L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 2.044
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 23.237

diumenge, 25 d’abril del 2021

La Forma Fílmica (II): De la darrera de Kubrick



Qualsevol procés cultural pot ser avaluat semiòticament, com a procés de comunicació per l'existència prèvia d'un sistema de significació, d'un codi. El pas d'un senyal (o un signe) des d'una font a un destinatari, procés de comunicació, pot ser significativa o no (Eco). Segons nosaltres, sempre ho és. Perquè un codi sempre articula, sutura presències i absències. Si quelcom representa quelcom, hi ha significació, malgrat ningú no ho interpreti. Potser no hi haurà sentit, però significació sí. Sempre que s'estableixi una correspondència entre un representant i un representat hi ha significació. I per tal d'emetre un senyal, necessàriament ha d'haver-hi prèviament una descodificació. El primer que descodifica allò que emet és el propi emissor, per bé que sigui una màquina (HAL emet i rep missatges a la nau buida a 2001, i això implica significació). 
 
 Descubiertos diecisiete minutos inéditos de '2001: Una odisea del espacio'

Segons la semiòtica hi ha informació de màquina a màquina, comunicació d'humà a humà i significació de màquina a humà. Informació s'oposa a comunicació perquè no hi ha significació, això és resposta, però, què passa amb els missatges sense codi que sí que provoquen una resposta. Estem davant del sentit. Una determinada textura de la imatge potser no estigui codificada però provoca una resposta, encara no codificada per tothom, individual. Hi ha emocions representades i emocions experimentades. Les primeres són textuals, les segones no, però ambdues impliquen l'existència de la forma de l'objecte. Les segones s'anomenen sentit. Un comentari significatiu es limitaria, i el del cinèfil ho és, a traslladar estructures objectives d'un lloc a un altre lloc, sense modificar-les gens ni mica, perquè els continguts depenen d'una existència prèvia codificada. En el cas del sentit, que és d'allò que s'ocupa el comentarista, el que és important és la forma d'apropiar-se l'objecte. El cinèfil se n'ocupa de les emocions representades. El comentarista de les experimentades. La descripció en el primer cas es limita a traduir. En el segon cas a construir: el comentarista és un bricoleur. Potser a posteriori la seva construcció de sentit acabi sent significat, però sempre ho serà provisionalment, històricament parlant. 

Una peça es pot desmuntar i tornar a muntar perquè continuï fent la mateixa funció, tasca del cinèfil. El bricoleur se n'inventa una de nova cada cop que desmunta l'objecte. La primera tasca no se n'ocupa del per què les peces s'ordenen de determinada manera. En el segon cas sí, descriu el significat lògic de l'estructura, sense esgotar mai les lleis del seu funcionament. Descompondre implica segmentar en el pla sintagmàtic i estratificar en el pla paradigmàtic, establint una determinada jerarquia entre els elements, que serà la que aplicarem a l'hora de recompondre. Cada film és diferent de l'anterior i cada visió de cada film també. Veure sempre el mateix, tasca del cinèfil, i repetir-s'ho infinitament, es diferencia bastant de la tasca del comentarista, que no veu sinó que mira, i cada cop estableix un diàleg diferent; per això el comentarista oblida els films, perquè no li interessa allò que ja ha vist sinó que vol mirar de bell nou. Sempre és possible llegir des d'un punt de vista diferent d'aquell hegemònic; aquí rau la clau del comentarista. 
 
 

Connectar significativament les peces de forma diferent per cercar-li una direcció de sentit també diferent. El principi ordenador del cinèfil esdevé gest semàntic en el comentarista, que ja no busca d'inscriure el text en cap tradició preestablerta, malgrat que això impliqui la traïció al text segons la visió del primer. Ambdues visions, però, poden ser complementades, amb la condició d'anar sempre endavant, això és, cap al gest semàntic: La invasió dels lladres de cossos, Don Siegel 1955, ja no seria del gènere de terror sinó del gènere polític, per exemple. El comentari s'allunya també, a més del cinèfil, del crític, perquè aquest té imposat el temps de la informació, promoure o desaconsellar una visió d'un film, fer opinió, valorativa o no. La pragmàtica, el fet d'estar sotmesa al criteri d'actualitat i a les funcions socials inherents, la diferencien del comentari. De vegades la crítica esdevé, però, comentari (André Bazin). El crític milita culturalment, és un publicista i canonitza els films. El comentarista s'aproxima més a la tasca del teòric, perquè sempre parlem des d'una visió del món i del discurs, una posició prèvia, però fuig de la voluntat globalitzant d'aquest. 
 
 

De la darrera de Kubrick 

Una mirada una mica retardada sobre el film d'Stanley Kubrick, Eyes Wide Shut, ens du a mudar l'opinió prèvia, abans fins i tot de veure el film, fruit de tantes i tantes informacions a la premsa, especialitzada o no, d'arreu que hem llegit. Llegíem una mica astorats que l'escena del mirall no era per tant, com si hi hagués molt on gratar. Que si l'escena de l'orgia això o allò. Bé, una vegada més l'horitzó d'expectatives que generava el film a través de la publicitat el traïa. Tothom esperava alguna cosa diferent d’Eyes Wide Shut. Però el cas és que la pel·lícula conté nombrosos elements, al marge dels destinats al fastfood. Per exemple, està farcit d'humor cínic i satíric respecte de la classe mitja-alta, molt alta, però, per a la majoria dels americans, dels metges. Un metge que és arrossegat, en la millor tradició buñueliana, pel fang de la castració. Si bé ho miram, no aconsegueix acomplir cap dels seus somnis de desig. Sempre és apartat del plaer per una raó o una altra, com en aquell dolç encant de la burgesia. De fet qui somnia és la dona, somnis de desig, impossibles en aquell pragmatisme de cal metge; perquè allò que defineix la vida d'aquest entranyable personatge és el d'haver d'estar tocant de peus en terra contínuament, en un patetisme que frega el ridícul. S'imaginen un metge mostrant les seves credencials a tanta de gent com un inspector de policia en el curs d'una investigació? Un metge, com aquell stanleydonnenià que despulla les pacients per mirar-les els ulls. Encantador. 
 
 Eyes Wide Shut (y #Kubrick13) | Kubrick | la realidad no existe
 

Allò que està en joc, al meu entendre, en aquest film, no és, com s'ha dit, la possibilitat o no de naufragi d'una parella estàndard americana pel fet de ser-hi infidel, sinó que el naufragi és inevitable en el marc d'unes estructures ideològiques petitburgeses. La classe alta no pateix aquesta malaltia; la seva capacitat de projectar-se en el plaer per damunt de tot no els permet de tenir mala consciència. La classe mitja-baixa es mira amb ulls divertits com és de gruixuda la inutilitat d'aquella per bellugar-se en el món real. Des de cambreres fins a prostitutes, passant per venedors de tot, tots se'l miren, a aquest metge un xic fora d'aigua, amb una mica de pena. A cops de dòlars tempta d'obrir-se pas pel laberint de la vida, en un viatge del qual ho desconeix gairebé tot. La causa que desencadena l'odissea urbana és la confessió de la dona d'una desitjada infidelitat que mai no es dugué a terme. Escletxa per on s'escola tot el gris pragmatisme del metge, abocat al fang del somni. Allò interessant és el fet d'assenyalar la fragilitat d'un estatus i d'una classe tan aparentment aferrada a la terra, però que en canvi es posa a trontollar al més mínim moviment.
 
 nicole kidman y la máscara de "eyes wide shut"
 
 
Plantejar-ho així, contràriament a allò que es deia del film, que si era una proposta reaccionària que suggeria la fidelitat cega al bell mig dels matrimonis, fa de l'àpat kubrickià una deliciosa peça reconstructora d'una classe que als EUA ho és gairebé tot. Símbol de prestigi, de poder, de saber, el metge americà aquí és destinat, en un sistema precisament on no hi ha medicina social, a netejar els culs i les cagades de la classe alta-alta i a transitar un espai inexistent entre el cel dels escollits i la terra dels mortals. Un cop més ha de ser l'element femení del film el dinamitzador de les fèrries estructures, a partir d'aquell dolç desestabilitzador de món anomenat desig. Un cop més serà l'element femení qui mostri el camí de tornada a casa del mascle escaldat. No és reaccionari haver-li de dir a l'aprenent de marí que no és cap Ulisses. Simplement és realista, vist que és l'únic codi que aquest trepitja amb una mica de seguretat. La mel no està feta per l'ase. 
 
Josep Franco i Giner