Els goigs - seguim la Viquipèdia -són composicions poètiques de caràcter popular dedicats a la Mare de Déu, a Crist o als Sants. Eren cantats col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa, un aplec, una processó per tal de donar gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat.
Com tots els anys us oferim uns goigs molt especials dedicats al sant escrits pel professor i escriptor d'Otos, Joan Olivares, que de fa més de 20
anys, ens escriu uns goigs, tot al voltant dels esdeveniments de
l'any que ha acabat fa pocs dies.
SANT ANTONI ABAT
Lloat siau, sant Antoni,
lo nostre mestre estimat,
patró de les criatures
que viuen en els corrals,
i de totes les persones
que en el camp o la ciutat
esperem en candeleta
la vostra festivitat.
Abans de tot desitgem,
en dia tan senyalat,
que estigueu bo de salut
i al cel ben acompanyat.
Segurament ja sabeu
que les coses, ací baix,
si fa no fa, van com sempre,
és a dir: ni bé ni mal.
El món es la loteria
que juguem sense comprar,
uns tenen la sort de cara
i altres, més val no parlar.
Als que viuen a Ucraïna,
l’infortuni els ha tocat,
i als que fabriquen les armes,
la sort grossa de Nadal.
Diu que mentre la pandèmia
assolava els hospitals,
alguns s’omplien la bossa,
però de forma legal!
I ara que ja l’hem vençuda
amb vacunes i boçals,
tornem a tindre a cormull
les sales dels hospitals.
Els metges no donen coll,
si t’havien d’operar
de la pròstata o el cor,
un any t’hauràs d’esperar.
Si vas un poc dur d’orella
o tens un genoll ballant,
més val que no tingues pressa,
hi ha coses més importants.
Però diuen els que manen
que no mos hem d’inquietar,
porque no corre peligro
l’Estado del Bienestar
Quin benestar es pot tindre
quan et fa mal el queixal
i et diuen: vuelva mañana
que hoy esto está fatal?
Que lluny queden aquells temps
en que anglesos i alemanys
se’n venien de vacances
a les platges i hospitals.
Amb l’excusa de la guerra
tots los preus s’han disparat:
el menjar, les hipoteques,
el gasoil i el quilovat.
Mos diuen que posem plaques
en teulades i terrats,
que mos gastem los gallets
p’a que ells seguisquen guanyant.
Segurament, sant Antoni,
des del cel heu contemplat
les fogueres que en l’estiu
socarraven el boscam.
Si parlàreu amb san Pere,
li podríeu demanar
que quan veja fumagueres
traga els núvols a pixar.
Deveu recordar també
que solíem lamentar
que el poble se mos buidava
de joventut i d’infants.
Quines coses té la vida!
Com havíem de pensar
que gràcies a la pandèmia
podíem reviscolar?
Una colla de gent jove,
del poble i de la ciutat,
omplin les cases de vida,
i de joia el veïnat.
D’aquells pobrets que a Melilla,
fugint de l’adversitat,
deixaren penjant la vida
en un fil de palomar,
diu que no se sap quants n’eren,
vint, setanta... tant se val,
l’única cosa que importa
és saber en quin costat.
Són raons de la justícia,
que diu que té els ulls tapats,
però bé que se’ls destapa
quan esguita els arrimats.
Segurament, sant Antoni,
deveu haver escoltat
les floretes que a les Corts
es llancen els diputats.
Quines senyores tan fines,
quins senyors tan educats,
quines paraules divines,
quines raons tan cabals.
Quina gràcia de persones,
quin exemple p’als infants.
Que tranquils podem dormir
estant en tan bones mans.
Es desviuen per nosaltres,
i preserven de tot mal
los valores de Occidente
i el rèdit del capital.
No tenemos novedades
en el tema valencià:
seguimos siendo campeones
de las glorias de ofrendar.
Igual dona si a Madrid
manen els rojos o els blaus,
pues como somos tan muelles
mos toregen com bambaus.
Si... un mèdico de Burgos,
i no s’ho prenguen a mal,
nos dice que no le rota
el valenciano estudiar,
sus amigos de la playa
sacan presto a pasear
la comidilla de siempre:
que no se debe obligar!
I això tres-cents anys després
de prohibir-mos parlar
cap idioma que no fora
el de l’Espanya Imperial.
Perdoneu-mos sant Antoni
que mos hàgem allargat,
vos queden quatre o cinc versos
per si voleu opinar.
Vos diria tantes coses
que no sé com començar.
Ai, si foren altres temps:
estaríeu condemnats!
Mireu Sodoma i Gomorra,
ni l’apuntador quedà.
Però Déu ja no és lo que era,
i encara vos ha premiat:
El toc manual de campanes,
València millor ciutat,
un bisbe de Quatretonda,
i Messi guanya el mundial.
lo nostre mestre estimat,
patró de les criatures
que viuen en els corrals,
i de totes les persones
que en el camp o la ciutat
esperem en candeleta
la vostra festivitat.
Abans de tot desitgem,
en dia tan senyalat,
que estigueu bo de salut
i al cel ben acompanyat.
Segurament ja sabeu
que les coses, ací baix,
si fa no fa, van com sempre,
és a dir: ni bé ni mal.
El món es la loteria
que juguem sense comprar,
uns tenen la sort de cara
i altres, més val no parlar.
Als que viuen a Ucraïna,
l’infortuni els ha tocat,
i als que fabriquen les armes,
la sort grossa de Nadal.
Diu que mentre la pandèmia
assolava els hospitals,
alguns s’omplien la bossa,
però de forma legal!
I ara que ja l’hem vençuda
amb vacunes i boçals,
tornem a tindre a cormull
les sales dels hospitals.
Els metges no donen coll,
si t’havien d’operar
de la pròstata o el cor,
un any t’hauràs d’esperar.
Si vas un poc dur d’orella
o tens un genoll ballant,
més val que no tingues pressa,
hi ha coses més importants.
Però diuen els que manen
que no mos hem d’inquietar,
porque no corre peligro
l’Estado del Bienestar
Quin benestar es pot tindre
quan et fa mal el queixal
i et diuen: vuelva mañana
que hoy esto está fatal?
Que lluny queden aquells temps
en que anglesos i alemanys
se’n venien de vacances
a les platges i hospitals.
Amb l’excusa de la guerra
tots los preus s’han disparat:
el menjar, les hipoteques,
el gasoil i el quilovat.
Mos diuen que posem plaques
en teulades i terrats,
que mos gastem los gallets
p’a que ells seguisquen guanyant.
Segurament, sant Antoni,
des del cel heu contemplat
les fogueres que en l’estiu
socarraven el boscam.
Si parlàreu amb san Pere,
li podríeu demanar
que quan veja fumagueres
traga els núvols a pixar.
Deveu recordar també
que solíem lamentar
que el poble se mos buidava
de joventut i d’infants.
Quines coses té la vida!
Com havíem de pensar
que gràcies a la pandèmia
podíem reviscolar?
Una colla de gent jove,
del poble i de la ciutat,
omplin les cases de vida,
i de joia el veïnat.
D’aquells pobrets que a Melilla,
fugint de l’adversitat,
deixaren penjant la vida
en un fil de palomar,
diu que no se sap quants n’eren,
vint, setanta... tant se val,
l’única cosa que importa
és saber en quin costat.
Són raons de la justícia,
que diu que té els ulls tapats,
però bé que se’ls destapa
quan esguita els arrimats.
Segurament, sant Antoni,
deveu haver escoltat
les floretes que a les Corts
es llancen els diputats.
Quines senyores tan fines,
quins senyors tan educats,
quines paraules divines,
quines raons tan cabals.
Quina gràcia de persones,
quin exemple p’als infants.
Que tranquils podem dormir
estant en tan bones mans.
Es desviuen per nosaltres,
i preserven de tot mal
los valores de Occidente
i el rèdit del capital.
No tenemos novedades
en el tema valencià:
seguimos siendo campeones
de las glorias de ofrendar.
Igual dona si a Madrid
manen els rojos o els blaus,
pues como somos tan muelles
mos toregen com bambaus.
Si... un mèdico de Burgos,
i no s’ho prenguen a mal,
nos dice que no le rota
el valenciano estudiar,
sus amigos de la playa
sacan presto a pasear
la comidilla de siempre:
que no se debe obligar!
I això tres-cents anys després
de prohibir-mos parlar
cap idioma que no fora
el de l’Espanya Imperial.
Perdoneu-mos sant Antoni
que mos hàgem allargat,
vos queden quatre o cinc versos
per si voleu opinar.
Vos diria tantes coses
que no sé com començar.
Ai, si foren altres temps:
estaríeu condemnats!
Mireu Sodoma i Gomorra,
ni l’apuntador quedà.
Però Déu ja no és lo que era,
i encara vos ha premiat:
El toc manual de campanes,
València millor ciutat,
un bisbe de Quatretonda,
i Messi guanya el mundial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada