PUNT DE VISTA: El preu de la seguretat

 

SEGURETAT: heus ací la paraula clau del segle XXI, aquest és el mot que serveix de coartada a tots els Estats moderns per a gastar-se milions d’euros i dòlars en forces policíaques, armes, controls de vigilància i exèrcits. La identitat de l’enemic no importa, i si no existeix se n’inventa un. Terroristes islàmics, ETA, narcotraficants, màfies o qui siga. El cas és que existisca algú que justifique tal desplegament de mitjans de control. Per als nord-americans, durant dècades, el pitjor enemic de la seua societat, veritable Imperi del Mal, fou la Unió Soviètica. Però ara, ai las! aquest malvat i endimoniat país ha deixat d’existir. No importa, però. Sempre en trobaran de substituts.

Els Estats són de naturalesa enginyosa i prompte hi troben solucions.  Demà envairan els nostres carrers amb exèrcits uniformats i gossos enrabiats per a cercar un perillós grup terrorista de la nacionalitat que siga, despús-demà tallaran la circulació de totes les carreteres, perquè ha estat vist un sospitós amb la pell obscura i amb evidents faccions àrabs i un altre dia ens escorcollaran i ens interrogaran, perquè tenim els cabells massa llargs, perquè la nostra roba no és massa elegant o perquè som massa joves per a ser persones decents. Tant se val el motiu, l’Estat necessita forces que controlen la població. Tal vegada, hom no fa per una especial maldat intrínseca sinó senzillament com a prova de poder. Cal recordar a tothom de tant en tant que existeix un Estat i cal respectar-lo. És com el goril·la que es colpeja el pit davant d’un possible contrincant. Açò és un avís. Si passes m’emprenye, si no m’obeeixes, si no fas el que vull, em faré amb tu, així de clar.

 

  Així doncs, anàvem dient, ells, els Estats, ens protegiran, vulguem o no, de les terrífiques forces del mal, ells vigilaran per la seguretat dels nostres fills, els nostres pares i els nostres gossos i gats; però clar, ara potser caldria preguntar-se qui ens protegirà a nosaltres de les seues omnipresents forces de seguretat.

  Ja comprenc que aquesta, segurament, no és una pregunta gaire pertinent ni políticament correcta, però és que jo soc així de tafaner i quimerós.

  Deu ser per una espècie de dèria sentimental o una cosa semblant, però jo m’estime cent vegades més, un país insegur d’homes i dones lliures que un país sepulcralment segur d’esclaus i éssers temorencs dels seus veïns.

  Perquè deixem-nos d’elucubracions i bajanades: la policia no existeix per a vetlar per la seguretat dels seus ciutadans –algú s’ha cregut realment eixe conte?–, la policia existeix per a protegir els interessos de l’Estat. Observe’s que els mètodes utilitzats per aquests, són molt semblants als d’aquelles màfies italianes que solien –o solen!– actuar més que res als Estats Units. Aquestes bandes oferien la seua protecció a la gent, sobretot botiguers, a canvi de diners –diguem-ne impostos–, i els ciutadans, gràcies a la màfia, podien si accedien a pagar, gaudir d’una absoluta seguretat; però si s’hi negaven (a pagar els impostos) sofririen l’escaient correctiu. No és el mateix sistema que fan servir normalment els Estats?: protecció a canvi de diners. Càstigs als que no hi col·laboren. No és estrany que el Govern d’Estats Units esmerçara tants esforços en acabar amb la Màfia. Hi havia una competència deslleial, un conflicte de competències.

 I de fa uns anys l’ombra letal de les Torres Bessones planeja sobre tots nosaltres; però tranquils, el gran amic americà i els seus fidels aliats fan de sentinella per a defendre els nostres plasents sons. Si durant la feina els fastijosos danys col·laterals fan que uns quants milers de xiquets i dones innocents se’n vagen a l’altre món, haurem de considerar-ho com un mal menor; al capdavall, probablement seran musulmans i de pell obscura. I clar, no és el mateix.

        Sico Fons