Cinema, saber i poder
II
Vicent Franco
La legitimitat del cinema en la reproducció del saber i/o poder rau en bona mesura en les funcions narrativa i/o mostrativa que li van associades. Una funció narrativa que l'associa a un joc de jugadors que accepten les regles, i no pas una destinació de res; una funció mostrativa que el lliga a un joc amb un sol referent, allò que es mostrat, garantia de consens; l'argumentació (narrativa) com a pràctica homològica (d'equivalències), que tot ho uniformitza. Estam davant d'un saber que no vol dir l'ésser del referent, solament el mostra, i que es dedica a jugar a descriure les regles a què s'han de sotmetre els enunciats (els plans o quadres, segons es tracti d'un cinema de la narrativitat o d'un altre de la mostració). De fet l'altre saber, l'anomenat científic, també remet al relat per poder legitimar-se, i es converteix així en dialèctica. Entre argumentacions i proves per decidir qui és qui té l'autoritat de dictar la norma Occident legitima el relat com a font de saber i poder. I aquí el cinema diu la seva, sense necessitat d'explicitar la naturalesa del seu referent que de tots forma part i per tots és acceptat: el món que mostra, la mateixa partida, el context on es desenvoluparan les regles del joc. Solament qui per debilitat o torpesa quedi apartat romandrà cec al saber i al poder.
El candidato (Michael Ritchie, 1972) o la creença amb els elevats ideals
Quan coincideix la voluntat del subjecte col·lectiu de que la llei faci justícia amb la del legislador de que la justícia faci llei estam davant d'un subjecte autogestionat, que viu en llibertat i es creix en la seva autocomplaença. Que creix i aprèn precisament en allò que l'autofunda, sense cap escletxa. Aquesta és la mena de relació que s'estableix entre el cinema i el seu espectador, una relació en la modernitat filosòfica en què l'imaginari col·lectiu d'ambdues bandes està d'acord pel que fa al referent, l'un de ficció, l'altre quotidià, per tal d'autoalimentar-se mútuament. I així el saber i el poder que estan en joc (justícia i llei) acaben compartint els espais del tauler, uns destinats a la cocció de regles, altres destinats al trànsit d'aquestes, uns a l'argumentació altres a la verificació de referents, en una babèlia de la raó que tanmateix inaugura el que hem anomenat postmodernitat de l'època postindustrial o de les comunicacions on el saber i el poder es confonen.
Allò anomenat postmodern, Postestructuralisme i crisi de la modernitat té les seves articulacions febles en aquesta darreria de segle quan ja porta volent-se obrir un camí al bell mig del cercle científic gairebé cent anys, des de Nietzsche, passant per Heidegger, Lévinas, Foucault, i molts més. Els llocs cap on assenyala aquesta nova crítica comencen a ser multitud i els departaments universitaris no desaprofiten l'avinentesa per tal de parlar-ne, des del feminisme, la deconstrucció, la semiòtica transdiscursiva i de la deconstrucció, la interdisciplinarietat, cap al cinema, la literatura, l'art, la comunicació, la publicitat, la música, la cultura popular, l'imaginari social col·lectiu i, en general, cap a la teoria del discurs en qualsevol de les seves manifestacions. Qualsevol representació del món implica una estructura de la subjectivitat, ja sigui ètica, política o estètica, i aquesta sembla prendre noves formes des d'allò postmodern, barrejant compartiments que abans es creien aïllats, produint una osmosi sígnica i l'aparent babelització de les paraules i els conceptes en allò que podríem definir com les paraules equivocades.
Los idus de marzo (George Clooney, 2011). De com el poder afecta les decisions morals de la persona
Es podria parlar d'una egologia occidental que tempta l'odissea del món per acumular experiència i reconvertir-la en coneixement un cop s'ha tornat a casa; d'una economia de les pràctiques discursives arrelades a un lloc ben estable; d'un subjecte que fuig de l'error, d'allò errant, vist com a càstig; d'una ontologia (Descartes), d'una teodicea (Hegel), d'una ontoteología (Heidegger), que encara diuen des de la completud de l'ésser, des de les totalitats objectivades que creuen assolir i controlar allò que els sobrepassa mitjançant la tecnologia.
Aquest proposta teòrica s'adreça a totes les persones interessades en l'anàlisi del discurs lingüístic, "visual" o "àudiovisual"; Filòlegs, Teòrics de la Literatura i de l'Art, Historiadors d'Art (del cinema, de la pintura, de la literatura, de la fotografia), Publicistes, Comunicòlegs; Arquitectes i Urbanistes; investigadors i professors -d'Universitats i Mitges- de Ciències Humanes; estudiants de doctorat i dels darrers cursos de les Llicenciatures de Ciències Humanes i Socials; estudiants i professorat interessats a discutir sobre el món que ens envolta a partir del CINEMA com a representació privilegiada d'aquest.
Aquest proposició voldria situar-se fora de la complaença autonarrativa que ha caracteritzat el projecte occidental, i parlar, des de la perifèria que ens constitueix, sobre aquesta forma de representar-nos el món. Potser fent una inversió doble, la doble suspensió crítica de l'arqueologia foucaultiana i de l'estructuralisme: considerar-nos enmig del símbol. Deixar la pràctica ritual del nosaltres al marge i parlar des de la posició dels apàtrides dels textos de tota mena que ens ha atorgat la tradició blanca i occidental que ens travessa de cap a peus. Cercar la representació de la mort de l'altre allí practicada.
Josep Franco i Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada