Nadal en el record: "La mostra" de Nadal que servia per a felicitar els familiars i demanar les estrenes

Un exemple senzill del que podia ser una mostra (doblegada en horitzontal)

 

 

 

 

“Enfilat a la cadira
i al voltant d’aquesta taula
ara que tothom em mira
trie prendre la paraula”

 

És un poema de Roc Casagran, que descriu perfectament l'escena que esdevenia després del dinar del dia Nadal en moltes cases de Tavernes, i en les cases de moltes i moltes famílies del País Valencià amb fills menuts i d'arreu de l'àmbit lingüístic comú, cada territori amb els seus matisos. 

El xiquet o la xiqueta, damunt d'una cadira per poder ser vist/a per tots els familiars,  mentre llegia el vers de felicitació de  la "mostra". Un vers que solia arreplegar elements tradicionals nadalenc (el naixement, el pessebre, l'adoració dels pastors...) i  que solia acabar amb la petició de les estrenes als pares, padrins i demés familiars. Aquesta escena solia repetir-se el segon, i fins i tot el tercer dia Nadal, a les cases dels familiars més acostats. Hi havia el costum - encara perdura- de visitar els parents més acostats i padrins bé després del dinar de Nadal, o bé els dies següents.

El costum de la "mostra" i el ritus que comportava era ben viu a la nostra ciutat fins a les dècades dels anys 60. Ara pràcticament s'ha perdut.

Un dels aspectes laboriosos i personals era la creació en les escoles de la  "mostra", totalment a mà i fent ús de les habilitats artístiques de la xicalla. Era una tarja gran de felicitació nadalenca, un veritable treball artístic en molts casos, amb el valor afegit que estava creada pels i per les alumnes de les escoles a partir d'un dibuix al·lusiu de Nadal, majorment una imatge del naixement, del pessebre, l'estrella i l'adoració dels pastors, que la "mostra" era per al dia Nadal i els Reis d'Orient quedaven molt lluny en el temps!. 

Parlem d'un temps abans de popularitzar-s'hi la "targeta de Nadal" que, avui, podem comprar en qualsevol papereria, centre comercial, etc. Un temps on no hi havia ordinadors, ni impressores, ni fotocopiadora a les cases i escoles: era tot a mà. Parlem també d'un temps on elements que ens han vingut de fora (el Pare Nadal, l'arbre de Nadal o fins i tot el "roscó" de Reis eren uns complets desconeguts, no tenien cap vigència a les nostres cases). 

 

Un dibuix com aquest podia servir de base per a "la mostra"

 

Dibuixar i pintar la mostra

La tasca d'elaborar la "mostra" s'iniciava amb el mes de desembre, i normalment era el mestre/la mestra qui, diguem-ne,  "creava" el dibuix o els dibuixos bàsics amb diferent grau de complexitat segons l'edat de l'alumnat. Aquests després serien copiat sobre paper, algunes vegades sobre el denominat "paper de barba" i després acolorits pels xiquets i xiquetes. Era el temps dels llapis de color de la marca "Alpino", omnipresent damunt els pupitres per acolorir els treballs escolars. 

Encara tenim testimonis d'un mètode senzill per copiar el dibuix de "la mostra" i que usava el mestre D. José Vercher (q.e.p.d), la classe del qual era una de les tres que hi havia al darrer pis de l'edifici de l'Ajuntament. Una planta on també hi havia els habitatges dels agutzils del poble i la petita estança que allotjava el rellotge existent a la façana. A aquest tercer pis s'hi accedia per una escala estreta que donava a una gran porta lateral de l'edifici (avui encara existeix), al carrer del Carme, al costat del Jutjat de Pau. 

 

 

Un quadre de cristall transparent separat/elevat de la taula per quatre tacs de fusta, un en cada angle del cristall. Al davall  s'hi posava una pereta de llum connectada al corrent elèctric i quan s'encenia, el llum  permetia vore el dibuix original col·locat al damunt del vidre i, a sobre encara, el paper sobre el qual es copiaria el dibuix al trasllum. 

Les classes eren unitàries i hi havia alumnat de totes les edats, per tant la tasca de fer una còpia per a cadascú/una era feixuga. Els majors solien copiar-se el dibuix al trasllum de les finestres, mentre era el mestre qui les copiava per als menuts. 

Els dibuixos, copiat a llapis, s'havien de repassar a tinta. S'emprava la denominada "tinta xinesa", ben negra, mullada amb la ploma metàl·lica enganxada al "palillo". Els més majors solien repassar els seus, amb molta cura de no gargotejar el paper, mentre els dels menuts el repassava el mateix mestre ajudat dels majors amb més qualitats artístiques.

Una vegada ben seca la tinta, els llapis de color feien el seu treball: les imatges (el Jesús i la Mare de Déu, Sant Josep, el bou i la mula, els pastors...) prenien color i ara ja només calia copiar el vers que es llegiria en acabar de dinar el dia de Nadal. 

 

La "mostra" acabada quedava custodiada a la mateixa escola, fins el dia d'acabament de les classes. Mantindre el secret del treball de Nadal,  que ningú la veiés fins el dia Nadal era moltes vegades missió impossible, tot i que sempre es deia que no s'havia de "mostrar" fins el moment de les estrenes. 

Temps era temps, de costums i tradicions amb formes distintes de felicitar les festes de Nadal, i tot i que encara a les classes sempre queda el dibuix al·lusiu per aquestes dades, el ritus que representava "la mostra"  avui és substituït per les felicitacions musicals i animades que qualsevol menut/uda pren de la xarxa i les envia per WhatsAp.

Nota: no hem pogut localitzar cap "mostra" d'aquells anys. Si algú en conserva alguna i ens vol fer arribar una fotografia, li quedem agraïts. També podeu comentar alguna experiència o record d'aquells anys.