PUNT DE VISTA: Amors humans

Existeixen mots que a còpia de ser repetits acaben perdent el seu significat original. Potser una d’aquestes paraules seria Amor.

Repetida fins al fàstic i el vertigen en milers de cançons, de poemes, de films, de novel·les, de contes... D’on ha sortit aquest vocable? Amor, amor, del llatí amor, amoris. Però què és el que significa realment. Significa quelcom? Existeix o és un invent de l’imaginari humà?

Els diccionaris ens donen definicions tan esclaridores, fredes o divertides com les següents: Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Una mica freda i escarida, ho reconeixem. O aquesta també, ben bona i divertidíssima: Afecció tendra i apassionada per una persona de sexe diferent; passió sexual. I aquesta, una mica envitricollada i filosòfica: Afecte amb el qual l’ànim cerca el bé veritable o imaginat (glup!).

Cupido i Psique (L'Amor en l'antiguitat clàssica)

La veritat, però, és que la humanitat, des de ben antic, sempre ha intentat buscar una explicació i un sentit a allò que per alguns, és, simplement, el resultat del natural instint de procreació de qualsevol ésser viu. Sobretot dels mamífers, animals sentimentals, delicats i complicats com pocs.

Els grecs divinitzaren aquest sentiment amb el nom d’Eros. La seua versió romana fou Cupido, el famós nen de les fletxes, fill de Venus.

Però el qui acabà d’embolicar la troca va ser Plató, segons el qual existeixen diverses modalitats d’amor: el terrenal, el celeste (que condueix al coneixement), el del cos, el de l’ànima o tot ben barrejat. És a dir, l’eterna mania grega de l’ordre i la jerarquització. Segons Plató, el desig del Bé és l’amor suprem.

Més tard els cristians acabaren identificant aquest mot amb religiositat i Déu. I així els va eixir un amor tristot i místic i una sexualitat més aviat pecaminosa i reprimida. Què hi farem!

Amor cortés

Però tal vegada, allò que influí més fins arribar a l’actual concepte modern fou l’Amor Cortés dels poetes provençals de l’Edat Mitja. Aquests bons jans concebien l’amor –servei– com a relació feudal entre l’amant –vassall– i sa dama –senyor–, a qui retia homenatge de fidel submissió. Aquesta era una relació fortament ritualitzada i allò que a nosaltres –o a alguns de nosaltres– ens sembla més simpàtic era el seu rebuig al vincle matrimonial i el secret que hom exigia. Si afegim que aquest amor solia ser, més que res, virtual o imaginari, la nostra “simpatia” esclatarà en mil bocins i desapareixerà per a sempre.

Totes les novel·les sentimentals i cavalleresques reflecteixen aquest particular sentit de les relacions amoroses.

Després els poetes romàntics del segle XIX s’encarregarien de revifar fins a cert punt l’amor trobadoresc.

L'Amor en el Romanticisme

Així doncs, si haguéssem de traure una conclusió de tot el que hem dit fins ara, seria que això d’amar és ben antic i que tots els éssers humans (llevat de curioses i preocupants excepcions) sentim una imperiosa necessitat d’estimar. Sembla ser que estimem les dones, estimem els homes, els animals, Déu, els objectes o qualsevol cosa que se’ns pose pel davant, amb la mateixa facilitat que després ens avorrim, ens cansem i acabem odiant el proïsme i tot el que hem esmentat.

Probablement l’amor –com l’odi– és una mena de malaltia ben característica de qualsevol animal amb certa tendència a l’infantilisme i la inseguretat. Tal volta allò ideal seria posseir la capacitat de raonament d’una computadora, el seu fred i segur raciocini desproveït de sentiments feixucs i innecessaris. Tal vegada això seria l’ideal, però em tem que ningú –o ben pocs– de nosaltres canviaríem tot el coneixement dels ordinadors per un bon i “etern” amor humà d’un parell de mesos. I a més, les computadores no necessiten estimar per tal de procrear. En fi, potser el que realment estimem és l’amor. Maleïda parauleta!  

Sico Fons