El concert s'iniciava amb la presentació a càrrec del responsable del festival, Marco Abbondanza i la regidora de Cultura, Encarna Mifsud, que introduïren el món del fado, com a expressió de la nostàlgia, dels temps de les grans exploracions oceàniques quan els mariners enyoraven casa i família en els mesos d'estada a la mar. Es va remarcar el fet que avui dia el fado és Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
“Si el pare és músic, el fill és ballador” solem dir al País Valencià per referir-nos a les tradicions que es continuen en la família, com és el cas de Sara Correia, que arriba al fado de la mà de sa tia Joana Correia, també fadista, qui li transmet el sentiment i li serveix de referència en el seu inicis, fins que Armando Tavares, reconeix la seua vàlua i la porta a cantar a l'escola de fado que tenia a Chelas. Tenia 13 anys quan va participar i guanyar en la Grande Noite do Fado, i el premi va ser enregistrar un disc, publicat amb el nom de "Destino".
I amb aquest bagatge, Sara Correia amb la seu veu, i amb el recolzament de dos guitarres, l'acústica i la portuguesa, s'endinsava en la primera part en aquest tradicional cant portugués, amb diverses cançons que entusiasmaren al public assistent.
L'intermedi que era aprofitat pels dos guitarristes per oferir un espectacle dins de l'espectacle, en aquest cas amb les guitarres, virtuisme musical que va ser correspost amb grans aplaudiments.I com a segona part una Sara Correia més intimista, amb cançons amb cadascun els dos músics fins continuar sola fins al final.
El fado ha estat el protagonista del concert. Un estil de cançó que de temps ha reflectit l’estat d’ànim, el sentiment de la societat lisboeta i portuguesa, amb temàtiques cantades que tradicionalment giren al voltant de la nostàlgia, la melangia, la fatalitat, la tristesa, l’amor, l’esforç de la vida urbana de las classes populars a Portugal.
Sara Correia ens mostra en les seues interpretacions el sentiment del fado, com a expressió de les arrels de la seua terra, de l’ànima portuguesa. Hi ha les lletres, que per l'idioma de vegades no enteniem del tot, però això no importa tant com saber cantar-les, aconseguir que l’espectador capte el cor de la pròpia cantant, sentir la seua emoció, la força interpretativa i identificar quan ens parlava de l’amor, de l’odi, de la vida o de la mort. I això s'esdevenia més en la segona part, com hem dit més intimista, més personal, i on es podia redescobrir l'essència del fado, el sentiment.
Els crítics musicals portuguesos assenyalen que les noves generacions, a les quals pertany Sara Correia, ofereixen un so propi que no s’adiuen necessàriament al fado tradicional, sinó que ofereixen melodies més fresques, amb tocs que freguen el pop. Tot i que en alguns moments s'albirava les influències musicals d’aquest segle, la cantant demostrava que no s'allunyava gens de l’essència del fado. La vida evoluciona, però serà impossible canviar el fado perquè està gravat a l’anima i els sentiments d’aquells que el canten. I això, sobradament, Sara Correia ho va demostrar anit a Tavernes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada