Confinament 9: El darrer viatge

Als encara en actiu, de qualsevol disciplina, perquè els jubilats respiren.

            Vaig deixar l’escena després de un quart de segle. Cinc anys dels quals els passí a la reraguarda. Vint justos, doncs, de comparèixer davant d’un públic la característica principal del qual era que no mudava d’edat, sempre tenia la mateixa. Era com desplaçar-se per R (conjunt dels reals) i no avançar. Era com si pres en un interval infinitesimal veiés transcórrer la vida, sempre a la potència màxima, mentre s’aprimava l’espai obert on jo m’hostatjava. Son Cladera (IES Juníper Serra), Son Espanyol (IES Emili Darder), Orriols (IES Santiago Rossinyol), Onil (IES La Creueta), bàsicament, han estat els meus referents de feina, i el Servei d’Ensenyament de Català, a Ciutat de Mallorca, la reraguarda. Tres d’urbans i un de rural, el darrer IES. Aquest, ho haig de reconèixer, formava part, com supose que els passa a tots els d’àmbit amb dimensions de poble, d’un conjunt més familiar, el dels enters (Z), on no trobaves cap racional (Q) de complicada estructura, per bé que podies acarar-te a algun nombre Primer, aqueixos que únicament són divisibles per la unitat o per si mateix. Són ben curiosos. No saps quan te n’apareixerà un de nou. Mai són producte de dos enters. I si vols fer la rel quadrada te n’ixes de Z i caus dins de Q, més propi dels centres urbans. És agradable saber que dins de Z pots trobar-te amb espècimens tan notables. Ho són perquè, n’estic convençut, representen la garantia que l’univers no es plegue sobre si mateix. Altrament el producte de tots els enters entre si dibuixaria un conjunt esfèric absolutament idèntic en qualsevol direcció que facilitaria el col·lapse. Els nombres Primers són, com els forats negres del cosmos, l’horitzó d’expectatives on els successos són imprevisibles. I això és el que ens lliura del desastre, són els tensors que ens mantenen. I a mi, els alumnes aquests, em protegien de l’avorriment inabastable a què et pots enfrontar si no deixes l’entranyable Z i t’endinses per viaranys una mica més captivadors, sense caure en la indestriable jungla de Q o l’inimaginable R, tan immens que fa por.

 

 Passeja que passejaràs, un dia de confinament em vaig trobar, ja em diràs si això és possible en un poble de les dimensions de Tavernes, l’institut La Valldigna de cara, que ja ha de tenir uns quants anys, segur, imponent, impressionen les dimensions, la compacta estructura de búnquer farcit de ciment i forjats de primeríssima qualitat, i en una zona del poble que, com ho diria, festeja la muntanya alternant construccions de nova planta amb d’altres de més arrelades, parcs infantils inclosos, i algun seient perdut pel camí que vol endinsar-se en la naturalesa, i tot, en un espai obert que convida a pensar més en un polígon industrial, sense indústria, que en una zona urbana plenament consolidada. A mi, ho reconec, m’agraden aquests espais abandonats. Fa quaranta anys em passejava per l’abandonada papereria de la Malva-rosa com un intrèpid fotògraf de la novetat acabada. Era una obsessió anar-hi. Passat el temps he entés que era a mi a qui algú feia les fotos.

 

Quan en fa vint vaig haver de visitar tots i cadascun dels centres de les Illes, per tal de dinamitzar la Coordinació Lingüística, sempre m’atreien més aquells que semblaven perduts en l’espai, i menys els inserits al teixit del lloc, fos ciutat, poble o Formentera que, ja m’entendreu, atesa llur extensió, la podem considerar una entitat pròpia. Recorde el de Sóller, enfilant-se a la serralada, per exemple; o el de Pollença, pels ravals gairebé; i en canvi, a Alaió, Menorca, el Joan Ramis, o a Eivissa, el Blancadona, o a Palma el Ramon Llull, plenament adscrits a l’entorn ciutadà, per no parlar del d’Artà, senyorial, sense ser urbans extrems, s’hi reconeixien.

 

Veig que a Tavernes seguim la dinàmica que més m’estime, amb l’il·lustre antecedent del Jaume II, el Just. Quan es va inaugurar, extensió del d’Alzira, ja pensàvem al poble que millor orejat. Tanmateix, i aquí m’heu de disculpar, amb el temps hom envelleix i assumeix que tard o d’hora partirà, millor tard, i això de passar, si tornen els usos i costums dels avantpassats, per davant de l’institut, carrer La Dula avall, i veure per darrera vegada on vares fer tant de patir els professors, escridassar la Màlaga, Israel, hòstia, estimar el buit, i els sequers on jugàvem com esperitats a futbol, que semblava que el món havia d’acabar amb cada partit, no és just. I a més, ara, que la seu de la Guàrdia Civil, et fa d’escolta, enlloc d’un ciutadà, qualsevol, pareixerà que partim de galons. Amb permís de les autoritats instal·lades al poble, proposaria de traslladar l’itinerari per als del comiat definitiu. Òbviament hauria de passar pel carrer de l’Església, hi tinc el confessionari, això és innegociable, però després podria enfilar-se pel carrer Empedrat, s’ha d’evitar l’exposició en carrers amples, com ara La Barca on tothom tendeix a entretenir-se massa al pas del sapel·li, i seguir per Fontetes de Cantus, fins a Castellets i amunt el del Cid Campeador, ningú es queixarà, fins embocar el Racó de Joana per a finalment, per darrere l’institut, discretament s’hauria d’obrir una portella al Cementiri, abocar el finat al clot. Passeja que passejaràs, és un itinerari que admet modificacions. I d’aire no n’ha de faltar, obvi. O bé fer de l’antic institut una residència per a majors i facilitar l’accés.

 

Tavernes ha canviat molt. Però, molt, vaja. Ja no és un poble. Tampoc és una ciutat. He trobat a faltar coses tan elementals com unes bones llibreries. Uns cafès acollidors. Uns locals de roba atractiva. Una activitat social ciutadana desproveïda de connotacions eclesials. Una empenta política que sanege l’ambient reclòs de determinats espais. Una policia local amable (amb excepcions). Una Guàrdia Civil de proximitat, després de 175 anys “entre nosotros”, que no se sap mai qui són. Un poble, el que jo vaig deixar fa un quart de segle, no hauria abandonat les festes del poble i les hagués baratat per unes falles militaritzades. El poble on jo vaig nàixer tenia fonts de les quals brollava aigua. I l’aire que passava pel Passeig es refredava a l’ombra de les acàcies en flor. El piular de les orenetes els capvespres ens recordava com de pròxima era la nostra estimada cova del Bolomor. Com de moderna era el Parpalló, si les comparàvem, per això feia festa encara atansar-se al carrer major de Gandia o al Marítim. D’on jo vinc hi havia matisos que enriquien els canvis. Passejar per Buenos Aires i entrar en una botiga de camí, o un bar, era un viatge que no precisava d’additius. No calia córrer, al contrari, s’havia d’assaborir el trajecte d’anada i de tornada, de la muntanya a la planícia on tot s’esdevenia una mica més ràpid, mai tant com per no poder ser observat per tothom. En canvi, ara, em costa de trobar nombres Primers entre tanta sequera. Tavernes, en alguns llocs on m’he engronsat a plaer, ara és un R intransitable, si no és a la nit de tornada de fer tabola (d’on?). Hi ha massa Q a la recerca de la seva integral, no per parts, si us plau. I els Z que em puc trobar van i vénen esperitats, en un no parar sense sentit, de manera que s’han fos en la plèiade inabastable dels reals.

 

            Tavernes feia olor de pluja a l’hivern i de pinassa a l’estiu. La tardor era l’entrada a la màgia dels estris d’escola, calius de futurs Primers. Els Nadals esperàvem els Reis després de cantar les nadales, però no barrejàvem ous amb caragols. Les Pasqües sopàvem a cals amics en torns perfectament establerts i ningú vestia millor que l’altre. De finals de curs eren les basses les nostres aliades i els forasters de l’estiu estranys als quals veníem de tot, sobretot orxata. Ara, no ho sé. Tot són ja intervals closos en perpètua migració. Qui sap si no ens hem convertit en imaginaris (I) per al darrer viatge. Ben orejats, això sí, si ateníeu les indicacions suara esmentades.

Josep Franco i Giner