Avui celebrarem, com ens siga possible, sense foc, i sense oblidar les normes sanitàries, la Nit de Sant Joan, una de les nits
màgiques de l’any on el ritus del foc esdevé element inseparable de la festa, com passa a les celebracions dedicades a Sant Antoni del Porquet o les falles per Sant Josep. Però mentre en aquestes hi festegem l'arribada de l'hivern i de la primavera, respectivament, ací recordem l’arribada de l’estiu, el solstici d’estiu o si
voleu el dia més llarg de l’any, encara que realment va ser el passat dilluns, dia 21, i van entrar a l'estiu a les 5 hores 32 minuts d'eixe dia .
La nit de Sant Joan pren formes diverses, amb costums diferents, tantes que ens portaria a dir que hi ha tantes festes com llocs
on se celebra, i damunt cada persona que hi participa té la seua pròpia experiència
i forma de viure-la, però sempre amb el foc com a protagonista.
Un fet és indubtable: se celebra de fa
mil·lennis i en moltes cultures arreu del Món, però sobretot al països de
tradició cristiana, tot i que l’origen caldria cercar-la en la concepció cíclica del temps de les
societats arcaiques, on es feien servir rituals
per recordar els canvis en les estacions, que alhora determinava els usos i tasques a fer agrícoles en els pròxim mesos.
I
ja que parlem de foc i fogueres.... ¿Sabeu que Tavernes també festejava amb fogueres l'entrada de l'estiu? Doncs sí, pregunteu als
avis, als majors, i que us conten. Però a Tavernes les fogueres es muntaven al llarg del dia 28, vespra de Sant Pere, i s'encenien a la nit coincidint amb el revol de campanes que sobre les 8 de la
vesprada es
deixava anar des del campanar parroquial. Cal dir també, així ho pensem nosaltres, que festejar ací l'entrada de l'estiu, també amb foc però el dia de Sant Pere, potser vingué determinat per ser el sant de les claus del Cel el titular de l'única parròquia existent al poble fins la dècada dels anys 1950. El dia de Sant Pere tenia un cert regust de semifesta local, però d'això ja en fa molts anys....
 |
| Mullar-se els peus i demanar un desig: la màgica Nit de Sant Joan |
Tornem a la foguera de Sant Pere... Els xiquets, i també xiquetes, s’afanyaven durant tot el dia a anar casa per
casa del barri i arreplegar trastos vells, que amuntegaven mesclats amb
fustes, branques, canyes... vaja, una pira a l’estil del que serien les primigènies falles i que encara es canta a “l’estoreta velleta”. Una pira de vegades bastant alta, i habitualment muntada en l’encreuament dels carrers (no hi havia
cotxes ni motos, i fins la dècada dels 60 els carrers majorment no estaven asfaltats, eren de terra) i, que s’encenia amb el revol de campanes que a boqueta nit anunciava la
festivitat de Sant Pere.
Una vegada el foc i les flames havien minvat, i quedaven brases i cendres, els menuts es dedicaven a botar-les, a saltar per
damunt, ajudant-se d'unes canyes llargues i fortes, unes perxes, prèviament
preparades. No cal ni dir que amb les mares tot era tot marmolons: no botes, posa
atenció que et cremaràs, etc. Per cert una tradició semblant, la de saltar la
foguera, es manté a Xàbia.
La tradició va desaparèixer a partir dels anys 60, al mateix
temps que els carrers de terra van ser substituïts per asfalt. No estava bé
això de fer aquelles fogueres de gran dimensions i desfer l’asfaltatge... i Tavernes va perdre una tradició més. Com tantes que s'han quedat pel camí!.
Com veieu Tavernes compartia eixa tradició del foc, tan comú i arrelada en les terres
que saludem l'albada amb un "bon dia", de celebrar el solstici
d’estiu i que s'expressen en múltiples formes al llarg de la geografia. Per exemple,
podríem parlar de les falles
tradicionals (ells en diuen falles, però són més bé fogueres) d’algunes comarques del Pirineu que, per
cert, són també patrimoni de la Humanitat, fins a les “fogueres” de Sant Joan a
Alacant passant per celebracions com les de Ciutadella a Menorca (Ses Illes) on
el cavall és també l’altre gran protagonista del dia, o el costum d’encendre
fogueres a la platja més propi de les localitats que banya el Mediterrani, com passa
majorment al País Valencià i també a la nostra platja.
 |
| "Falles" en el Pirineu |
Però atenció, la celebració de la Nit de Sant Joan a
Tavernes és molt recent, cosa de fa unes dècades, quan es
va bastir l’actual nucli urbà de la platja i a partir dels anys 80-90 del segle passat. Actualment, dècada dels anys 2020, la nostra platja està bastant concorreguda el dia de Sant Joan, ja s'ha acabat el curs escolar, però antigament tot era solitud, no hi havia platja urbanitzada i la
temporada estiuenca - anar a la mar, es deia - se centrava més entre Sant Jaume i Sant Llorenç, quan
els vallers i no massa anaven a passar uns dies “a la mar”, màxim unes setmanes. Romandre a la platja un mes o més, ja
era un luxe. Era l’època dels barracons per a dormir construïts dalt del marge de la mar o dins dels horts
dels costats, de la “carnera” i “del frito”, del fanal de carburo...
En eixa època nomes hi havia edificats els xalets de la part antiga, però el dia 24 de juny, estaven majorment buits encara. Algunes
excepcions hi havia en famílies que tenien el costum de mullar-se els peus eixa nit,
però res a vore amb la celebració multitudinària actual, que ja ve pràcticament
de la dècada dels 1990.
La temporada estival d'aquells que en podien gaudir, acabava per Sant Llorenç o pocs dies després, que calia ja tornar al poble i pensar en els treballs del camp i en la sega de l'arròs, que aleshores la Partida, sense dessecar, era un lluent d'aigua d'on sorgien les tiges verdes que sostenien les espigues de l'arròs que començaven a daurar.
A poc a poc, Espanya s’anava modernitzant i el
boom del turisme de platja augmentava, també la gent incrementava el temps d’estada. I va prendre vela anar a fer fogueres a la platja, com a manera d’ajuntar amics i familiars en un sopar a vora mar, mentre s’espera la
mitjanit per renovar el ritus d’acostar-se a vora mar i mullar-s’hi els peus,
esperant l’arribada d’una ona per expressar un desig.
 |
| L'ou pren forma de barca, simbolisme de Sant Joan |
I acabem amb una tradició antiga, ja perduda, i pensada en els xiquets
i xiquetes: A Tavernes hi havia el
costum que, abans d’anar a dormir, s’omplia
un got d’aigua fins poc més de la meitat i els pares hi llançaven dins un ou
trencat, la clara i el rovell. ¡Un aclariment lingüístic: s’ha de deixar caure el rovell.
Si es deixa caure la “yema” no s’hi val, que l'ou té rovell!
L’endemà de matí el xiquet o la xiqueta podrà observar
meravellat i, sobre tot amb molta imaginació, que el conjunt ha pres forma
d’una barca on el rovell seria el casc i la clara seria la vela. Hom diu que
això és una al·lusió a la barca de Sant Joan, deixeble de Jesucrist que com
tots sabeu era pescador abans de ser “pescador d’homes”. Un costum, una
tradició que s’ha perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada