i català, i a la resta de companys del cercle no els hi va resultar gens estranya la pregunta, per bé que un valencià sempre resultava exòtic entre illencs, no, clar que no, i ara?, però el llaç ja s’havia estret entorn meu i les mirades hi convergien, per uns instants em convertia, crec que també per l’edat, dels de la mitjania amunt, en centre d’atenció, cosa que no m’anava gens bé, era com ésser assenyalat ‘en suspens’, si no en negatiu, per venir de València, el món que havia renegat de la seva catalanitat des de la Batalla Final de la Transición, aqueixa que ens havia batejat com manifestament contraris al nom de la llengua comuna, al nom del territori, als colors de la senyera, i a tot un pòsit de tradició comuna de què convençuts, dretes i esquerres, havíem abjurat, així que era ben ‘natural’, en un entorn de foners lliures de ser sospitosos de gonellisme, ans al contrari, voltat de ciutadans aspirants a la categoria de funcionari de català, que m’ho demanassen, segurament per trencar el gel dels moments, fer una mica de tabola que ens descarregués de la tensió que qualsevol oposició implica, també, encara que allí tothom sabia que som i serem paraules, efectivament, i que les renúncies d’un temps ens passarien factura en l’avenir, i, per què obviar-ho, uns anys després ho vaig entendre, molts mallorquins que vivien la docència com una plataforma de normalització, i no n’eren pocs, ja sabien que manta vegades els valencians que hi arribaven a fer feina –òbviament no de català, a l’illa d’ Eivissa sobretot, en alguns centres de la qual podien ser majoria, deixaven sense ús la llengua, i els noms que la defineixen, i les paraules es fonien en silencis de descomposició, més enllà del blau de la mar.

 III

La penya de Migdia i la senda de Xamaril·la a l'Ombria
 
I adéu

            Si puges per La Cinta d’Ester (Senda d’Ester o de Chamaril·la), al nord de La Dorsal del Montdúber, i a l’encreuament de la Senda de les Pells o Barranc de Cremades et trobes un habitant del Bolomor i el saludes, i segueixes pel camí de Les Foies, fins l’encreuament del Montdúber Speak i te n’hi trobes un del Parpalló i el saludes, poden passar dues coses. Si els distingeixes per allò que fan, encara ets al món dels éssers que evolucionen sense Mites; si, en canvi, els distingeixes pel nom que li posen als éssers del món i les històries que conten, vés alerta perquè ja ets fora del món, en sentit estricte, i t’has capbussat al bell mig de les paraules, on tot es pot regirar. Per la vesprada havia de marxar cap a Barcelona, on dormiria, poc, a cal Totó, que el dia següent, dimarts darrer del mes de juny de 1994, em presentava a les oposicions de Llengua Catalana i Literatura, ara sí, a Tarragona. Pel canvi de denominació sabia que havia traspassat una frontera, la de l’autogestió. Per oposició als mallorquins jo era d’entrada blavero, que aspiraven a ser catalans, i ho intentaven. Per contrast amb els catalans jo era de València, del seu sud nostrat, de primeres, després ja veuríem, però de cap de les maneres era cap cosa exòtica, sinó ben al contrari, un relat que s’havia esbiaixat una mica, de vegades una mica massa, per bé que entre els seus déus podria trobar fàcilment aixopluc, cosa que entre els encara per fer-se a la globalització déus mallorquins, molt més exigents en l’ortodòxia, fins i tot en llur lèxic, més ancorat i dirigit als orígens, jo podria trobar-me amb quasi absoluta seguretat amb dificultats manifestes que farien recular les essències llurs. Ja feia molts segles que l’homo havia entrat en armella –el regne de les paraules- però les Mallorques que jo vaig tenir el privilegi de conèixer em varen transportar a un món on les coses i les paraules encara mostraven les correspondències en carn viva, cosa que jo, valencianet, que és com em dirien alguns savis del lloc, pràcticament havia oblidat, des del nucli de l’àgora del poble, el passeig i l’orxateria, on les essències, figura’t, passaven pel sedàs del comerç, del trànsit, dels negocis, dels acords, de les compres i les vendes de quasi tot, fins i tot de l’amor, però en comptades ocasions hom es perdia en disquisicions que assenyalaren el món de La Valldigna cap endins, més aviat vivíem, vivia, en una mena de ruta transitòria des del món grec, nascuts a començaments de segle XX, la següent generació, els romans nascuts els anys trenta, per arribar, de moment, a la tercera gamma de valldignencs, els dels anys seixanta, que ja miràvem el món com una mena de llocs de possibilitats infinites. Per a nosaltres era evident quina havia de ser ca nostra si volíem que fora realment una casa i no una tribu. Sabíem ben bé que entre els habitants del Bolomor i de Parpalló el temps els hagués distingit per les paraules, les mateixes que ara ens feien iguals de cap a peus als ciutadans dels Països Catalans, que per oposició a altres ciutadans, es caracteritzaven per tenir, sobretot, la mateixa llengua. Aquell mes de juny de 1994 al País Valencià no hi havia oposicions. Faltaven uns mesos perquè el PP s’instal·lés al poder fins l’any 2015. No sé si va ser una premonició, però us puc ben assegurar que, si més no, en una zona ZUIL d’aquest, senzillament, no hagués pogut fer feina. I per ZUIL (zona d’urgent intervenció lingüística), poseu-hi el cap, malauradament podríeu considerar demogràficament més del setanta per cent del territori. I encara, aleshores, però ara, després de 2015? Tot i la feina feta pels mestres.

 Josep Franco i Giner

Cap comentari: