L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 807
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES: 1.470

dimecres, 11 de gener de 2023

D'uns països


D’uns països

 A Joan Fuster (25è aniversari de la seva mort)

Cremaré, però això no és cap altra cosa que un fet. Ja continuarem discutint de tot plegat a l’eternitat.
Miguel Servet

 II


I d’aquelles lleteroles aquests fangars ensucrats. Espanya continuarà apel·lant a la sobirania pròpia i exclusiva que s’ha atribuït des dels Catòlics en propietat, també per defugir responsabilitats imposades des d’organismes internacionals –FMI, per exemple- sempre que li convinga, i la resta dels Estats que li són inherents, malgrat acords de mala hora i presos amb nocturnitat –Transició, dixit-; malgrat acords renovellats –governs de concertació nacional-; malgrat fugides d’estudi anunciades –sobiranismes excloents-; malgrat tothom que encara tinga la debilitat pels bisbes de sempre i cardenals de casta, perquè Europa comença lentament a convertir-se en un lloc de nacions, d’interessos diversificats, una mica més permeable que les fronteres estatals imperants des dels temps, precisament, de la contrareforma. La clau de volta que desfarà el camí iniciat durant el segle XVI comença a girar. És l’hora de la laïcitat, finalment. No hauríem d’oblidar que l’única institució castellana que va funcionar regularment a tots els Estats de l’Antiga Corona Catalana i Aragonesa des del primer dia de la unificació catòlica fou la Santa Inquisició. I fins el segle XIX. Però la imatge a ca nostra dels bisbes berenant de melindros i xocolata al palau reial, o a cal senyor de torn els frares corresponents, és massa fresca com per pensar que aquí hi renunciaran fàcilment. Fins i tot la imatge de qui té la darrera paraula en cas de conflicte amb el poder dretà, l’església, per part de qualsevol ciutadà, sembla llaurada de fresc. 
 
 
Auto de fe de la Santa Inquisició

 


Encara a començaments del divuit les guerres a Europa contenen l’empremta de les religions –França, catòlica, contra els aliats, anglicans i protestants, Anglaterra, Països Baixos, Àustria, Dinamarca, Prússia, Hanóver i el Palatinat-, que tingueren les seues expressions entre nosaltres –Guerra de Successió, 1707-1714-, tot i que alguns notables contemporanis –Leibniz- apostaven per unificar posicions (qui sap si induït per la influència filosòfica de Ramon Llull, i la dèria de tots dos de demostrar racionalment l’existència de Déu, Teodicea i Ars Magna, respectivament). Però malgrat la proximitat innegable de l’Imperi Otomà al cor del vell continent i l’amenaça constant no fou possible l’aliança entre cristians. A principis del segle XX veurem una versió de la mateixa cosa –la guerra de religions- en incorporar-se la Rússia encara tsarista i ortodoxa a l’embat. Una Rússia que el pare –amb el permís de Newton- del càlcul infinitesimal volia de pont envers la Xina. De la darrera guerra a Europa dins del segle XX, ja n’hem fet esment. 
 
Juan Carlos I, proclamat rei, jura complir i fer complir les lleis franquistes i guardar lleialtat als Principis Fonamentals del Moviment franquista



La nostra Transició es va fer sotmesa del tot als quefers claudicants de l’Església. En cap cas es va aconseguir fer de l’Estat una estructura laica independent de la Conferència Episcopal. Es partia d’una concepció de societat arrelada a la pràctica continuada i insistent dels pressupòsits catòlics per damunt de la consideració de ciutadania que qualsevol projecte en comú ha de privilegiar. Es tenia, a més a més, el complex heretat de la Dictadura franquista –i fortament assumit per la socialdemocràcia- que venia a afirmar que una de les causes principals de la pèrdua de la comtessa civil fou l’extremitat a què arribaren les destrosses i assassinats de religiosos. Aquesta seria una de les motivacions perquè no s’implicaren en la defensa de la República països que ho hagueren fet, sobretot per la deriva comunista i anarquista que aquests fets implicaven. Així que la contrareforma torna a aparèixer aquesta vegada en format croada contra els rojos. Una Transició capada de ben antuvi pels capells cardenalicis, que exigien ésser ben presents en tot el procés de canvi. Hem vist no fa gaire, amb motiu de la mort del malaguanyat Suárez, rector visible d’aquell camí, com de similars eren, posem per cas, els usos i costums de la família d’aquest amb la d’aquell a qui ETA va fer pujar als cels abans de l’hora assignada pel senyor, i que no era altra cosa que la continuació de la mà del generalíssim.
 
Adolfo Suárez jura el càrrec de president del govern davant del rei

 


Vegem, per tant, que el nou projecte dels setanta, els joves anhelants, ni corregeix aspectes d’unitat imposada, ni es planteja modificar acords amb els bisbes, ni assumeix la manca de legalitat del format –monarquia-. És un exercici de possibilitats a la baixa, aigualit, extremadament allunyat dels processos civils oberts a Europa des de l’acabament de la segona Guerra Mundial –que també tenia, i tant, el seu rerefons religiós-, però que es queda rotundament escorat a la dreta, i no s’ha modificat res –parlament del senyor Rouco Varela a la missa de difunts per Suárez-, en caure el mur de Berlín i fragmentar-se l’antiga CCCP. El discurs franquista que dibuixava Espanya com a la darrera frontera cristiana que feia front al comunisme, continuat durant la Transició pels acords del PSOE amb la Conferència Episcopal, tot i que d’un altre caire, clar, queia pel seu propi pes. La crisi de l’Església pels casos de pederàstia accelera el procediment de fer més civil l’esfera europea, i fins i tot la dimissió en vida del papa Benedicte XVI, emèrit Sant Pare –seguidor dels passos de Gregori XII en 1415, si buscàvem l’exemple més recent- confirma que la casa dels catòlics, lluny de poder-se presentar com exemple edificant de res, convé que es dedique, en tot cas, a posar, definitivament, pau entre parts religioses històricament enfrontades. Aquesta és la direcció presa per Francesc I, sembla. Una opció de segona línia en la presència internacional, plenament assumida per tota Europa –fins i tot per la dreta més manifestament reaccionària-, però que a l’Estat de la Transició infinita no troba aixopluc ni entre la dreta ni, fins ara, entre l’esquerra, tímidament refractaria a mostrar-se ostensivament en contra dels plantejaments més conservadors de l’Església –veja’s la salutació de Bono i Rouco sempre que han coincidit-, i en canvi condicionada a retre-li una certa condescendència. 
 
Josep Franco i Giner