L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR : 1.642
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 8.395

divendres, 11 de novembre de 2022

D'un temps (III)


 D’uns temps (III)

 A Joan Fuster, clar. [A qui, si no?]

 

Nuestro vivir es (...) una educación del olvido.
“La postulación de la realidad”. Discusión. 1932. Jorge Luis Borges

    

Els anys seixanta i setanta, principis, els de l’expansió del colonialisme de masses, els parlants d’una llengua diversa de la castellana a pràcticament tots els llocs del suposat estat espanyol –que encara estava per fer, òbviament, d’ençà de la unió dinàstica d’Isabel i Ferran cinc-cents anys justos abans- no ho sabien del cert, que s’expressaven en un altre codi, si més no, del mateix rang que el de la llengua de l’autoritat, perquè d’això es tractava, d’una forma autoritzada de comunicació. Les altres maneres de fer-ho, en privat i encara, si és que no hi havia gent desconeguda a prop, sempre estaven sotmeses a una pressió d’inseguretat jurídica extrema, primer, i lingüística, després, quan la llengua, esmicolada i degradada fins marges insospitables, començava de fer camí lentament, quasi -o sense el quasi- clandestinament. 
 
La "carta de ajuste" de l'única televisió dels anys 60-70


Hi havia molts factors que feien que la gent se sentís d’entrada pengim-penjam dalt del turó del trànsit, en veure’s voltada de tant de foraster de sobte. El primer, la manca d’escola i d’informació que poguera explicar mínimament i amb caràcter general què era el que estava passant. L’única evidència era que la llengua dels visitants parlava com es parlava al servei militar de tothom. I coincidia amb la que es feia servir als llibres, pocs, que s’havien vist per les escoles elementals de l’època. La novetat era que també era la mateixa que parlava la televisió i la ràdio, no precisament en aquest ordre. I també la dels bitllets que començaven a circular sense vergonya, en una societat encara més canvista que comercial, d’autosuficiència més que no pas de consum, poc posada a l’exhibicionisme financer.

En aquells anys pocs sabien ni què érem, els valencians, ni si érem res volgudament diferent i d’una mínima vàlua, la necessària per tenir-la en compte. I qui sí que ho sabia s’ho parlava internament, en algunes tertúlies precoces, a les cases particulars d’alguns avançats als seus temps, en alguna publicació poc divulgada i menys llegida. No havíem arribat a la majoria d’edat els nascuts els anys del boom demogràfic, econòmic, social. A la universitat només anaven, si més no fins a les darreries dels setantes, aquells de bon bressol i millor educació cristiana. Per dir-ho d’alguna manera, n’eren molt pocs els que estaven qualificats a parlar amb propietat de la nostra condició històrica. Solien coincidir, a més, amb professions liberals, adscrites a un poder econòmic i tingut en compte, però no evidentment a les cavernes del règim. Si de cas, alguna coneixença a nivell local, si era que el batlle de torn no resultava un brètol d’exultant comunió diària. De l’esclavatge del codi, no obstant això, no se’n podien desfer absolutament, ni remotament, pel fet d’haver de viure, finalment, en aquell format imposat pels vencedors, al cap i a la fi. 
 
Joan Fuster va explicar-nos qui érem els valencians, i això no va agradar tothom



Poc després, i no gaire, va semblar que tothom hi anava a estudi i sabia de tot. D’una banda es menyspreava el col·laboracionisme que podia haver-se mantingut amb les escorrialles del règim, tot i que de procedència notable i assenyada –els ciutadans que ajudaven tant com podien a que les coses anaren millorant i posaven a la façana de casa una banderola valenciana, de franja blava-, per molt que procuraren una aproximació a les noves tendències. D’altra, es volia arribar tan prompte com fos possible al lloc d’on se suposava que veníem, i rebíem les envestides pròpies i estranyes que asseguraven que aqueixa era una via –cada dia les evidències de les posicions polítiques així ho anaven demostrant- sense futur, i que tard o d’hora hauríem de recular. El carrer va dir unes coses –segurament abduït per l’atracció de finalitzar amb un sistema de coses insuportable- però les urnes en varen dir unes altres. I els guanyadors varen tenir molt clar de fer de l’estat encara per fer una cosa encara inacabada. Eternament insuficient.

És curiós de comprovar la poca resistència que es va oposar a la conquesta dels moviments de masses. Gens. Algun autòcton no gaire amic de les aglomeracions, gairebé per socialitzar, o amb dificultats de fer-ho. Gent que mai es topava amb una herba estranya que no coneguera. I si es donava el cas, la ignorava, si no era que aquesta li volia prendre la davantera i li feia un lleig; aleshores es responia amb un cop de puny. Cosa que, paradoxalment, no et feia més amic dels teus, ans al contrari. Tot d’una et feien veure que t’havies quedat al marge, una mica arrecerat entre les teues coses, que sí, que eren les de tots i calia que les respectaren, i més encara aquests forasters que es creuen no se sap què, però que no calia partir-li la cara, total, per dir que els valencians tenien la sang d’orxata –muelles?-, fàcils de guanyar, emmotllables, uns sense què de dir de si mateix, uns quasi muts, vaja, i no és per tant, no?
 
 
Ferran i Isabel, la gran excusa de l'Espanya que no era


Els historiadors diuen que el Ferran –d’Isabel, marit- no va haver d’actuar amb més fermesa sobre la part pròpia del condomini perquè poc o gens podien oferir a les butxaques reblertes de la pugnant Castella les empobrides terres dels estats Catalans i Aragonesos. Era més feixuga la feinada d’haver d’haver-se-les amb les corts respectives, sempre corretjoses de convèncer, que els guanys que se’n derivaven, si és que n’hi havia. La tradició pactista era desconeguda entre l’aristocràcia i la noblesa del secà d’interior i el poder reial ho era amb caràcter absolut. Els comuners foren el primer senyal de revolta comercial –per la llana importada- que es dóna, i just passa un any després de les Germanies -1519-, exemple de resposta popular a un abús de poder sobre els furs. Tot i que els historiadors diuen que entre els dos fenòmens no hi pot haver correspondència, em sembla que la trobaríem.

Vidu ja, Ferran només fou rei de Castella dos anys. No deixava de ser considerat foraster. I així ho fou tot el territori de l’antiga Corona Aragonesa respecte de Castella, si més no fins el segle XVIII, en què és incorporada per la força de les armes i assimilada a les lleis castellanes. Precisament per això no s’entén que els nostres visitants massificats, tot i que foren atesos com a prínceps per pràcticament tothom, no acabaren d’acceptar que el terra que trepitjaven no era Castella, sinó una altra cosa –Espanya?- encara per fer. Se li assignava al tot els trets d’una de les parts, i com per no fer-ho massa desvergonyidament li havien canviat el nom –Espanya?-, i fins i tot el nom de la llengua que parlaven –espanyol?-, que havia mudat de condició i ara era imperial, com en els segles XVI i XVII, quan encara érem els catalans forasters de l’imperi, per bé que hi formarem part. 
 
 
La Corona d'Espanya va prohibir als territoris de la Corona d'Aragó comerciar directament amb Amèrica fins a finals del segle XVIII


En altres bandes del món ja s’havien donat casos reeixits d’assimilació completa i total d’un poble, o més d’un, i no gaire lluny de ca nostra, com és el cas del francès de l’Îlle de France, a canvi, però, d’alguna cosa. I no únicament de garrotades. Ésser ciutadà i no esclau, a les darreries del segle XVIII bé pagava la pena. A nosaltres sempre se’ns ha dit que el XVIII ens va fer entrar en la modernitat contemporània i ens va allunyar definitivament de les estructures medievals, i segurament tenen raó. El que no ens diuen és que posats a deixar de ser medievals bé ho haguérem pogut fer el segle XVI directament, participant d’un doble comerç Atlàntic / Mediterrani envers l’Orient pròxim, que eren els nostres llocs naturals, els de la Corona Catalana, si no ens hagueren anul·lat d’ofici, senzillament. O encara abans, en el segle d’or català, si no s’hagueren despistat alguns de llurs obligacions. Pretendre lleialtat quan va arribar la possibilitat de desfer-se’n del jou Castellà era demanar una mica massa. I la història contínua, amb l’arribada del turisme de masses: unes gents a unes terres que mai han estat ni de lluny del seu bressol, i considerar que els havíem de parlar en la seua llengua. I ho fèiem, ho fèiem. I tant! Tan bé ho fèiem que semblava una competició. Hom s’acarnissava a demostrar-li al veí que en sabia més que ell de parlar-ne, la llengua del foraster. Feia senyor a les illes, front al pagès. I feia culte a ca nostra, front a l’analfabet. A Catalunya feia de bon veure, comerç pel mig.
 
Josep Franco i Giner