L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no les noticies o els comentaris rebuts si considera que són d'actualitat, aporten novetats o són punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb una noticia oferida. Els articles enviats i els d'opinió se signaran amb el nom real i domicili de l'autor, identificat amb fotocopia del DNI o equivalent. Si voleu fer-nos arribar qualsevol informació podeu usar el nostre correu electrònic: lacotorradelavall@gmail.com

PÀGINES LLEGIDES AHIR: 3.583
PÀGINES LLEGIDES EN AQUEST MES:66.387

dissabte, 11 de febrer del 2023

D’unes renúncies (d’uns temps i d’uns països)* (I)

D’unes renúncies (d’uns temps i d’uns països)* (I)

 

 A Joan Fuster (25è aniversari de la seva mort)

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.
El miralla de l’ànima. Invasió subtil i altres contes. Pere Calders

 I

          Així doncs, ni la forma d’Estat, ni llur relació amb l’església, ni el contingut estructural d’aquell estaven resolts, ni molt menys. Amb l’abdicació de Joan Carles I (1975-2014) i l’entronització de Felip VI hi havia una segona oportunitat, a dir dels més agosarats, d’ara sí, fer una transició ben feta. Però la circumstància dels fets recents assenyala, altre cop, uns viaranys que insisteixen a obviar la realitat. Si la primera transició des de la Dictadura (1939-1975) es fa sotmesa absolutament a la pesantor i la cruesa ben viva de les repressions exercides, aquesta segona s’enceta d’ofici per tres claus que no voldrien que s’hagueren activat. És a dir, forçada a modificar coses perquè res substantiu es puga modificar: la forma d’Estat, la relació amb l’església i el contingut estructural d’aquell. 


 

 Els resultats del 25 de maig de 2014 a les eleccions europees i la importància atorgada, amb una participació baixa, com sempre, semblant a la d’altres ocasions (2009, 2004, 1999), són un indicador de l’excel·lència executiva que agafa la Comissió Europea i el seu Parlament respecte dels Estats membres i la seua capacitat de sobirania. Un Parlament fragmentat que obri les portes a pactes regionals i nacionals, d’interessos estratègics i ocasionals, frena les pretensions dels Estats de continuar aplicant polítiques de partits hegemònics i acords de castes continuistes. Per una banda. Per altra, a cada Estat membre s’ha de fer una lectura en codi intern de les eleccions, i pel que fa a l’etern per fer és evident que prenuncien unes autonòmiques –maig 2015- i unes generals –novembre 2015- que segurament deixaran nafrat de mort l’imprecís concepte del bipartidisme. Perquè en realitat es tracta de perpetuar-se en el poder. Ja des de la I República -1868-1874- ençà, quan comencen les alternances de progressistes i conservadors. Un Parlament europeu, també, cada cop més i més disseminat pel que fa a majories ètniques i/o religioses, i conseqüentment molt més laïcista.

 


 Un Parlament espanyol incapaç, així, d’exercir l’aplicació d’interessos, ni pel que fa a la forma ni pel que fa als acords eclesiàstics. Però sobretot amb un dels dos bucs insígnia fortament escorat cap a la dreta –el PP i els seus votants exigiran mesures doctrinals més estrictes- i l’altre esdevingut incògnita, fins el mes de juliol de 2014 en què se sabrà si parcialment ha tornat més democràtic i participatiu, la qual cosa el decantarà, necessàriament cap a alternatives de drets a decidir, àdhuc la forma de l’Estat. Però també l’estructura d’aquest. Amb l’afegit d’haver ja damunt la taula una proposta ferma de pràctica real per al 9 de novembre de 2014, sobre aquest darrer punt. És evident, doncs, que estem davant d’una conjuntura flexible i canviant que, a curt termini, ens pot fer saltar pels aires la pretensió dels poders establerts de moure fitxa, o fer-ho, com dèiem, precisament, perquè el tauler no es modifique gens ni mica. La diferència, però, respecte d’altres ocasions hagudes en què s’ha perpetuat l’estat de coses inalterat, és la condició necessària i suficient d’exigència d’una Europa forta que puga competir amb els altres eixos mundials econòmics i estratègics: EEUU, Àsia-Pacífic, Euràsia, i Sud-Amèrica.

 

   

 

Tornarem on érem? Costa de creure que puga passar. Els camins encetats assenyalen opcions versemblants de canvis reals. En el model d’Estat. En les relacions amb la cúria. En l’estructura de l’Estat. Els dies previs a les eleccions europees-22, 23 i 24 de maig- s’acomiadava dels escenaris, en principi per a un bon termini de temps, si no per sempre més, el grup Obrint Pas. La cosa passava a la ciutat dels imprevistos, de les sorpreses, València, al Teatre Principal. Òbviament al marge de qualsevol programa oficial, havent llogat la sala. L’espectacle ho va valer, això de fer-se introduir il·legalment –ja no quedaven entrades- i contemplar-lo tot el temps amb l’ai al cor, tot esperant que arribara d’un moment a l’altre el senyor dels seients. Tot resultava molt curiós. Era com tornar als anys de les revoltes, sense l’ànsia de formar-ne part. L’edat mitjana m’excloïa. Es va fer un repàs complet de tot el que havien fet, des de l’any 1994, en què varen formar un grup, des de l’aula de línia en valencià, la primera, de primer de BUP de l’Institut Benlliure, de la susdita. La primera línia en valencià del centre, un dels de pedigrí de la ciutat de València. La primera des de la LUEV, de 1983. Em va sobtar. Però el que més em sobtava tot el temps és que el relat que feren parlava dels anys de la Transició com si pertanyeren al passat més remot, als temps dels pares, si no dels avis. I dels nostres referents, com si es referiren als fundadors de la pàtria encara per fer –ara la nostra. 


         

 Raimon seguia cantant al Palau de la Música de Barcelona, pocs dies abans, i ho fa des dels anys seixanta, més de cinquanta dalt de l’escenari, amb la serenor de qui sap que seguirà –seguirem, és un dels referents de guerra d’Obrint Pas- fent-ho fins la mort. Al concert dels d’Albaida hi vaig veure una referència als Països Catalans sobre blanc discret, de la mida de periòdic obert. Algunes estelades penjades, i alguns cants d’independència, no gaires, val a dir-ho, en els moments més impressionants de l’actuació, que en va tenir molts, alguns d’excelsos –com quan es va representar la Muixeranga i la música- que et feien pensar que alguna cosa era possible encara. Tot semblava que ja havia passat en formats més extensos i que ara s’acoblava als temps moderns, de crisi, de renúncies renovellades.

 

* Fem referència a esdeveniments anteriors a maig de 2015

**Ens referim al de 2012

Josep Franco i Giner