Ho sé, he escrit d’açò moltes vegades; però què hem de fer. De tant en
tant, em vénen al cap, certs records i necessite –tal vegada per tal de
neutralitzar-los– escriure’ls. Ja sabeu, l’escriptura com a teràpia.
Segur que vos sona això.
I és que, hi ha coses en la vida que et
marquen, que et marquen per a sempre. I a mi em va marcar, i no per a
bé, el Servei Militar.
Recorde els llunyans temps en què vaig
fer la mili; el Servei Militar obligatori –anys 80. Em va tocar fer-la
en Cavalleria, a Écija, Andalusia. Depósito de Recría y Doma de
Caballería. Hi havíem de domar, d’ensinistrar cavalls salvatges, que
eren poc més que poltres.
També recorde l’olor que percebíem
els soldats, quan entràvem a la quadra on romanien els cavalls lligats
als pesebres, aterrits, els pobres, amb els ulls destil·lant pànics i
temor. Hi sentíem olor de por, la nostra pròpia olor. I la dels cavalls,
també. Perquè no sé si ho sabeu, però la por fa olor. Fa pudor.
És una olor enganxosa, àcida i rància que s’apodera dels cossos humans i
acaba instal·lant-se als objectes i les parets del voltant –en el
nostre cas, a les parets de la quadra.
I havíem d’introduir-nos,
amb crits i colps de vara, entre els cavalls nugats a llurs pesebres i
agafar-nos a les crins perquè notassen el contacte humà... i la veu
humana.
Pobres cavalls, que, aterrits, l’únic que desitjaven era que els deixàrem en pau i lluny de la nostra presència.
Però nosaltres, impel·lits per les tronadores veus dels oficials i
suboficials, havíem de complir les ordres i deixar que els cavalls ens
esclafassen. Cos contra cos, lluita contra lluita, crits contra renills,
plors contra esbufecs, ràbia contra ràbia... llàgrimes, malediccions,
perplexitat, estupefacció, fàstic... silenci...
I els soldats
ens miràvem entre nosaltres amb ulls interrogants com cercant una
resposta a les nostres preguntes. Que potser allò era un somni? Que
potser allò era un malson ideat per una ment obscena i maquiavèl·lica?
No podia ser veritat que ens estiguera passant això. Allò no podia ser
real. I, sobretot, per què, per què?
Però a les nostres desesperades preguntes, només ens responia el silenci. Maleït silenci de mort!
El mateix silenci de quan vèiem un soldat dut a cuita-corrents cap a
l’hospital, amb una coça marcada sobre el seu rostre o el seu pit... El
mateix silenci quan vèiem els ulls de
terror dels cavalls, pobres
cavalls. Silenci quan vèiem els ulls opacs i negres dels suboficials,
impertèrrits, hieràtics i buits... buits de tot... he dit de tot.
Silenci ara, quan recorde la meua estada en l’Exèrcit espanyol durant
13 mesos i un dia, que em va ensenyar fins a quin punt tan baix, de
misèria i crueltat, pot arribar la condició humana, i fins a quin punt
puc arribar jo a odiar tots els exèrcits del món.
Exèrcits, sou la prova més que evident del fracàs, del terrible fracàs, de la civilització humana. Maleïts sigueu!
Sico Fons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada