L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 1.445
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 31.722

diumenge, 3 d’octubre de 2021

REPORTATGE: La Dansa del Vetlatori de Tavernes (Part I)

"Dansa del Vetlatori" gravat de Gustau Doré

“La Dansa del Vetlatori de Tavernes és la més bonica de les que hi ha al País Valencià”
Pep Gimeno “Botifarra” al “Concert amb banda” de les Festes del Poble.



L'actuació de Pep Gimeno "Botifarra" a la Plaça Major en acabar el concert amb “La Dansa del Vetlatori” va servir per a posar en valor i en coneixement de molts vallers aquesta peça del nostre folklore tradicional, però també ens va fer girar la vista cap a costums ancestrals que es perderen fa anys. 
 
"La Dansa del Vetlatori" de Tavernes, tot i que ara és ballada i està vigent en molts repertoris dels grups de balls valencians, és encara avui dia una gran desconeguda dels vallers i valleres en haver-hi desaparegut fa un segle.  Antigament, a més de Tavernes, es ballava a moltes comarques del País Valencià, sobre tot les costaneres valencianes, i s’estenia cap a Alacant i Castelló. Rebia diversos noms segons la comarca, així era “Dansa del Vetlatori” a la Valldigna i la Vall d’Albaida, “Dansa del Mortitxol” (Alacant) o “Dansa de l’albat” (zona de la Ribera i Horta).

Era una de les moltes danses tradicionals valleres i probablement va tindre vigència al segle XIX i principis del segle XX, quan els balls populars eren comuns a moltes celebracions i festes com a expressió genuïna de l’anima de Tavernes: “Les típiques danses a l’estil del país formen part del programa de festejos. Algunes parelles de balladors, vestits a l’antic costum, executen al compàs del tabalet i la dolçaina, els rítmics moviments primer lent, un poc més vius després quan els instrumenten marquen el fandango, ocasió adient perquè cada parella lluesca la seua habilitat i arranque els aplaudiments de la concurrència”. Vicente Grau Bono “Topografía médica de Tabernes de Valldigna” (1925).

Centrant-nos en la “Dansa del Vetlatori” cal dir que és un ball típic valencià que s'interpretava amb motiu de la mort d’un albat o infant i, segons les creences d’aleshores, cal entendre albat com a una criatura morta abans d'arribar a tenir ús de raó o prendre la comunió als 8 anys, i per això estava lliure del pecat original. També hi havia la creença que els albats eren esperits que beneficiaven i protegien la família a la qual pertanyien. 
 
 
 
El musicòleg valler Antonio Chover (qepd), fill predilecte de Tavernes, ens parla de la dansa en el seu llibre “Cançons, danses i pregons de Tavernes de la Valldigna” (1951), i ja remarca aleshores que va ser una conseqüència “de la fe d’un poble essencialment cristià que enfrontava davant el dolor de perdre un ésser volgut, el goig que suposa la salvació eterna de l’infant que no ha conegut l’amargura de la fel de la vida, ni la possibilitat que envolta a aquells que tenen una més dilatada existència”.

Millor que d’una dansa, caldria parlar d’un complet ritual funerari que va estar molt vigent mentre la mortalitat infantil era molt alta a les nostres terres. En morir un infant menor de 8 anys, les campanes de l’església feien el toc de mor d’infant per assabentar la població. La notícia s’escampava de boca en boca per la població i els coneguts acudien a la casa de l’albat, i a la nit mentre es vetllava el difunt i s’acompanyava a la família, es cantava i ballava aquesta dansa.

El llibre que hem esmentat d’Antonio Chover va ser editat per l’Institut de Musicologia de la Fundació Alfons el Magnànim de la Diputació de València l’any 1951, i el mateix autor ens informa que “la gent que van arribar a conèixer les esmentades danses ens la refereixen així: al centre de l’estança, il·luminada per la llum tremolosa d’un cresol, jeia un xiquet de molt curta edat dins d’un blanc fèretre. Durant tota la nit, els parents i els amics de la família li guardaven vetla”. Chover ja ens va deixar clar que arreplega la informació de “la gent que van arribar a conèixer les danses” amb la qual cosa haurem de convenir-hi que la tradició ja s’havia perdut a Tavernes, i més encara quan l’Església les havia prohibides en la dècada dels 1920.

Com a complement del ritus i per a més detall, tal i com es pot llegir en diverses escrits sobre la dansa, l’albat es col·locava dins del petit taüt folrat de teles blanques i decorat amb flors de paper o de tela, tot simbolitzant amb el blanc la puresa del difunt, al qual se li solia posar un pom de flors entre les mans. Era costum pintar la cara de colors vius, per donar-li un aspecte de persona viva, d’angelet que seria viu al cel. 
 
 
Vetlatori de Tavernes   Grup de Danses d'Ontinyent i La Comarcal    


A la posta del sol, els presents començaven a tocar i a ballar: el ball començava amb una parella a la qual se n’hi afegien d’altres a poc a poc fins a la matinada. “Sobre el ritme del rasgueig de la guitarra sorgia una copla, mentre un home i una dona dansaven lentament, i així se succeïen les parelles, rellevant-se fins a l’alba. Eren aquells gestos nobles com a sinceres pregàries que els homes elevaven a Déu” ens diu Chover.

La música era interpretada per instruments de corda (la bandúrria, la guitarra, el guitarró) i s’acompanyava de castanyoles a ritme de fandango, i tant els balladors com els músics, com ens confirma Chover “solien ser obsequiats amb alguns menjars i begudes”, tot i que hi ha estudis que parlen d’una taula preparada amb fruits secs, tramussos i panses i un bon porró de vi o mistela.

“En els vetlatoris es dansava sempre “Per la de l’U”, afirma Chover que transcriu la música en un apartat del llibre que hem indicat, “si bé portava altres coples amb textos adients a les circumstàncies del moment”. El musicòleg valler ens informa que també es cantava als vetlatoris de Llosa de Ranes, sota la denominació de “Per la de l’U del Vetlatori” per diferenciar-la de “Per la de l’U Riberenca”, i el mateix Chover apunta en un altre capítol que forma part també del “Ball de Conters” (sic).

I un punt important, sobre el qual després ja tornarem, és el fet remarcat per Chover que “les lletres improvisades pels “versaors” per aquestes danses es van perdre per complet a Tavernes. Cantaven aquells versos la salvació del xiquet – encara no havia rebut la primera comunió- i també atenien al consol dels pares i familiars”.

Tot i que, com ja hem dit, bona part del que es cantava era improvisat pels “versaors”, però sí que ens han arribat textos que sembla eren bastant comuns en algunes de les poblacions que practicaven aquest ritus funerari. 
D'acord amb aquests versos, el Grup La Senyera fa la següent interpretació de la dansa vallera: 
 
 

La dansa del vetlatori
dones vingueu a ballar
que és dansa que sempre es dansa
quan es mor algun albat

En este poble s’ha mort
un albaet molt bonic,
però no ploreu per ell
que ja ha acabat de patir.

El pare i la mare ploren,
no ploreu pel xic no,
que s’ha mort la criatura
sense saber lo que és mon.

El pare i la mare ploren
no ploreu pel xiquet
que s’ha mort la criatura
i s’ha tornat angelet
el pare i la mare ploren

Quin goig que deu tindre,
la mare d’eixe xiquet,
que se n’ha pujat al cel
i s’ha tornat angelet.

La dansa del vetlatori
senyores ja s’ha acabat
que és dansa que sempre es dansa
quan es mor algun albat.


El Grup Alimara va ser un gran impulsor de "La Dansa del Vetlatori" de Tavernes, la qual va donar a conéixer a tot el País Valencià en editar la música en el seu tercer LP "A l'aire de la terra" (1981) i després, ja com a ball,  la va incloure al seu repertori habitual. Com hem dit, hi tenien la dificultat d'haver-se perdut el text de les cançons de la dansa, d'ací que l'escriptor i poeta Toni Mestre n'escrivira uns de nou per a la versió d'Alimara, tot conservant en els versos els trets característics principals dels textos antics (de tot això ja en parlarem en la segona part). Ací us oferim la versió que canta Pep Gimeno "Botifarra" amb els versos de Toni Mestre mentre la versió completa, amb el ritus de la vetla que escenifica Alimara, la publicarem a la segona part d'aquest reportatge:
 
 

 
Jo tenia un hort florit
de clavells i d'assutzenes,
de roses, i de gesmils,
que em llevaren dols i penes.

Cada dia matinet,
quan el sol d'orient eixia,
saludava el nou matí
amb el cor ple d'alegria.

Ara només puc plorar
llàgrimes de melangia:
un mal vent se m'ha emportat
el clavell que més volia.

No hi ha consol per a mi,
però una cosa us diria:
gràcies, amigues i amics,
per la vostra companyia.

 

Continuarà amb una Part II sobre la "Dansa del Vetlatori" i la difusió en les últimes dècades