PUNT DE VISTA: "La vida és un mal son" per Sico Fons

Hemeroteca

Una de les principals virtuts de tindre una bona hemeroteca és poder consultar notícies i articles del passat. Això sens dubte, ens aclarirà millor tal com en foren les coses:  què en pensàvem i per què, hui en dia, som com som; és a dir, i en altres paraules: d’on venim.

Em propose rescatar alguns dels meus articles d’opinió publicat en el seu dia en diferents mitjans de comunicació.

Aquest en concret, fou publicat en l’extinta "La Veu de la Valldigna" el novembre de l’any 2000. Ens serveix –almenys a mi m’ha servit– per a rememorar l’època en que l’Honorable Eduardo Zaplana havia encetat el “regnat” dels grans esdeveniments i balafiaments del PP, mentre molta gent contemplàvem amb estupor i incredulitat, l’estrany “monstre mediàtic” en què s’havia convertit Canal 9, la televisió pública valenciana.

Les persones progressistes o, simplement, més conscienciades en temes socials i polítics no donaven crèdit al seus ulls i orelles. Realment, allò semblava un malson... un malson que duraria més de vint anys.

La vida és un mal son

L’altre dia vaig tenir un terrible malson –Oh Déu meu, no podré oblidar-lo mai! Vaig somiar que, després d’un esgotador i llarg dia de treball, arribava a casa, disposat a gaudir d’una plaent i agradable sessió televisiva i descobria amb horror que el meu aparell de televisió s’havia espatlat d’una forma una mica peculiar. Que en què consistia l’estranya avaria? La cosa més horrible i delirant que us podeu imaginar.

A la meua flamant televisió en colors, com si hagués estat víctima d’un rar virus informàtic ideat per una ment maquiavèl·lica, només li funcionava un canal, el nostre valencianíssim i popularíssim Canal 9. Ja us imaginareu la meua frisança. Ho vaig provar tot.

Neguitós, vaig prémer com un boig tots els botonets del comandament a distància, per a finalment, pegar un parell de justiciers mossos al condemnat estri i llançar-lo per la finestra. Vaig intentar manipular el televisor per dins i per fora, li vaig fotre un parell de puntellons, li vaig amollar més improperis que a un àrbitre de futbol, em vaig arrencar els cabells amb desesperació... Res, ni cas. Tot fou inútil. La infernal màquina continuava emeten, impertèrrita, les imatges del letal i nostrat Canal 9.

I fou així, vés tu per on, com em vaig assabentar de l’endimoniada programació emesa des de Burjassot.

Va eixir una certa Abradelo –o un nom semblant–, la qual parlava el més exòtic i al·lucinant valencià que orelles humanes han sentit mai, i va començar a cridar com si no estiguera bé del cap –potser deu pensar que els valencians som una mica sords?– no sé quina història de què si els seus telespectadors tenen molta marxa i molta alegria, ole, ole... Després va eixir un tal Ximo Rovira –quina llàstima de cognom amb tan vell i il·lustre llinatge!– enllestit per a delitar el públic amb un dels seus elevats i cultíssims programes. Per cert, no vaig acabar d’entendre per què hi va sortir protegit amb un escut, un casc i un impermeable. Misteris dels mitjans catòdics.

Tot seguit van començar les Notícies per tal d’informar amb la major objectivitat possibles dels grans esdeveniments mundials.

A la transcendental notícia que l’haca del tio Batiste havia parit bessonada, va seguir la més sensacional encara, del Concurs de Paelles de Benifotrem (presidit per l’Honorable i inefable president Zaplana. En acabat, va tornar a eixir el nostrat president de la Generalitat (totes les vegades que facen falta!) per a inaugurar la Llar del Pensionista de Beniscollons i felicitar personalment l’Associació de Mestresses de Casa de Benilafiga per la seua plausible tasca domèstica. I per fi, allò més esperat, allò més important, l’únic realment important, vaja: el FUTBOL! Hores i hores, dies i dies parlant de futbol, futbolistes i estadis de futbol! Oh, quin goig!

Finalment, i per acabar la vetlada, els programadors de Canal Nueve (eixos mirífics éssers!) van premiar la santa paciència dels telespectadors amb una formidable i genial pel·lícula d’Alfredo Landa i Andrés Pajares. Llàstima que eixos miserables intel·lectaloides cinèfils no sàpiguen apreciar com caldria el gran i espiritual art d’aquests films. Sortosament, en el mateix moment en què l’Alfredo Landa es disposava a alliçonar la seua dissoluta esposa perquè no tornara a abandonar mai més la cuina –eixe lloc sagrat, compendi de les més nobles i exemplars virtuts femenines–, em vaig despertar tot xop de suor. 

El cor em bategava d’una forma accelerada i els braços em tremolaven amb desfici. El malson havia finalitzat. Em vaig llevar del llit, em vaig dirigir a la saleta, vaig agafar la tele i la vaig llançar per la finestra al carrer. El malson,ara sí, s'havia acabat.

  Les opinions vessades en els articles són pròpies de l'autor.