L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 1.445
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 31.722

diumenge, 20 de juny de 2021

Confinament 21 : Ziga-zaga





Esquil, Sòfocles (amic d’Heròdot) i Eurìpides varen combatre pel ceptre tràgic a l’obra Els gripaus, d’Aristòfanes, representada l’any 405 a.c., i acabaren en aquest ordre, 1r, 2n i 3r, respectivament. El darrer havia faltat dos anys abans, i no va poder defendre’s dels defectes i les crítiques de què hi havia estat objecte. Anem i venim, i serem el projecte de l’avenir. En sentit estricte, viure és una projecció de les paraules que ens recordaran.

Anònim Capficat, s. IV a.c.

La parla ha d’expressar alguna cosa, però encara no sabem ben bé què.

El llibre vertader de la flor del sud. Zhuangzi, s. IV a.c., edició de 1953.



cómo subir y bajar pendientes caminos en zig-zag montaña


I

Ziga-zaga


Poques coses hi havia a Viena que poguessen estimular l’atenció de Beethoven quan hi passejava, una mena d’un no parar (molt i molt) l’empenyia sempre endavant, era el record de les ensenyances apreses a Bonn, una ciutat il·lustrada i abocada necessàriament a la negociació, al pacte amb la revolució, política i cultural; Goethe, el Concert per a piano en do menor K 491 de Mozart, haver participat de La Creació de Haydn, una lectura de Schiller (el dolor se supera amb l’art); copsar la tensió i el dinamisme que les obres de Shakespeare (contrastos entre tragèdia i comèdia), l’antítesi, ja contenien, i que li servien de munició per anunciar-hi el comiat d’un món que queia, el control absolut que tan esquiu li resultava, deixar el port aparentment tranquil i transparent del Danubi, el quietisme del clàssic, per endinsar-se en la provatura, encara incipient, del romanticisme del Rin; no rendir-se mai. 
 
 


El dia que em vaig jubilar, 8.02.2020, en feia uns 250 que hi practicava la música. No conec, ni de lluny ni de prop, ningú que s’haja preparat tant. Gairebé un embaràs en tota regla, per bé que prematur. La darrera vegada que vaig coincidir amb alumnes, finals de juny del 19 per un examen extraordinari, va ser força incòmode. Haver-me de fer càrrec de desconeguts. I prendre consciència, el mateix dia, que no tindria Literatura Universal (el món d’ahir fet polsim), sense haver estat informat del cas, ho vaig considerar una fallida del sistema del món envers jo i el món (d’ahir). El dia de la desiderata, mitjans de juliol del 19, ja n’era conscient, que era fora del sistema. I dies primers de setembre, claustre d’inici d’aquell any, ho va certificar la gèlida rebuda de l’equip directiu, ostensivament en retirada de jo (i el món d’ahir). Ja no hi vaig tornar al centre. Inicie el procediment del comiat dia cinquè de setembre. L’entrega de notes de juny de 2019, idò, és la darrera vegada que veig alumnes meus (els únics amb nom propi, i per això susceptibles de dur-me al paradís). I de finals de maig són, sense dubte, les meues darreres classes magistrals i exàmens de segon de batxillerat. En defensa meua diré, per la precipitada fugida, que ja havia esgotat el combustible, em rendia i partia al bosc, contràriament a Beethoven, però seguint l’estel de Heidegger. Era qüestió d’escollir. 
 
 

Viena, la capital de l’imperi, ni va saber-se posar al dia amb les opcions de finals del XVIII –Revolució Francesa-, ni va fer-ho amb l’enfrontament contra els Hohenzollern (1866), ni contra els francesos (1870-71), ni contra Rússia en la 1ª Guerra dels Balcans (1912-13). Quan Beethoven hi arriba (1796), procedent de Bonn, ja duu incorporats els canvis que políticament (il·lustració des de la base) o musicalment (superació del classicisme) estan produint-se. El clavicèmbal deixa el pas al piano; l’expressió i la tècnica permeten sorpreses més agosarades. Dels generals en petit es passa a Napoleó. Una Viena que no va deixar d’assemblar-se fins al final al Madrid despòtic de Carles V i Felip II, on la llum no seria possible i els canvis no sulsirien els fonaments dels Àustries. El Tractat de Campo Formio (1797) era l’obertura del final del Sacre Imperi Romano Germànic. La història comença a necessitar de partícips actius i no d’haver de suportar mediocres animadors, com ara els Borbons d’ençà d’Almansa entre nosaltres, que no s’han hagut de rendir mai (de bon de veres), tanmateix. Fins ara. 
 
Soledat
 


L’individualisme desfigura el rostre humà; el col·lectivisme l’oculta. La ficció de l’individualisme que esquiva la naturalesa i la il·lusió de protecció del col·lectivisme se superen mitjançant la presència substancial del proïsme. Què puc saber? Què haig de fer? Què em cap esperar? Què sóc? Mancat de casa còsmica i social, vital? Expòsit de la naturalesa aïllada en la brama del món? Glorificar la soledat i fracassar fent-se gregari? Sa i estalvi de la intempèrie, diferisc la responsabilitat en el grup que tècnicament m’allibera de cap contracte? Barate saber de mi en pro de la il·lusió de la protecció? Llenguatge per Món? Reconciliació per Alliberació?. Únicament reconèixer l’altre en absoluta alteritat permetrà eludir la falsa imaginació. La dicotomia no allibera de la soledat. L’entre (ser i ser quelcom) és l’exclosa alternativa genuïna a la soledat. És allí on té existència òntica l’ésser. estar-dos-en-recíproca-presència.
 
 
Josep Franco i Giner