Un dia, aventurant-me pels envitricollats i més ombrívols racons de la meua biblioteca, m’hi vaig ensopegar amb un llibre que fa anys ja, vaig llegir amb fruïció, gairebé devoció, gosaria dir. Es tractava d’Infinitud de paisatge, del poeta de Tavernes Joan Vicent Clar, i que els que el coneixien bé –o no tan bé–, anomenaven familiarment el “Mac”.
Jo també el vaig conèixer personalment, i tot i que per diversos atzars i circumstàncies de la vida, no vaig arribar mai a confraternitzar-hi tant com per a poder considerar-lo amic íntim, puc dir que la seua tràgica i prematura mort, ens va copsar a tots fins a deixar-nos esmaperduts i amb un desfici que encara ens dura avui en dia, tants anys després d’aquest luctuós succés.
Clar, nascut el 1962, fou, pel que puc recordar, un esperit inquiet, romàntic i contradictori, que guanyà el Premi Octubre de poesia el 1984, amb el seu poemari Le sucrier velours; és a dir, que a la jovenívola edat de 22 anys, ja havia assolit un dels més importants i prestigiosos premis literaris de la nostra llengua. Pot un escriptor demanar més? Doncs probablement no sabrem dir mai una resposta adequada, però el que sí que pareix segur és que l’obtenció d’aquest guardó, junt a altres circumstàncies personals que no vénen al cas esmentar, afectaren, potser massa, la vida d’algú tan especial i singular com el Mac.
Altrament, segur que no sóc jo, la persona més escaient per a analitzar l’obra d’aquest poeta; això ho deixarem en mans de crítics i lletraferits més preparats per a tasques com aquesta, però no m’estaré de manifestar que pel record que conserve de la seua lectura, i com a lector, si fa no fa, habitual de poesia que sóc, diré que en el seu dia, em va sorprendre molt gratament la qualitat i la maduresa dels seus versos.
Clar, per a mi, era... és, si em permeteu la justícia literària, un poeta modern i agosarat que sembla voler trencar amb normes i tradicions literàries que tan sovint han encarcarat la nostra poesia. I malgrat això, Clar és també un poeta que beu directament de les fonts de tots els clàssics; perquè com ja sabem tots, cal conèixer i estimar els clàssics per tal de poder destruir-los. O dit d’una altra manera, cal saber trencar amb la tradició per tal de traure’n el millor i emmotlar-la a l’època actual.
 |
| Premi Octubre de poesia de 1984 |
El Mac era un poeta d’aquesta mena (o com va deixar escrit Lluís Roda, el seu prologuista: un poeta total), i no sabrem mai fins a on hauria arribat si no hagués decidit posar fi a la seua vida –amb tan sols 28 anys– un terrible dia de 1990. Però almenys que aquestes meues modestes i breus paraules servesquen de record i homenatge a algú que no podem consentir que el temps oblide per a sempre. T’enyorem, Mac, a tu, i a la teua escriptura.
Infinitud de paisatge –el llibre del que parlava al principi d’aquest escrit–, fou editat per Amós Belinchón Ed. amb el suport de l’Ajuntament de Tavernes, prologat per Lluís Roda i recull l’obra inèdita de Clar després de la seua mort.
Acomiadem-nos, però, amb mots escrits pel propi Joan Vicent Clar, poeta de la Vall:
No vull morir sense haver vist el cel
d’abril una altra vegada encara: quan l’oroneta creua per sobre l’estació...
Però no vull posar-me bucòlic, ara:
ha estat un rapte de malenconia.
A vegades ocorre que una pulcra tristesa
–no vol dir que puga ésser morbosa– s’apodera dels meus membres: em sent
una mica més las i el cap m’empra
pensaments vagorosos que passen com ombres (...).
Joan Vicent Clar
Sico Fons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada