És curiós com, de vegades, t’arriben flaixos o glops de memòria amb records llunyans, que creies colgats per a sempre en algun racó ombrívol de la teua ment.
Recorde ara que la meua padrina, Maribel, vivia ella i l’home, a Suïssa, on havien emigrat a la recerca d’algun treball que els permetera viure amb una mica de dignitat; cosa realment difícil en aquest dissortat país. Jo seria, llavors, un xiquet de tot just sis anys.
El flaix de memòria que comentava, consisteix en veure tota la meua família –els meus pares, la meua germana i la iaia– asseguda en taula a l’hora dinar. Mon pare, crec, sostenia a les mans una postal acabada d’arribar del país helvètic i la llegia en veu alta. Era de la meua padrina. Supose que seria això després o durant la ingesta de les postres. Tots paràvem les orelles amb esment: “Queridos familiares, estamos muy bien y trabajando aquí. Esperamos que vosotros todos, continueis tan felices como nosotros ahora. Recuerdos a todos los amigos del pueblo; los tíos, los primos, y los abuelos también. Salud. Os echamos de menos a todos”.
Mentre tots celebraven o comentaven aquells mots acabats de llegir, jo no em vaig poder estar de quedar-m’hi bocabadat i incrèdul. Allò no em quadrava. “Qui ha escrit això?”, vaig demanar gairebé emprenyat. “És Maribel –contestà ma mare– No t’ho hem dit? És Maribel, la teua padrina”. “Però no pot ser ella!”, vaig protestar. “Per què?”, em preguntà ara ma mare. Jo m’hi vaig quedar mut i sense saber què dir. Hi vaig cercar en silenci una resposta en els altres debades.
Recorde ara que la meua padrina, Maribel, vivia ella i l’home, a Suïssa, on havien emigrat a la recerca d’algun treball que els permetera viure amb una mica de dignitat; cosa realment difícil en aquest dissortat país. Jo seria, llavors, un xiquet de tot just sis anys.
El flaix de memòria que comentava, consisteix en veure tota la meua família –els meus pares, la meua germana i la iaia– asseguda en taula a l’hora dinar. Mon pare, crec, sostenia a les mans una postal acabada d’arribar del país helvètic i la llegia en veu alta. Era de la meua padrina. Supose que seria això després o durant la ingesta de les postres. Tots paràvem les orelles amb esment: “Queridos familiares, estamos muy bien y trabajando aquí. Esperamos que vosotros todos, continueis tan felices como nosotros ahora. Recuerdos a todos los amigos del pueblo; los tíos, los primos, y los abuelos también. Salud. Os echamos de menos a todos”.
Mentre tots celebraven o comentaven aquells mots acabats de llegir, jo no em vaig poder estar de quedar-m’hi bocabadat i incrèdul. Allò no em quadrava. “Qui ha escrit això?”, vaig demanar gairebé emprenyat. “És Maribel –contestà ma mare– No t’ho hem dit? És Maribel, la teua padrina”. “Però no pot ser ella!”, vaig protestar. “Per què?”, em preguntà ara ma mare. Jo m’hi vaig quedar mut i sense saber què dir. Hi vaig cercar en silenci una resposta en els altres debades.
El motiu de la meua estranyesa i, també, de la meua incredulitat, era que jo havia vist en dotzenes d’ocasions la meua padrina, havia rebut de grat els seus regals, les seues festes, els seus afalacs, l’havia sentida parlar i... i parlava com tots nosaltres. Parlava com tota la família, parlava com tot el poble. I en canvi en aquella carta parlava com els mestres d’escola, parlava com la tele. En definitiva, parlava en castellà. Com podia ser això? No era ella, no m’ho podia creure. Estaven enganyant-me.
Llavors, vaig alçar la vista i vaig mirar la meua família amb expressió infantil i tossuda:
“No parla en valencià”, vaig aclarir, finalment, tot innocent i compungit.
Les rialles van inundar tota la taula on dinàvem. Jo hi vaig restar en silenci sense comprendre res.
Algunes
coses són inabastables per a les ments infantívoles.
Sico Fons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada