Confinament 17: Andròmines

Formes de comiat
 
Adéu a tots,/ partiré de ca nostra./ Hi ha un incendi/ en es quarto de devora

S’estel d’acuari. Joan Miquel Oliver. Antònia Font. 1999

27 de juny de 2019, 17.00h. Examen extraordinari. Prejubilació. 7 mesos i 10 dies abans.

Ens fem, per dir-ho així, autors d’allò que llegim. Casiano. S. V.

L’escriptura creix amb qui la llig. San Gregori Magne. S VI

 I

 Andròmines

              Sempre em sobten els lapsus de temps en blanc, silenciosos si són immensos i oculten les dreceres que enllacen els penyals, fars que il·luminen les esquives memòries, carícies de franc, inestimables grapejades de setí, llancívoles mirades amicals i inesperades entre els erms frenètics, paraules de conhort versemblants que guareixen, i tanmateix me’ls estime com l’aigua escassa a l’oceà glaçat o el parèntesi a la terra fracturada, com una promesa de futur.

             De fet estem fets de silencis incommensurables, faixes extensibles de pausa ignota que envolten la terra i la tenallen prou fort com per evitar-ne llur descomposició, entre tanta ferotgia de brama excedida, forats llarguíssims farcits de sorolls inexpugnables, mantega àcida corrompuda que encimella golasses esfilagarsades de mots glaçats, una mica d’encalmada sintaxi melodiosa i inconclusa, gracilitat del classicisme, compresa de períodes d’humana condició i sentit.

              Diagonal de sol ponent sobre vitrall d’acer, el món rebota com una pilota de bagueta, raspallant les penúries llurs, sons metàl·lics que dallen soques a venir, cabrums d’olors espatarrants que dialoguen amb el ver boc a l’hora foscant, cerimònies dels quan que ja no se’n temien més, suspensió del conreu humà, civilitat en crisi, els racons d’accés restringit s’emmirallen de carències ben diverses que s’il·luminen d’horabaixa, tot reflectint-se a les finestres dels serveis ferroviaris la goluda manca de recursos.

 

"La persistència de la memòria" - S. Dalí

   II

 Reviure

 El comentari del vetllar, un temps la nit de la pansa, que a tots deixava agrejats d’intimitats, era el lloc ideal per deixar-la caure, qui de sobte, altre d’esquitllentes, alguns de bocaterrosa, els més d’indiferència, però ningú s’atansava al lloc del finat per fer lliçons de mala bava, i qui ho feia era exclòs d’imaginària per bé que fos afecte a la caixa, perquè entre els vius no hi ha cap cosa més alterosa i d’esgarrifós contacte que l’alè de l’aliè de cos present.

 El be se n’ix de solc i s’aïlla de ple cruixit de pertot, primer per golafre imperial i després per flàccid ensucrat, i és així que la història esdevé exemple per al ramat, que al remat entén que les tanques servien, no per als grassonets estadants, sinó per als visionaris del pla, aquells que varen entendre que, per molt amunt que pasturassen els innocents, l’olor de sang l’hi fendria.

             Pretendre passar-la sense exercir una acció és creure que hom viu en caiguda lliure, sense cap resistència que s’opose, sa i estalvi a perpetuïtat de qualsevol avatar, i així és com s’arriba al final patèticament desinformat, descompost psíquicament molt abans de començar la vera desintegració, i els efectes, lluny d’una mena de viatge afranquit, es tornen costoses friccions, d’una intensitat tal que ans de ser-ne conscients hem estat pelats de corfa i en carn viva llançats a la plaça pública impúdicament, més indefensos que mai ens haguéssem pogut imaginar, en el nostre vol sense bitllet, lliures de penyora.

             Aquí dalt, al meu privat davosià, la presència de l’humà és pràcticament inexistent i hom comença els dies, i els clou també, amb sèries d’actes repetitius que minimitzen la despesa energètica. He arribat on volia estar i moure’s em sembla un insult de l’exterior que tempta inútilment de voler-me fer creure que allà hi ha algú o alguna cosa que puga merèixer aital acció impersonal. El viatge ha pagat els peatges suficients com per desistir d’impulsar innecessàriament altre cop la forma que m’ha aconduït fins aquí, fins aquí, on les paraules i les coses ja no enyoren intermediaris.

 

III

  Aiguamolls

 

             Aquesta imatge s’ha de mirar mentrestant s’escolta Roaratorio (https://www.youtube.com/watch?v=bdHe4c10smY), 1979, de John Cage, la resposta del músic a Finnegans Wake, de James Joyce. Reconec que també es pot mirar, senzillament. Fins i tot hom pot atansar-se al lloc, a peu, si us plau. Basta agafar el marge sud de la Vaca des de la seva desembocadura i caminar fins el motor festejat d’eucaliptus i trencar a l’esquerre i esperar l’epifania que ens espera al final. És molt probable que hom preferisca llançar-se al llac d’aigües fredes, procedents de la panxa del Montdúver, abans que la composició electrònica i verbal acabe (1:00:11). Ho entendria. Qui, en canvi, arribe a les acaballes de la partitura pot caminar per damunt de l’aigua sense témer d’enfonsar-se. S’haurà dissolt en la bellesa de tot plegat.

 Josep Franco i Giner